Mirada desafiant, nina i monstre. Segurament aquell era el primer cop que contemplava l’abisme de l’ànima a través d’uns ulls buits de vida, de gràcia, de dol. Segurament aquell era el primer cop que veia al miserable com a la salvació per tots els mals. Segurament aquell era el darrer cop que observava el nou món que havia descobert.

Postura ferme, l’un davant de l’altre, expressió apagada, respiració tranquil·la, braços relaxats. No hi ha paraules ni gestos, només ells hi són.

Al no voler escoltar la realitat tot l’altre feia renou, s’escoltava el riu encara fort i incansable, s'escoltaven les fulles dels arbres mentres lluitaven contra el vent, els humans que encara feien bulla, els pensaments, els batecs, s’escoltava caure una llàgrima al terra, s’escoltava la por, s’escoltava l’esperança.

Què faríem sense l'oïda? Com escoltaríem tot allò que podem sentir quan les paraules parlen mudes?

Ressonava encara l’eco de la gota vessada. Era com si tot hagués deixat d’existir per donar-li protagonisme, i era molt merescut, posat que era caiguda d’uns ulls que havien oblidat què era plorar i que ara ho havien recordat.

Aquesta, per sí mateixa va parlar més que tots els records que es volien oblidar i sense res més a dir, l’antic portador del diamant de dolor es va tornar per on havia sortit, deixant a la nina per primera vegada lliure.

El temps passa, no t’espera Joana i tu segueixes aturada i rígida, desitges anar darrere ell, entrar de nou i dir-li que no, que torni, que arribi, que l’enyores, però no ho fas. Segueixes allà mateix, mentres sents com et cou la sang i et comença a bullir, com necessites creuar la porta, i així i només així, dones la primera passa, seguida de la segona, de la tercera, i d’una darrera ullada a l’exterior.

Ja era a dins, benvinguda de nou per una casa que es mostrava alegre de rebre-la. La poca llum que tenia el dia havia quedat de l’altre costat.

On és ara el miserable?

Un passadís marcava la direcció a la que dirigir-se. Els retrats dels quadres mostraven admiració per la nina i la seguien amb la mirada per observar la seva temeritat, però arribà la boira de la resignació i l’espai s’ofegà dins ella.

Res podia distingir la nineta, deambulava cega. Les seves petjades la portaren a una sala, una amb tres cadires, una taula… aquí ja havia estat i ara tot es veia més clar.

La maneta gruixuda va caure sobre la superfície de la taula, era suau i cuidada, neta i llisa. Després es va aproximar a la paret, aquesta era freda i dura, semblava resistent. Acariciant els murs de la casa arribà al principi de tot, a l’habitació. Lleugerament oberta, completament en penombra.

Empènyer aquella porta era complicat, però els seus ditets feien força, tota la que podien per aconseguir moure-la.

Van grinyolar al mateix temps, ho havia conseguit. Però les mans seguien sobre la superfície aspre, esquerdada, tallant.

El tacte, un sentit que no empra la distància, sinó que es fon amb allò que toca per donar la veritat que ningú més pot veure.

Segué on ho solia fer quan esperava la pallissa, la única diferència és que ara no sabia què esperar.

Tragué l’anell, una figura perfecte, sense principi i sense final, així havia de ser ella, aquella nina tan petita, tan pura, tan innocent, tan ella, havia de deixar de ser-ho per poder sobreviure.

“Si la llum, demà no hi és, no et prometo encendre-la, només prometo seguir cantant”

Tornà la melodia, l’anell brillava més que mai i aquesta lluentor era l’únic que il·luminava tot el que els seus ulls podien veure ara que la nit havia arribat.

Era la primera vegada que la casa vivia en total silenci, o almanco el primer cop que la Joana l’escoltava així. Però res dura tant com volem, un crit sonà, era una veu suau, però alterada, aguda, no podia ser la del miserable. La quietud tornà, més densa que abans, sufocant el misteri de l’udol.

Després de tot, ara respirava la humitat, ensumava la fusta, la pedra, la floridura de les parets, ensumava la seva llar. L’olfacte és el pont entre el passat i el present, el sentit del record, només amb ell sent que aquell vespre reposava on li corresponia.

Prest, el sol anuncià l’arribada del dia, però tot continuà igual que les hores prèvies. Sense el miserable, sense res.

Encara seguia al racó la gerra rovellada amb aigua bruta, aquella de la que una vegada més havia de beure per hidratar-se. L’habitació semblava igual que sempre, però tot era molt diferent a la normalitat.

Mirava esmaperduda cercant allò que havia canviat. Va ésser interrompuda per un altre gemec, idèntic al del vespre anterior i encara anònim. Observà al seu voltant, tot començà a donar voltes, el cartel, la llàgrima del miserable, el crid, la porta encara entreoberta.

Caigué conscient. La vista, el mitjà pel que podem percebre el llenguatge universal, les dimensions, els objectes. Veia les parets, les taques… La sortida i qualcú rere ella, al final del corredor. L’Esperança, plorava, s’atracava. La Joana s’alçà amb les forces que li quedaven i s’aproximà sense a escapar de les quatre parets.

—Mira el que m’ha fet per la teva culpa— Vaig dir rompuda per dintre.— Jo tampoc t’estim Joana.— I vaig tancar la porta, PATAM resonà per tot arreu.

Sé cert que es va quedar estranyada, confusa. Aquella nineta del cistell de roba era jo, l’Esperança. Sempre he viscut els atacs des d’una altre posició, però amb la seva marxa, el pare va començar a visitar-me amb més freqüència. Em va obligar a anar a riu a cercar-la, a intentar que tornés, l’altre opció era acompanyar a la mare i descansar amb ella, i tant de bo l’hagués acceptat, perquè la tortura és més dura quan no saps el final que t’espera, i el nostre, només el sabia ell.

La Joana encara mirava paralitzada, ho sé, ho veia des dels forats de la mateixa paret que acabava de tancar. Així, quedàrem les dues, una davant l’altre, fins que el miserable em va apartar d’una empenta.

El següent ja ho he contat mil vegades. Crits, plors, cops i la normalitat. El darrer sentit, la boca de la Joana s’omplí d'una sensació metàl·lica i salada, molt familiar i que tintava tot de vermell. El gust, el que li dona veu a l’amarg, al dolç.

El miserable va sortir, rere ell la porta es tancà d’una revolada, i així comença la seva història.

El cos s’estenia al centre de l’habitació, inmòvil però encara amb els ulls oberts. Ara res era important, el temps decidí esperar-la, el sol amagar-se i els sentints s’apagaren. La pena inundà el seu cor, les llàgrimes queien i queien, l’anell deixà de brillar, la mort havia tornat. Podia escoltar-la, ensumar-la, veure-la, assaborir-la, però no podia tocar-la.

Segueren l’una al costat de l’altre i sense paraules o idioma, conversaren. La dama sense rostre acompanyà a la nina amb el seu plor i les dues com a iguales, s’aixecaren i sortiren passant per davant meu, ara que els perdons i els plors no tenien valor.

Perdó Joana,

Esperança.