El Dia del Reclutament

El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última. Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.



Aquest és el meu segon intent. Només els que fallen una vegada tenen dret a tornar a provar-ho, però aquesta vegada no hi haurà tercera oportunitat. Si avui no demostro que sóc digna, el meu nom quedarà esborrat dels registres del Clan del Sol.



Quan arribo a la terrassa, el vent del matí em talla la pell com una daga. A l’horitzó, les primeres files de la processó ja avancen cap a la plaça central. Són massa joves, penso. Alguns d’ells ni tan sols han vist mai un combat real. Però aquí estem tots, enviats a una prova que ningú supera sense deixar-hi una part de l’ànima.



—Ariadna! —La veu de ma germana m’interromp els pensaments. Esprinta fins a mi amb la seva túnica d’entrenament encara mal posada, el rostre cobert de suor malgrat l’aire fred.



—Què fas aquí, Iseu? Hauries d’estar amb la teva formació.



—Volia donar-te això. —M’allarga una petita pedra de quars, brillant com si guardés un trosset de llum del sol. —Porta-la amb tu. És un amulet de sort.



Voldria somriure, però el pes del dia em manté seriosa. Agafo la pedra i la guardo a la butxaca interior de la túnica.



—Gràcies, petita. Torna a casa.



Abans que pugui respondre, el toc dels tambors ressona des de la plaça. O és l'hora.



La plaça del Judici



Els seleccionadors ens esperen al centre de la plaça, drets i immòbils com estàtues. Cadascun porta una armadura negra, amb un símbol gravat al pit: un cercle partit per una línia, representant l’equilibri entre la vida i la mort. Els seus rostres són ocults darrere de màscares metàl·liques que reflecteixen el sol del matí.



Les files de reclutes avancen lentament, fins que finalment sóc cridada.



—Ariadna Núvol de Pedra!

El meu nom sona com un martell, i sento les mirades de tothom fixades en mi mentre camino cap a l’estrada. Una vegada a dalt, un seleccionador m’allarga un medalló de metall fred. Sense dir res, el poso al voltant del coll i espero.



El món canvia en un instant.



La prova



El terra sota els meus peus es dissol i caic enmig d’un paisatge totalment aliè. És un desert, però l’aire és dens i pesant com si fos a punt de ploure. Les dunes són negres, no de sorra, sinó d’una pols fina que sembla cendra.



Una veu ressona dins del meu cap:

—Prova d’adaptació iniciada. Objectiu: sobreviure.



No hi ha explicacions addicionals, ni pistes. Però no estic sola. A la distància, veig una figura que corre cap a mi. El meu primer instint és cridar, però abans que pugui fer-ho, una altra presència es mou darrere seu: una bèstia, amb ales que semblen fetes de vidre trencat i ulls que brillen amb una llum carmesina.



El recluta intenta escapar, però la bèstia és massa ràpida. Amb un cop sec de les ales, el talla pel mig. La sang esquitxa la pols negra, tenyint-la de vermell.



El meu cor s’accelera, però no puc quedar-me quieta. La criatura gira el cap cap a mi, i sé que sóc la següent.



Miro al meu voltant desesperada, buscant un lloc on amagar-me. Un grup de roques sobresurt a la meva dreta, així que corro tan ràpid com puc. Les ales de la bèstia em segueixen com una ombra, però aconsegueixo llençar-me darrere d’una de les roques just abans que passi per sobre.



—Pensa, Ariadna, pensa! —em dic a mi mateixa, respirant amb dificultat.



Aleshores, el medalló al meu coll comença a brillar.