Després de setmanes de converses, trucades i cites, una notificació va encendre la pantalla del meu mòbil, el missatge em va fer tremolar el cor. Va recórrer pel meu interior una espècie de por i felicitat a la vegada, em va suggerir de fer una escapada, encara que ja havíem estat junts molts dies, a la platja, d’excursió… I fins i tot als karts, estar més d’un dia seguit amb ell era un repte per a mi, i encara que em va proposar de fer un pla no massa complicat, un cap de setmana fora per desconnectar, la idea em va entusiasmar i alhora em va generar nervis, es va formar un nus enorme a la meva panxa, que va provocar que la meva tarda fos plena d’angoixa. Vaig tardar més del normal a contestar-li. Era un pas important, una mena de prova no escrita per veure com encaixàvem fora del nostre dia a dia.



Abans de contestar-li, fer una videotrucada amb les noies era necessari; elles, al contrari del que m’havia passat a mi, no havien trobat l’amor, i per tant qualsevol cosa que estigués relacionada amb l’Aran, les hi semblava bé.



Finalment, vaig decidir anar, m’havia proposat un parell de llocs: Vic, Begur, Siurana, Vielha… Tenia pensada una activitat per a cada lloc. Si anàvem a Vic, faríem una excursió amb globus aerostàtic, a Begur ens faríem un bany a la platja de l'Illa Roja, a Siurana una excursió pel pantà, i a Vielha tenia preparades una sèrie de rutes per a fer. La seva organització em semblava exemplar, ja que a mi sempre m’havia costa buscar plans.



No vaig trigar molta estona a dir-li quina destinació em pareixia millor. Ell va acabar d'escollir, i, al cap i a la fi, vam decidir que el que més ens cridava l’atenció era Vielha. Sempre havia estat a la meva llista de llocs per descobrir, m’encantava la muntanya, i encara més anar d’excursió al Saut Deth Pish, una increïble cascada que des de les fotos que m’havia enviat l’Aran pareixia enorme. A més, m’entusiasmava la idea de poder descobrir cada poble que rodejava Vielha estant al seu costat, encara que em costes d'assumir.



Després de preparar les maletes amb roba d’esport, un parell de banyadors i unes bones botes de muntanya, arribava el moment del trajecte, que em produia un sentiment d’incomoditat. Potser era el fet de compartir un espai tancat durant hores amb algú o la simple idea de posar a prova allò que havíem començat, només em passava una cosa pel cap: i si no hi ha tema de conversa?



En acabar el viatge em vaig adonar que potser havia dramatitzat el trajecte, ja que sincerament va ser un moment en què vam poder parlar i sinceritzar-nos, a més a més de cantar les nostres cançons preferides.



Quan vam arribar, tot semblava ideal. Els carrers estaven empedrats i eren estrets, les cases de pedra i un aire fresc que ens feia una carícia invisible, semblaven el marc perfecte.



Vam deixar les maletes a l’hotel i ens vam perdre pels carrers. Entre rialles i fotos improvisades, aquella tarda em va passar volant. Cada racó del poble semblava una postal, i nosaltres dos ens movíem com si forméssim part d’aquell paisatge ideal.



L’endemà, l’alarma de les 6 ens va despertar, havíem de preparar-nos per anar a la cascada, vam comprar uns bons entrepans i després ja vam començar el nostre camí, en arribar al pàrquing més allunyat del Saut Deth Pish vam iniciar la ruta.

El camí se'ns va fer curt, el paisatge era i increïble, els arbres ens envoltaven i les ganes que aquell moment no s'acabés anaven creixent, estava molt bé amb l’Aran, i aquell dia, per primer cop, vaig pensar que una vida amb ell no sonava tan malament.



En arribar a la cascada, vam tenir aquell moment romàntic, apreciant les vistes i donant-li valor a la companyia, en aquell moment em vaig adonar que encara que estigui en un lloc perfecte, la ubicació no m’importava, el que em feia veure aquell lloc com a màgic, era ell.



Després de sinceritzar-nos, ens vam treure la roba, i ens vam mimetitzar amb l’aigua gelada que queia de la cascada. Em vaig quedar mirant-lo, i no sabia si la pell de gallina era per la fredor, o perquè estava amb ell. Em feia sentir pau i seguretat, i a més em treia sempre més d’un somriure, fet que em donava la necessitat de descobrir cada cop més com seria una vida al seu costat.



Quan la gelor de l’aigua ja ens arribava als ossos, vam decidir sortir, no volíem passar més fred, i ens vam arraulir a la tovallola, vam estar uns segons quiets. Després d'un llarg dia en aquell preciós paisatge, era hora de tornar a la realitat, un llarg camí ens estava esperant per arribar al cotxe.



Començava a fosquejar, i com ja sabeu, l’Aran tenia fama de pensar plans improvisats, així que abans d’arribar a l’hotel vam anar a contemplar la posta de sol en un dels llocs amb millors vistes d’aquella vall.



El sol s’amagava lentament darrere les muntanyes, tenyint el cel de tons entre rosats i daurats. L’aire fresc ens envoltava, i en el silenci només sentia la seva respiració. La llum es reflectia en els seus ulls verds, contrastats pels cabells foscos, i per un instant, tot semblava aturat, com si el món sencer s’imobilitzés davant la bellesa d’aquesta posta i de la seva.



La màgia d’aquell lloc em feia pensar que ja ho tenia tot.



Baixàvem de la muntanya amb pas tranquil, encara estàvem immersos en la màgia d’aquell moment. La foscor d’aquella freda nit ens va acompanyar fins a arribar a l’hotel. Els llums càlids de l’entrada il·luminaven el rostre de l’Aran. Just quan anàvem a entrar, un noi es va apropar amb una expressió indecisa, com si volgués preguntar-nos alguna cosa.



El vaig mirar fixament durant uns segons, mentre estrenyia amb força la mà de l’Aran. Hi havia alguna cosa en la seva mirada, en la seva veu quan parlava, en les seves expressions que em resultava estranyament familiar. El cor se’m va accelerar i va produir que soltes bruscament la mà de l’Aran, de sobte, el record em va recórrer de punta a punta el cap fent-me sentir com un llampec en el meu cor, la respiració se’m va aturar per uns segons.



Ell… Era ell.