Els seus ulls es van clavar en els meus, i en aquell moment, el món es va aturar. Una onada de records em va envair de cop, portant-me a un passat que creia oblidat. L’olor de sal i l’estiu, la llum tènue de les postes de sol a la platja, les rialles compartides sota les estrelles. El cor se’m va accelerar, i sense ser-ne conscient, vaig deixar de pensar amb tota la història que havia creat amb l’Aran.



—No pot ser… —em va dir mirant-me fixament, amb una expressió de sorpresa barrejada amb emoció.



—Ets tu —va dir finalment, amb aquella veu que un dia em va fer sentir segura, especial i estimada.



El passat em va colpejar amb força. El seu nom va sorgir a la meva ment com un altre record oblidat. Liam. L’amor de la meva joventut.



Quan era petita, passava sovint els estius al poble dels meus avis. Aquells dies sempre havien tingut un encant especial, però quan vaig començar a créixer i a sortir a les nits, recorrent aquells carrers amb els meus amics, i amb el Liam, aquesta màgia es va intensificar, cada moment compartit amb ells feia que tot el que vivia es tornés encara més únic.



El record d’aquella adolescència se m’havia quedat gravat a la memòria. Em ve al cap que el Liam era l’últim noi en venir al poble cada estiu, era un parell d’anys més gran que jo, encara que sempre jugàvem junts a la platja i prometíem retrobar-nos els estius següents.



Cada vegada teníem més confiança, més connexió. Tot i que no ens vèiem durant tot l'any, quan ens retrobàvem era com si mai haguéssim estat separats.



Ell, era el noi que creava els records d’un estiu inoblidable, ho feia tot fàcil, improvisava plans sense por, m’arrossegava a veure concerts sota la lluna i em convidava a passar les nits menjat gelat.



Recordava les nostres escapades nocturnes per contemplar el cel estrellat, on em deia que cada estrella representava un somni que havíem de complir junts.



Una d’aquelles nits, el seu somriure va canviar, era una rialla tímida però plena d’intenció. Em va mirar als ulls, una mica nerviós, com si busqués les paraules adequades. Llavors, em va demanar d’estar junts.



El temps es va aturar durant un instant, per la meva boca només va poder sortir un: per fi! Feia molt temps que estava enamorada d’ell. Aquell instant va ser més significatiu del que podria imaginar, ja que encara 10 anys després el podia recordar perfectament.



Vam viure moltes aventures junts durant aquells estius, però era clar que l’estiu dels 18 no el podíem passar junts, cadascú feia la festa al seu poble, això significava que estaríem molt temps sense veure'ns.



L'última nit abans que les vacances s’acabessin, vam tornar a anar a la platja on havia començat la nostra història, em va mirar als ulls i em va dir: Sigui on sigui, passi el que passi, jo sé que algun dia ens tornarem a trobar.



Així de ràpid va ser com la nostra història va acabar.





Vaig deixar de la ment en blanc deixant de pensar amb el meu passat i va ser llavors quan em vaig girar i vaig veure la cara de l’Aran, tenia un rostre que reflectia una mena de por de perdre tot el que havia aconseguit en mi. Em vaig quedar paralitzada, i vaig deixar al Liam amb les ganes de continuar xerrant amb mi, no podia amb aquella situació i vaig decidir anar amb l’Aran a l’habitació.



Sense saber què fer, no vaig poder evitar explicar-li qui era.



—En Liam i jo vam ser inseparables quan érem petits. Sempre m’havia preguntat si algun dia el tornaria a veure, perquè vaig estar molt enamorada d’ell, però mai pensava que ens retrobariem ara.



Es va quedar de pedra, i es va tancar al lavabo de l’habitació. Sabia que anar a buscar al Liam no era el correcte, però si el que el meu cor desitjava que fes. Vaig baixar corrent les escales, encara estava allí plantat, amb el cor a la gola, vaig fer el pas, el vaig cridar.



Quan em vaig acostar, ens vam abraçar una estona, i després vam somriure pensant amb la innocència que teníem quan érem dos adolescents, pensant que l’amor ho podia tot. Però ara, davant d’ell i d’aquella situació aquelles paraules prenien un nou significat, potser sí que l’amor podia amb tot.



—No m’ho puc creure… —vaig repetir, amb la veu trencada.



Liam va tornar a somriure, però als seus ulls hi havia un sentiment de nostàlgia.



La conversa va començar d’una forma impactant.



—T’he buscat, saps? Durant molt de temps. Mai vaig deixar de pensar en tu.



Em vaig tapar la boca amb la mà. La meva ment era un caos. D’una banda, hi havia l’Aran, l’home amb qui havia començat una història nova, la persona que m’havia fet sentir viva i emocionada aquests últims mesos. Però, d'altra banda… hi havia el Liam. El passat que mai no havia tancat del tot. L’amor que, d’alguna manera, sempre havia viscut dins meu.



Ell també semblava recordar-ho tot en precisió. Els sentiments oblidats em tornaven a néixer.



Vam parlar durant hores. Com si el temps no hagués passat, com si encara fóssim aquells joves sense por de res. Liam em va explicar com m’havia buscat, com mai havia deixat d’esperar trobar-me. Jo li vaig explicar la meva vida, els canvis, els somnis que havien nascut, els que s’havien quedat enrere i la història amb l’Aran. Igualment, a poc a poc, el que semblava un record llunyà es va convertir en una realitat.



Però al mateix temps, em sentia dividida. L’Aran, havia fet possible aquell retrobament, i crec que també esperava compartir aquells dies amb mi. Vaig tornar a l’habitació amb un sentiment de confusió. L’Aran m’esperava, em va preguntar que havia passat, quan em vaig asseure al seu costat, vaig parlar sense saber com posar en paraules el que sentia. Ell em va agafar la mà i em va mirar als ulls.



—Entenc que tens més records compartits amb ell, que amb mi– em va dir.



Durant uns segons, vaig estar pensant en el que realment significava aquest viatge.



El destí, havia creuat el meu passat i el meu present.



—L’estimes, oi? —va preguntar, amb la veu trencada.



Vaig baixar la mirada. Les llàgrimes em punxaven els ulls.



—Ho sento, Aran…



Ell va respirar profundament i va assentir.



—Suposo que ho sabia. Hi havia alguna cosa en la manera com el miraves… que mai havia vist en la manera com em mires a mi.



Vaig estrènyer els ulls per contenir el plor. Aran es va acostar i, amb una tendresa infinita, em va acariciar la galta per última vegada.



—Ves amb ell, i no deixis que aquesta història s’acabi. T’estimo i vull que siguis feliç, encara que no sigui amb mi.



L’endemà, va fer les maletes, se'm trencava el cor, però sabia que era el correcte, durant aquella llarga nit havia pensat amb el molt que estimava el Liam.



Mentre esmorzava, vaig veure com a poc a poc l’Aran marxava de l’hotel i desaparèixer de la meva memòria. Sabia que era una decisió molt precipitada, però ho tenia tan clar que no necessitava ni explicar-los-hi a les noies.



A la meva vista va aparèixer el Liam, amb un ram de flors, un somriure i una carta.



Es va seure al meu costat i lentament els seus dits van trobar els meus, com demanant permís. Vaig sentir una pau que feia anys que no experimentava, una seguretat que només ell m’havia fet sentir.



—Per fi t’he trobat —va xiuxiuejar, acostant-se una mica més.



Suposo que com que no va veure l’Aran es va imaginar que ja havia marxat, encara així per asegurar-se m’ho va preguntar.



El meu cor bategava amb força. Els ulls se’m van tornar a omplir de llàgrimes. Sabia què significava aquell moment. Sabia que, si em quedava allà amb ell, si acceptava el que el meu cor m’estava cridant, havia trencat definitivament amb Aran i no el podria tornar a buscar, estava amb el cor destrossat per haver fet mal a algú que no ho mereixia. Però l’amor no sempre és just. A vegades, simplement passa. I en aquell instant, ho vaig saber, sempre havia estat el Liam. Sempre.



Vaig tancar els ulls i vaig fer allò que el meu cor m’exigia. Vaig besar-lo. Una decisió inevitable que marcava el fi d’una història, i reobria una altra.



Vam marxar de Viella junts, els dies després del viatge van passar com un somni entre la realitat i la nostàlgia. No havia estat gens fàcil fer aquell pas.



Un dia, mentre passejàvem per una cala amagada que només el Liam i jo coneixíem des de petits, es va aturar i es va girar cap a mi.



—Em fa por que tot això sigui massa per a tu— va dir.



— Jo t’estimo, i sé que aquest és el camí que vull prendre. Si m’equivoco, serà la meva equivocació, però ara mateix no tinc cap dubte que vull estar amb tu— vaig dir.



Ens vam tornar a besar, amb el so de les onades de fons, i per primera vegada en molt de temps, em vaig sentir completa. La decisió havia estat dura, però en aquell moment sabia que era la correcta.



— Recordes que de petit et vaig dir que jo sabia que algun dia ens retrobariem i que si això passava, ens casariem? — va dir amb una veu tímida per segura.



Vaig somriure i vaig assentir. Però vam deixar passar la conversa, tot era massa recent.



Els mesos següents van ser un remolí d’emocions i de plans. El nostre jove amor d’estiu, s’estava transformant en un amor de per vida, estable i segur.



En una de les nostres escapades per la muntanya, Liam es va aturar, al costat d’una petita cascada i una preciosa posta de sol, estava nerviós però decidit. Es va posar de genolls davant meu amb un petit anell que brillava sota la llum daurada del sol.



—No vull deixar passar ni un altre dia sense saber que estaràs al meu costat per sempre, hem de complir la nostra promesa i que tot quedi entre tu i jo — va dir.



—Vols casar-te amb mi?



No havia imaginat aquest moment tan aviat. Però mirant-lo als ulls, la resposta era clara. —Sí, Sí vull! —vaig dir amb llàgrimes als ulls.



Van passar els dies, i en aquella mateixa cala amagada que havia estat l’escenari de tantes converses profundes i promeses silencioses, els amics més propers, la família i la lluna que es veia durant el dia ens van acompanyar a realitzar el nostre somni, estaven com a testimonis del nostre amor. Sabia que havia seguit el meu cor, i que, malgrat els sacrificis, estava on volia estar.



Quan vaig mirar al meu voltant aquell dia, vaig pensar amb l’Aran. Sempre formaria part de mi, d’una època de la meva vida que m’havia donat l’oportunitat de descobrir el verdader amor, però amb en Liam, em sentia preparada per començar un nou capítol, una història que només fos nostra.