Tot això va passar fa 3 mesos, l’Àlex em va deixar i estic pitjor que mai, però ara més que mai m’estic aprenent a valorar.

Estic sanant. M’he obligat a mi mateixa a començar a anar a un psicòleg, sorprenentment porto un mes i no he deixat d'assistir. Estic aguantant, estic aguantant per mi i per totes aquelles persones que estan al meu voltant, aquelles que no es mereixen veure’m tocar fons.

Que dur és quan penses que ningú t'entén ni s'esforcen per fer-ho, però encara que ara pensis així, puc assegurar que no és així, és més, tot el que et diuen no és per fer-te mal, a la inversa, és perquè tu puguis millorar i sanar.

Jo abans em preguntava què per què em passava això a mi, per què a mi i no a un altre?

Tothom em diu que almenys aquesta dependència m’ha fet més forta, però jo no volia ser forta, jo només volia ser feliç amb la persona de la qual estava enamorada, encara que em fes mal. Hi ha persones que em pregunten “com el pots seguir estimant? Si és la persona que més mal t’ha fet” i la veritat és que em quedo sense resposta. Mai se que contestar a aquesta pregunta, simplement el poc que sé és que ha estat una de les persones més importants de tota la meva vida, ha sigut la persona a la qual més he estimat, i no em penedeixo . No em penedeixo perquè sé que ell també m’ha estimat moltíssim, però no suficientment bé. “L’Àlex mai ha sapigut estimar”, això em deien, el que no saben és que a casa seva, mai ha tingut un exemplar de pares que s’estimen. El poc que em va explicar de la seva família era que només discutien i que no hi havia cap tipus de respecte. Que dur ha de ser veure sovint a la teva família discutir.

El meu psicòleg es diu Martí i durant aquest mes m’ha ajudat moltíssim, sembla surrealista però sento que m'entén, o almenys ho intenta. Té 22 anys, és a dir, acabat de sortir de la carrera. A vegades em dona por expressar-me amb ell, per poder sentir-me jutjada potser, no ho se, l’únic que se és que em sento còmode quan parlo amb ell.

Avui tinc sessió amb en Martí, però en comptes de parlar a la seva oficina anirem a una cafeteria. Sento com si li estigues siguent infidel a l’Àlex, no se perquè em sento així, ja no estem junts, de fet, tampoc tinc cap relació amb ell, no em parlat. Hem tingut totalment contacte 0.

He quedat amb el Martí a les 17h, suposo que parlarem de l’Àlex, com sempre.

• Ey Clara, com vas? em va dir quan va arribar a aquella cafeteria amb aquell somriure que il·luminava tot el bar.
  
  Hola, doncs avui un amica xafada, pero bé, tothom té dies pitjors que d’altres, i tu? com vas? Li vaig dir.
  
  Jo? jo perfectament. Saps alguna cosa de l’Àlex? em va preguntar.
  
  No se absolutament res, els seus amics em van dir que estava coneixent a una tal Paula. Li vaig dir amb una veu una mica més baixa del normal.

Per que baixo el to de veu? Em sento exposada? Agobiada? Què estic sentint en aquest mateix instant i per què no ho sé explicar?

• El segueixes trobant a faltar? El Martí em va preguntar directament.
  
  Doncs la veritat és que no ho sé. Últimament no paro de pensar amb ell, potser reflexiono massa en tot el que vam passar junts, potser molt molt endins sento que algun dia tornarà, potser sento que el trobo a faltar.
  
  Trobar a faltar a algú és part del procés , però això no significa que tingui que tornar a la teva vida. Al capdavall tots els finals també son nous començaments, encara que en aquest moment no ho tinguis clar. El fet de que encara ploris per ell no significa que no estiguis sanant, a la inversa , estàs alliberant emocions, potser vas perdre a l’Àlex per no perdre't a tu mateixa, no creus? Potser vas acabar amb tot per poder estar bé. Ell em va dir.
  
  El cas es que jo no vaig ser qui va acabar amb tot, no va ser la meva culpa Martí, jo vaig fer tot el que vaig poder, simplement ell no va voler estar. No només vaig perdre a l’Àlex, també vaig perdre al meu millor amic i al meu company de vida, aquell amb el que vaig passar dies i nits plorant i rient junts. Li vaig explicar.
  
  I si ho comences a veure d’una altra manera Clara? Vas deixar anar al que era l’amor de la teva vida, però també vas deixar anar a aquell que no et sabía estimar, aquell que ni tan sols sabía el teu color preferit i inclús aquell que no et va saber escoltar mai. El psicòleg em va dir.

Tothom es pensa que sanar s’està fent fàcil per mi, el que ningú sap és que si he de tornar a passar pel mateix per tornar a coneixe'l i estar amb ell, ho faría sense pensar-ho dues vegades. Tothom diu que el contacte 0 fa mal, però ningú et diu quant, ningú t’adverteix sobre totes les nits en las que li vols escriure, però tens que borrar el missatge perquè hauràs de recordar-te a tu mateixa el per que te’n vas anar. Ningú et prepara pel buit que deixa algú que encara que et va fer mal, va ser part de tu.

En aquell mateix instant, amb les llàgrimes caient pel meu rostre, asseguda a davant del Martí, el vaig veure. El vaig veure a ell, vaig veure a l’Àlex obrir la porta. Portava uns texans blaus que jo li vaig regalar, s’havia tallat el cabell, però el vaig veure igual que sempre, amb el mateix somriure, amb els mateixos ulls brillants. Vaig veure al meu Àlex.

Ell no em va dedicar ni una sola mirada, però quan el vaig veure, tot el que jo havia pogut sanar no va servir per a res.

Segons després vaig veure entrar a una rossa que s’aproximava a ell.

• Paula! Que tal?

Això és el que l’Àlex va dir quan la va veure entrar. Aquesta rossa era la Paula i la tenia a 6 o 7 metres. Em vaig quedar bloquejada.

Els escoltava de fons rient. Vaig veure tota la complicitat que aquests dos tenien. Una complicitat que l’Àlex i jo no vam tenir mai, una complicitat que es veia de lluny.

Com puc expressar que en aquell mateix instant se’m va caure el mon al terra, em vaig derrumbar, vaig tornar a caure. Em vaig donar compte que jo a l’Àlex no l’he importat mai. Per ell vaig ser com un caprici, tot va ser molt bonic fins que em va demanar sortir, una vegada em va tenir al seu poder ja no volia saber res de mi. Potser vaig deixar que jugues amb mi perquè era l'única manera de sentir-lo a prop i sentir que encara m’estimava.

El dolor que jo vaig sentir en aquell instant, el recordaré per sempre.

Em vaig prometre a mi mateixa que més abaix no cauré, ara havia de remuntar de veritat, tenia que tornar a ser jo. Canviaré per mi, canviaré i sanaré per a que ningú em torni a desordenar mentalment.

Al final, només li puc dir a l’Àlex “gràcies”, gràcies per haver-me fet tot el que em vas fer, volia que fossis tu, però gràcies a això he pogut allunyar-me de tu. Estic tranquil·la, tranquil·la perquè jo sé que vaig fer les coses bé amb ell, per això mateix li he deixat la meva empremta al seu cor, li he marcat, i això ningú ho podrà reemplaçar.