Era un moment de vulnerabilitat, les llàgrimes que li queien galtes avall eren una mostra d’una emoció profunda que ell no havia vist mai. Era un home que semblava tan controlat, tan segur de si mateix, ara desfermat i desbocat com una tempesta.



El cor li bategava ràpidament, i el seu instint era d’apropar-se, d’oferir un consol, però el desconcert el paralitzava.



Hi havia hagut un abans, un passat que em portava a l’estiu abans de començar batxillerat, allà és on va començar tot. Era un dia d’estiu, en el qual els carrers eren plens de gent, amb nens jugant a futbol a la plaça, gent gran asseguda a les terrasses, i l’olor de canut era inevitable. Rayan i Anas, bons nois de barri, sempre estaven al barri envoltats d’amics i coneguts. En aquell racó de la ciutat, tothom es coneixia, i encara que no tot el que passava no fos del tot correcte, hi havia un codi de respecte que mantenia tot en ratlla.



Un dia, mentre passejaven per un carreró que connectava amb el centre del barri, es van topar amb un parell de nois més grans, en Karim i Said, coneguts per estar involucrats en els negocis il·legals. No eren dolents, però tothom sabia què feien.

• Ei, nois! veniu un moment. - Va cridar en Karim

En Rayan i l’Anas es van mirar, sense saber què fer. No eren nois que s’involucraven en res d’aquell estil, però tampoc podien donar l’esquena als del seu barri. Llavors amb una lleugera inclinació de cap, es van apropar.

• Què passa? - va dir en Rayan.
  
  
  
  
  
  Necessitem una mica d’ajuda. Només hauríeu de portar unes motxilles a un lloc. Vosaltres sou petits, i a ningú li importarà que aneu amunt i avall - va dir en Said amb un to tranquil.

L’Anas va fer una mirada an Rayan, conscient que aquella situació no era gens innocent. Tots dos tenien un sentiment de lleialtat, i al mateix lloc una inquietud.

• I Què guanyem nosaltres? - va preguntar en Rayan.

En Karim va fer un somriure, mirant al Said. Impressionat per la resposta del noi va respondre:

• Tranquil, tot té un preu. Tindreu un parell de bitllets.

Els nois després d’unes mirades entre ells, van acceptar. Van agafar les motxilles, i les van portar a l’esquena fins al lloc indicat sense gaire complicació. Amb aquest simple acte, es va començar a crear un vincle de respecte i confiança entre la parella d’amics i els traficants del barri.

Amb el pas dels dies, en Karim i en Said van començar a tractar-los amb respecte. Sempre els saludaven pel carrer, i en alguna ocasió, els convidaven a seure amb ells fins i tot.



Tot i que l’Anas se sentia una mica incòmode amb la situació, no podia negar que hi havia una part d’ell que estava asombrada dels diners que es poden fer amb actes tan simples. En Rayan, per la seva banda, semblava estar a gust amb aquell estil de vida.



El que havia començat com un favor, poc a poc es va anar convertint en una relació més profunda.

Les primeres compres van ser dissimulades. Un parell de sabatilles noves per en Rayan, uns auriculars de marca per l’Anas. Però a mesura que passaven les setmanes, els luxes es van començar a notar. L’Anas, tot i ser més discret, de sobte semblava sempre tenir diners per convidar als seus amics del barri.



A casa els pares van començar a notar-ho.

• Rayan, d’on has tret aquestes sabatilles?- Va preguntar la seva mare una tarda mentre sopaven.
  
  
  
  
  
  Me les he comprat, mare. - La seva resposta va ser ràpida.
  
  
  
  
  
  Amb quins diners si no treballes?- Va dir la mare.
  
  
  
  
  
  Estic fent algunes feines pel veí. Res gran, però em paga bé.- Va dir en Rayan amb un somriure inquietant.

La mare no acabava d’estar gaire convençuda, però ho va deixar així. Però en el cas de l’Anas, el seu pare no va ser tan tolerant.

• Anas, què és tot això? - Va exclamar el seu pare un vespre, assenyalant els auriculars i un nou rellotge que havia deixat sobre la taula.
  
  
  
  
  
  Només són coses que m’he comprat, pare. - Va dir l’anas mirant cap a un costat.
  
  
  
  
  
  Amb quins diners? No em diguis que estàs robant!- Va dir el pare.
  
  No estic robant res! - L’Anas va replicar amb un to defensiu.
  
  No vui que t'ajuntis amb males companyies, Anas. Conec a la gent del barri, i sé perfectament el que fan. - Va dir el pare.

L’Anas es va quedar callat, sabia què dir qualsevol cosa, només empitjoraria la situació. El seu pare el mirava fixament, frustrat per la falta de respostes. Va deixar anar un sospir llarg.

• Anas, escolta’m bé. No vull veure’t portar res més de luxes a casa, ni res comprat amb aquells diners bruts.- Va dir el pare.

Fins aquí va acabar la conversa amb el pare, l’Anas va sentir una barreja de ràbia i culpa. Sabia que el seu pare tenia raó, però no podia evitar sentir-se atret per la facilitat de guanyar aquells diners.

• Que Rayan? Què tal estàs?- Va dir l’Anas mentres arribava al banc on es trobava assegut en Rayan.
  
  
  
  
  
  Colega, la meva mare no para, que si d’on trec els diners…, que si estic fent coses rares…- Va dir en Rayan
  
  El meu pare igual. Ahir gairebé em tira els auriculars per la finestra. Em va dir que no vol veure res nou a casa.- Va dir l’Anas suspirant. - Ara el meu pare em controla cada cop que surto. Com si fos un delinqüent.
  
  A mi igual, però hi ha una cosa encara pitjor… - Va dir en Rayan deixant anar un mig somriure. - Demà comença batxillerat.
  
  No m’ho recordis. Tornar a matinar, les classes eternes, els professors pesats,…- Va dir l’Anas.
  
  
  
  
  
  Vinga va, me'n vaig Anas, que m'haig de preparar per a la tortura de demà. - Va dir en Rayan.
  
  
  
  
  
  Vinga va germanet, ens veiem demà al matí aquí, per anar junts, no arribis tard eh!- Va dir l’Anas.
  
  
  
  
  
  Si si, vinga adeu.- Va dir en Rayan.

Cadascú va anar-se’n a casa. El dia de demà començaven batxillerat, hi havien d’estar ben preparats per a no començar amb mal peu.