A la taula tres cadires, una de les quals ocupada, la segona mai no es tornarà a emprar i de la darrera mai se’n parla, sempre està lliure, molt més que la seva propietària, una que no era posseïdora ni de la seva pròpia vida. Us sona? Taula, finestra; porta, copejada, estellosa; rompuda, primavera, infància; nina, lletres, sons; tortura, somni, esperança; realitat; amor; veu; mort. Us sona?

No li ploris nineta, no tornarà, ja hi ha qualcú que l’espera, la sents? Respira, tanca els ulls i la sentiràs. Mira com la llum tremola, com el silenci regna, com neix l'ombra dins l'obscuritat, mira com la mira sense mirar i veuràs que ja no és ella i que ara és seva. Sense paraules, agafades de la mà, amb passes que no fan cruixir la fusta, per la porta encara oberta, caminen, s’allunyen. No li has de tenir por, només has de viure fins que vingui a per tu i després acceptar-la com una germana.

Ara què et queda? Ara que només estau tu i ell.

Miserable, què portes a dins? Què és allò que ha fet que la mort no tingués valor de mirar-te a tu també?

Amb un alè, el vidu parteix, pel mateix camí que ho havien fet les dues anteriors, però sense tancar la porta i sense banyar-se els ulls.

Per què segueixes al terra Joana? Per què l’observes si ara només és carn i res més, si no saps què és un abraç, una carícia, un petó, si el teu cor té pèl perquè és salvatge.

La nostra nina li agafava la mà desconsolada, sense saber què li feia plorar i sentint la cançó a l’ambient,

I a poc a poc, un anell que enlluernava i que reposava al dit del cos passà a les gruixudetes mans de la nina, així res més li va fer falta per aprendre què és l’amor. L’amagà ràpidament quan va sentir les pases del miserable, són fortes i la fan tremolar. La seva entrada no va ser anunciada per cops o crids, sinó que aquesta vegada va anar presentada per un clang que ressonà per tota la possessió, el clang d’una pala, una amb la que ara tocava despedir-se. A l’espatlla esquerra carregà la seva senyora esposa i amb una empenta va fer entendre a la petita que havia de caminar rere ell. Es podia notar com les parets murmuraven la tornada d’una nina que només havien vist una vegada i que com la resta del poble creien morta. Tot es feia gran en comparació a la seva minúscula humanitat. Un passadís els convidà a explorar una sala amb mobles inimaginables rere la porta.

Per què hi havia una franja de pèl com el del cap enterra? Per què sobre aquesta s’alçava una superfície plana que descansava sobre quatre potes més amples que les seves? Per què estava la seva mare per les parets? Per què hi havia una aranya que donava llum penjant del sostre? Per què res tenia nom?

Extranyada, va veure com el miserable sortia de l’estada, i no tornà fins passat un llarg temps. Entretant, qualcú la cridava, però no sabia qui. Va veure tres figures semblants a la taula però més petites, dues molt deteriorades i l’altre pareixia que ningú no l’havia tocat mai, d’aquesta venia el renou i cap a ella anava la seva atenció. S’atracà i lentament flexionà les cames per deixar caure el seu pes sobre ella, la resposta de la cadira fou un cruixit, com si protestés per haver estat ignorada durant una dècada.

— Ja saps què és el que has de fer.— digué el miserable en tornar, quan el cos ja no estava amb ell - VENGA! - i el món deixar de fer voltes per un instant.

Què són les paraules per una persona que mai no les ha emprades? Per què un ca sap quan estàs enfadat, quan estàs trist si ni tan sols et pot entendre?

I el cor torna a bategar, pum pum, pum pum, pum pum, cada vegada més i més ràpid, i la confusió la guià a sortir cercant la seva mare, passant per habitacions i passadissos, veient figures com les que havia examinat al saló, fins arribar al límit, a la frontera.

Ulls ferms i expressió apagada, avall el llindar de la darrera porta, més enllà d’aquesta el món de qualsevol persona i rere ella el món de la nina. Ara aquella petita habitació on havia viscut tota la seva vida es mostrava com una minúscula part de la realitat. I amb la primera passa, l’exterior, finalment, l’acollia amb una llum semi-divina.

La gespa del sòl abraçava el cos sense vida d’una mare que malgrat no conèixer la seva filla, la va cuidar tant com va poder, i al seu costat una fossa conectava dues dimensions, la dels vius i la dels morts.

“Ja saps què és el que has de fer?” sonava al seu cap, però què volia dir això?

Instints, així funcionen els animals, no? Deixa’t guiar pels instints, què sents?

A poc a poc, va entendre que si a ella ningú no la podia veure, tampoc ho podrien fer amb la persona que semblava dormida. Així, amb passetes de tortuga i copets de formiga el cos va caure al buit. Va començar a tirar una muntanyeta de terra per tapar-la i deixar-la descansar. I sol i lluna foren testimonis del darrer adéu.

Només queda desfer les pases, on ets Joana? Què t’envolta? Una casa, sí, però i si deixes de mirar al terra i observes més enllà, aixeca la vista.

En fer-ho, centenars de gegants van créixer fins a tocar el cel, uns gegants de coll marró i etern, amb molts de braços i pèl de color verd. Espaordida, començà a correr cercant tornar a entrar, però tot estava tancat. Va fer una volta a la possessió i l’únic que va destacar va ser el que semblava l’entrada principal a la casa i molt aprop a aquesta una finestreta a nivell de terra que pareixia un punt de ventilació per a un soterrani, però que havia estat amagant una molt especial criatura que ara era lliure.

Va seure derrotada, incontestables preguntes l’atacaven, i així va partir per escondir-se d’ella mateixa i dels seus pensaments, uns que per quan la varen trobar aquesta ja havia canviat de decorat.

El dia encara dorm i els carrers són buits en aquesta freda nit d’hivern. Per ells, camina la nostra protagonista sense destí, fins que comença a escoltar una melodia familiar,

Exacte, la llum, nineta, allà està la solució, corre i cerca la llum del foc i t’encalentiràs.

Una nina innocent que passejava per arribar a la lluna, i que com podeu imaginar mai no va arribar a aconseguir-la. Les cames no li funcionaven més i el fred li gelava la vista, així va deixar de veure el destí.

Quan va tornar a obrir els ulls aquell botó del cel havia desaparegut i al seu lloc es trobava una flama tan forta que feia que per tot hi hagués llum.

Corre que venen les persones i no saps què et poden fer quan et vegin. Amaga’t com ho ha fet la lluna, que per ser diferent ha de partir quan surten els humans.

Davall d’un pont, pel que passa un riu, pel que viu un poble, ara descansa ella.

Renous d'infància es sentien a prop i despertaren a la Joana.

—Hola! - Digué una nineta. Era una com ella, però no s’assemblaven en res, aquesta pareixia més normal, no duia robes rompudes ni cops als braços. —Sóc l’Esperança, i tu? Qui ets?

—I no xerres? - Insistí estranyada l’Esperança. —Què tens a la cara? —La Joana s’encogia sobre sí mateixa, guardava el cap i tornaven els batecs, pum pum, pum pum, pum pum.

—Per què estàs astorada?—Una petita pausa les separà un instant i l’Esperança decidí seure a prop de la diferent. —Jo també vaig tenir por una vegada, el pare es va posar molt malalt i jo vaig sentir com el metge xerrava amb la mare. No sabia què li passava ni si el tornaria a veure. —La Joana començà a mostrar el cap, no havia entès res, però com que encara no li havia pegat, ja li bastava.

—A mi, em fan venir aquí per rentar la roba, diuen que no he d’anar a un altre lloc perquè hi ha molta gent i és perillós. —Va dir mostrant un cistell amb una robada. —Així que he d'ésser ràpida, sí no, el pare es pot disgustar i no vull que això passi. —Esmentà mostrant les seves espatlles copejades i tapades pel seu sac. La Joana la mirava atònita.

—Acabat! - Va dir contenta la nina. — Cada dia hi ha menys roba. —Al girar-se, va tornar veure a la seva nova amiga. —Sembla que el drap que duus no aguantarà molt, agafa aquest vestit, segur que et quedarà molt bé. —I amb aquestes paraules, l’Esperança va partir. —Adéu!

Al mateix escenari, però amb una altra pell a les mans, aquesta, a diferència de la seva, no era aspre, no anava bruta, no estava rompuda. Es va començar a mudar quan tragué l’anell per canviar-lo a la nova roba.

Era el moment, s’havien deixat d’escoltar els cavalls dels carruatges, els xiuxiueigs de la gent i només es sentia l’incansable cabal del riu seguint el seu camí. La nina sortí per veure què li esperava.

Només s’escoltaven les seves passetes, fins que la veu humana va tornar a rompre el valuós silenci.

—Sigueu benvinguts bon poble! Des dels territoris més recòndits i exòtics arriba el major espectacle que els vostres ulls hagin presenciat! El Circ dels Fenòmens, on el misteri regna. — Començà el xou, fent que la Joana s’hagués d’amagar.— Atracau-vos si voleu observar el qui ningú més us pot mostrar. La Dona Barbuda, el Nan i el Gegant, la Sirena viva i un seguit de criatures que mai no podrieu haver imaginat! — La gent escoltava amb atenció.— Aquesta nit, a la carpa negra, quan sonin les 6 campanades. No deixeu passar l’oportunitat de veure com la natura desafia les seves pròpies normes.

Acabat el discurs els veïns escamparen ansiosos, i la nineta començava a demanar-se. On estava el miserable? Què era tot aquest renou? Què havia de fer? Tragué l’anell i amb els ulls plens de mars cercà una resposta. Clon, clon, clon… les campanes estaven xerrant i malgrat ella no les podia entendre, va tornar a notar com els animals no identificats feien renou, i decidí sortir. Si feien tant de soroll seria per alguna cosa, no? Així va veure com tots es dirigien a una gran carpa de color nit i amb una distància prudencial, va partir rere ells a investigar. Però, per què ningú no era com ella?

La petita arribà quan els altres ja eren a dins i el que escoltava li va fer pensar que el miserable era allà. Tremolant guaità per avall de la carpa, la sala estava plena de crits, d’odi, d’humans. Més enllà de les persones, hi havia gent com ella, però no es podien moure, ni queixar, només tenien dret de rebre insults. Ai Joana, i si un dia ets tu la que és allà? Què passarà si et veuen i no tornes? Quin cartell et tocaria? Nina monstre? Beneita encantadora? Mal nascuda? Va fugir de l’escenari i es va perdre a la por, ara no sabia on era.

Mira Joana, posa atenció. Va veure aquella finestra per la qual un dia havia mirat però des d’una altra postura, aquella casa de la que un dia sortí desesperada, aquella vida a la que ara volia tornar.

Toc, toc, i la porta s’obrí.