Els dies van passar ràpidament, i junt a ells, les classes i els deures. El vincle entre els nois i la Leyre i la Sarah havia crescut . Les trobades al pati, les rialles compartides i les converses interminables van fer que l'amistat s’anés fent més gran. Fins al punt, que sense adonar-se gaire, en Rayan i la sarah van començar a sortir junts, mentre que l’Anas i la Leyre van començar a passar més temps sols, descobrint que tenien més coses en comú del que semblava.



Tot semblava anar bé. Els quatre eren inseparables, fins al punt de que els pares dels nois començessin a veure’ls molt més tranquils, pensant que els seus fills s’havien allunyat d’aquelles males companyies. Però la realitat era una mica diferent. En Rayan i l’Anas seguien mantenint contacte amb en Karim i en Said, encara que ara, ho feien de manera més dissimulada, procurant que ningú se'n donés compte.

Els diners fàcils seguien sent una temptació, i de tant en tant, aceptaven fer alguna feina per a ells. Pels nois, no era re greu, només feien de intermedi.



El curs avançava, i en Rayan i l’Anas començaven a portar una doble vida.



Per una banda, seguien sent els estudiants de batxillerat amb una rutina aparentment normal: Anaven a classes, sortides amb la Sarah i la Leyre, anant al gimnàs. Però, per l’altre banda, seguien fent encàrrecs. Aquest cada vegada es feien més freqüents i més arriscats.



Tot i que ho amagaven bé, la Sarah i la Leyre van començar a notar que alguna cosa no quadrava.

• Últimament esteu mol distrets…. - va comentar la Leyre un dia mentre passejaven pel centre.
  
  
  
  Sí, sempre rebeu missatges i desapareixeu de cop. Passa alguna cosa? - va afegir la Sarah amb els braços creuats.
  
  
  
  Què? No, no passa res….. nomes son coses del barri, ja sabeu… - Va respondre en Rayan amb un somriure fals.

L’Anas, va intentar canviar de tema:

• Ei, què us sembla si anem a prendre alguna cosa a la cantonada? Convido jo. - va dir l’Anas.

Però les noies no eren ximpletes. La desconfiança estaba començant a créixer.



Una tarda, després de les classes, en Karim els va fer una proposta diferent a les que els nois estaven acostumats.

• Escolteu nois, heu estat dent bona feina. Però ja sabeu que això no és un joc. Si voleu seguir, heu de demostrar-me que esteu preparats per a coses més serioses. - va dir seriosament en Karim

En Rayan i l’Anas es van mirar. Mai havien preguntat exactament què hi havia a les motxilles que transportaven, però tots dos ho intuïen.



En Rayan i l’Anas es van mirar amb nerviosisme. Sabien que acceptar aquella proposta significava creuar una linea, despres d'aixo no hi hauria marxa enrere.Però també sabien que dir que no podria ser igual de perillós. En Karim i en Said no eren persones que aceptesin la paraula “no” com a resposta.

• Que voleu dir amb “coses més serioses”?- va preguntar en Rayan procurant demostrar-se tranquil.

En Karim va somriure.

• Res que no pugue fer. Només heu de portar una motxilla a un lloc fora de la ciutat. Però aquesta vegada, heu de ser molt discrets. Si algú us veu o us segueix, no torneu. Entesos?

L’Anas va empassar saliva, aquella vegada sonava diferent, era més perillós. Però abans que pogués dir res, en Rayan Va assentir amb el cap.

• Entesos. - Va dir en Rayan.

En Karim els va donar una motxilla negra, més grans que les anteriors. Pesava més del que esperaven, aixó només va aconseguir posar més nerviosos als nois. Els va donar una adreça i els va advertir que no cridesin l’atenció.

• Si feu bé aquesta feina, us asseguro que no us faltarà res. Però si falleu…. - va deixar la frase a l’aire, amb un somriure que deixava gaire clar que no seria re bo.

Aquella nit, en Rayan i l’Anas es van trobar al parc del barri per parlar.

• què creus que hi ha dins d’aquesta motxilla? - va preguntar l’Anas, en veu baixa.
  
  
  
  No ho sé Anas, pero no vuy ni saber-ho. Només hem de fer el que ens han dit i ja està - en Rayan intentava sonar segur, però les seves cames tremolaven lleugerament.
  
  
  
  Rayan, això no és com abans, aquest cop si ens enxampen te pinta que no s’era només una “multeta”... - va dir l’Anas.
  
  
  
  No ens enxamparan, només hem de ser ràpids i discrets. Ho hem fet abans, no? - va tallar-lo en Rayan, intentan convencer-se a si mateix.

L’Anas va sospirar. Sabia que el seu amic tenia raó, però no podia treure’s de sobre la sensació que aquella vegada tot aniria malament.



L’endemà, després de les classes, els nois varen decidir fer l’entrega. Varen esperar fins que es va fer fos i van agafar un autobús cap al llo indicat per n Karim. Durant tot el trajecte, cap dels dos va dir res, estaben atents als seus voltants. La tensió era cada cop més intensa.



Quan van arribar a l’adreça, un edific abandonat a les afores de la ciutat, van veure un home esperant-los el qual era alt, amb una jaqueta de cuir i una mirada que intimidaba.

• Sous vosaltres els que veniu per part d’en Karim? - va preguntar aquell home.

En Rayan va assentir i li va allargar la motxilla. L’home la va agafar i va obrir-la per a comprovar si hi hera tot. Va deixar anar un somriure i va dir:

• Bona feina, nois. Podeu marxar.

Els dos amics van girar-se per a marxar-se, però abans que poguessin fer més de dos passos, van sentir un crit.

• Ei voaltres! Atureu-vos ara mateix!

Es van girar i van veure dos homes corrent cap a ells. No sabien qui eren, però no semblaven ser amigables. Sense pensar- s’ho dos cops, en Rayan i l’Anas varen començar a córrer.

• Per a qui Anas! - va cridar en Rayan, amb el cor bategant-li a mil per hora.

Els dos nois varen començar a córrer pels carrers foscos, esquivant cotxes i gent. Finalment, van aconseguir amagar-se darrere d’un contenidor. Els homes van passar de llarg, peroò els nois sabien que no havien de baixar l guardia, havien d’estar atents.

• Què ha estat això? Qui eren? - va preguntar l’Anas espantat.
  
  
  
  No ho sé, però hem de marxar d’aquí ara mateix.

Quan van tornar al barri, en Karim i en Said ja els estaven esperant sentats.



Els seus rostres no inspiraban gens de confianza.

• Què ha passat?- va preguntar en Karim, amb un to enfadat.

En Rayan va intentar explicar-ho, però en Karim el va interrompre.

• Heu fet alguna cosa que no hauríeu d’haver fet? Heu obert la motxilla?
  
  No! No hem fet res! - va respondre en Rayan defensant-se.
  
  
  
  Algú ens ha robat una part del que hi havia en la motxilla. Si sou vosaltres, us ho juro que ho pagareu car. - va dir en Said.
  
  
  
  No hem robat res ! - va dir l’Anas.

En Karim els va mirar fixament durant uns segons.

• Més val que sigui veritat. Perquè si descobreixo que m’heu traït, ho pagareu car.

Aquella amenaça va fer que els nois s’adonessin que això es començava a anar de mans. Sabien que en Karim no parlava per parlar i que si deia algo u cumplia.



Els dies següents van ser eterns. En Rayan i l’Anas no podien dormir, les paraules d’en Karim no paraven de sonar en els seus caps. Però el pitjor encara estava per arribar.



Una tarda, mentre estaven amb la Sarah i la Leyre al parc asseguts a soles van apareixre en Karim i en Said de sobte. El parc era vuit i l’ambient era fosc. Els nois es van posar tensos immediatament.

• Què voleu? - va preguntar en Rayan, intentant mantenir la calma.
  
  
  
  Només volem parlar - Va dir en Karim mentre deixava anar un somriure que contradeia la seva mirada.

De sobte, va treure una pistola i la va apuntar al cap d’en Rayan.

• On es el que hi havia a la motxilla?
  
  No hem robat res! - Va cridar en Rayan, amb les mans alçades i el cor a mil per hora.

En aquell moment, tot va passar molt ràpid. L’Anas va intentar agafar la pistola d’en Karim, però enmig del forcejament l’arma es va disparar.

Un crit va trencar el silenci.

• Leyre!- va cridar la Sarah mentre estava en shock.

La Leyre va caure a terra, amb una mà al pit. La Sarah va cridar, corrent cap a ella.

• Leyre! Leyre! - Va cridar l’Anas, engellonant-se al seu costat.

La sang baixava lentament mentre la Leyre mirava a l’Anas amb els ulls plens de llàgrimes.



En Karim va pujar al cotxe d’en Said corrent i van fugir, deixant els nois amb el cos sense vida de la Leyre. En Rayan i l’Anas es van quedar paralitzats.



“ No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar” Aquella frase tornava al cap d’en Rayan mentre veia al seu amic plorar desconsolat. Mai havia vist el seu amic així. Però ja era tard, els diners fàcils ja havien passat factura.