Han passat uns mesos des d'aquell moment. Cada dia ha sigut una petita victòria. I tot i que la ferida encara hi és, ara m’adono de la importància de sanar, de recuperar el control de la meva vida, de les meves emocions. Cada dia intento fer més coses per mi mateixa, coses que m'ajuden a sentir-me bé i forta, a aprendre a valorar-me per qui soc no per qui esperava ser per algú altre.

M’he adonat que la meva vida no ha de dependre de ningú més. La meva felicitat no pot ser que depengui a una altra persona, ni a les seves accions, ni als seus somriures. Ara sé que la felicitat ve de dins, de l’amor propi, de la capacitat de cuidar-se i respectar-se un mateix.

Avui vaig a veure en Martí de nou. Des de la nostra última conversa, les coses han canviat, fins i tot la forma en què veig les relacions. Encara que em segueixo sentint vulnerable de vegades, he après a posar límits, a dir que “no” quan és necessari i a poder caminar sola sense necessitar a ningú per fer-ho..

Entro a la cafeteria i, com sempre, en Martí està assegut a la taula, amb aquell somriure tranquil que m'ajuda a sentir-me una mica més a gust cada vegada que el veig. Però avui no hi ha llàgrimes, no hi ha sentiments de frustració. Hi ha una sensació de pau que no havia tingut en molt de temps.

• Hola, Clara. Com vas avui?, em pregunta mentre aixeca el cap de la seva llibreta.
  
  Hola, Martí. Avui estic millor. No perfecte, però millor. La meva veu és segura, m'agrada escoltar-me.
  
  És un bon començament, diu amb una mirada que m’indica comprensió, però també una certa alegria per la meva evolució. "Has pensat en alguna cosa nova per fer aquesta setmana?"
  
  Sí, responc després de pensar-hi uns segons. "Vull començar a fer activitats que em connectin més amb mi mateixa. Potser començar a fer ioga, o fins i tot escriure més sovint. Sento que quan escric, em vaig trobant."
  
  Escriure és un bon camí,és una forma de desfer-se de les emocions, de treure-les de dins i veure-les des de fora, objectivament.

Somric. De fet, fa temps que no escric de forma tan profunda. Però sé que tornaré a agafar el bolígraf i el paper.

Mentrestant, en Martí continua parlant, però la meva ment es perd en els pensaments que em venen. Recordo l’Àlex, recordo aquell moment de debilitat en què vaig caure a les seves mans. Però també recordo com vaig aixecar-me, com vaig començar a buscar la meva pròpia pau, la meva pròpia força.

• Clara, crec que has arribat molt lluny, la teva capacitat de sanar és impressionant. I estic segur que continuaràs creixent."
  
  Gràcies, Martí, sé que encara em queda molt per aprendre, però per primera vegada en molt de temps estic aprenent a viure per mi mateixa. A acceptar-me tal com soc

Llavors, mentre ell parla sobre la importància de cuidar-se emocionalment, m’he adonat que la dependència emocional de l’Àlex ja no m'esclavitza. La seva absència ja no fa que em senti buida, tot el contrari. Em sento més plena que mai, com si ara comences a descobrir qui realment soc I tot i que el camí encara serà llarg, sé que puc fer-ho, perquè ara tinc la meva pròpia força, la meva pròpia capacitat d’estimar-me.

• És clar que sí, Clara, em diu en Martí, mentre em somriu. "Així és com has de viure, amb aquesta força interna, amb aquest amor que et ve de dins. T’has de valorar, perquè ets una persona increïble."

Em quedo en silenci, pensant en les paraules d'en Martí. "És cert", em dic a mi mateixa. "Ara soc jo qui em vull a mi mateixa més que mai."

El sol comença a caure a l'horitzó mentre la cafeteria es va buidant. Em sento agraïda, però també forta. Ja no busco el mirall de l’Àlex per veure qui soc. Ara sé que soc suficient per mi mateixa, i això és tot el que necessito.

Per primera vegada en molt temps, la meva ment està en pau.