Maleïda abans de néixer i morta en vida a una època sense drets i amb molta por. A una alta casa de la societat només fou necessari un esguard per condemnar totes les il·lusions de la recent arribada nina de coll curt i careta aplanada, d’ulls adormits i somriure amable, de tot allò que la societat repudia, de tot allò que ningú no vol.



A la taula tres cadires, dues d’elles ocupades, i de la darrera mai se’n parla, sempre és lliure, molt més que la seva propietària, una que no era posseïdora ni de la seva pròpia vida.



Allà on la llum lluita per entrar i on un tímid raig de lluminositat s’endinsa per una elevada i petita finestra, allà es troba la tercera de la taula, entre les penombres del que havia sentit anomenar llar durant les seves 10 primaveres marcides.



VIvint sense viure a la normalitat anormal. Petita, aterrada i deshumanitzada, sense cuidar per aquells dos estranys als que hauria de dir pares. I més alts que la por eren els sons de dolor, de ràbia, de dol, de tristesa, els sons d’ira i els sons de força capaços de sortir per aquella menuda finestra i sortien tots menys els d’alegria que ni tan sols s’escoltaven dins la tortura.



El patiment d’una vida de subsistència arribà a totes les cases de la població i així anys d’ombra i d’oscuritat farciren els carrers, anys que acaben passant per a tots, però una cadena perpètua que perdurà per a ella. I és que quan tot és fosc, el fred no només inunda l’espai sinó també l’ànima i els pensaments, d’aquell, un amoratat cor pur i honest.



Nascuda per a viure o per a morir, i obligada a la primera, obligada a allò difícil, a sobreviure, i així tot fa mal, fa mal que la flor no es mantingui després de la tardor, fa mal escoltar aquella mà, fa mal veure una llàgrima d’aquells ulls, fa mal que la porta estigui tancada, fa mal per si passa, fa mal lo posible, desconèixer fa mal, sentir-la fa mal, la cadira lliure, la crueltat, fa mal ser feliç. Entre súpliques d’una mare i crits d’ànima arriba l’atac, invisible per a una societat individualista i insensible. Després del miserable, després de tot, s’escolta una veu adulta, temblorosa, fina i de rostre matern, cantant des de l’altre costat de la porta per calmar els batecs de la nina.

La veu. Se'n recorden de la veu dels seus padrins, dels seus pares? Aquesta mai s’oblida, és tan única, tan pura, tan ximple, tan nostra. Ai dona, mostret forta o la mates, canta encara que la veu es trenqui, encara que es faci vespre, canta fins que quedi dormida i arribi el dia.

I aquí tornam a estar, a la monotonia, a l’atac. Cops, crits, llàgrimes i una nina que per primera vegada acaba inconscient per un temps, segurament el millor moment de la seva vida, perquè allà on estava, al manco no hi seria ell. La sala quedà buida fins que la desesperada dona entrà a l’habitació i amb rius d’aigua que li queien pel rostre, s’apropà a la petita, i més desolada que mai començà a cantar. Així com prest la nina obrí els ulls, els tancà molt fort esperant tornar al patiment, però no, la mirada de la dona era pura, real, sincera, era la mirada d’una mare. I el miserable entrà, però aquesta vegada la nina no fou el blanc per a les seves frustracions.

A terra, sense pràcticament poder aixecar-te, ai dona, sigues forta, fes-ho per ella. Què serà sinó de la seva lluor? Què serà de tot? El problema de caure és que no sempre et pots aixecar, el problema de viure és que no sempre pots seguir lluitant. Quasi eren més les llàgrimes que la sang vessada quan tot fou a punt d’acabar i ell ja seia a la taula. Surt nineta del teu amagatall, atraca’t, sigues valenta i calma’t, no pots fer res per canviar-ho tot, ja està freda.

Dóna llum nina ara que les coses s’apaguen, la seva respiració, s’apaga; el seu cor, s’apaga; la seva vida, s’apaga.



—T’estim, Joana - i la seva veu, s’apaga.