D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a passarells, i després... com ho puc dir per no semblar una carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo? Però això era abans. Abans d’aquell dia.
Tot va començar un divendres la tarda, aquell moment de la setmana en què la promesa d’un cap de setmana et fa oblidar les hores de feina acumulades. Però per a mi no era un divendres gaire perfecte, ja que plovia, i jo odio la pluja. Per intentar dissuadir-me, vaig proposar un pla d’aquests tan usuals després d’acabar una jornada laboral, quedar amb les meves amigues, anar a un bar i fer algunes copes mentre ens contavem com ens havia anat la setmana, entre feina i mil històries, no trobàvem temps per veure’ns cap altre dia.
De sobte la pantalla del meu mòbil es va il·luminar, amb el que hauria de ser un correu de la meva cap dient que tenia una reunió la pròxima setmana, però no va ser així, era una simple notificació de l'App Store, explicant-me que havia sortit una nova app de cites, que segons les poques ressenyes que hi havia era la més efectiva. No em va fer molta gràcia veure com havia perdut uns simples 5 segons de la conversa de les meves amigues, però per no despistar-me més vaig deixar de banda el mòbil i vaig continuar escoltant-les.
Quan van arribar les copes, com unes bones amigues d'avui dia, era el moment de la foto, l’Alba va agafar el meu mòbil, i va veure la notificació, es va posar a riure i ens va dir, i si ens fem un compte cada una, i a veure què passa?, si ens fem el perfil perfecte, us asseguro que triomfem.
Triomfem. Què vol dir, exactament, “triomfem”? Ho deia com si fos un joc. Crear un perfil ideal, enviar missatges, rebre algun que altre “matx”. Jo no ho veia tan clar. Però al final vam acceptar i ens vam prometre que hi dedicaríem almenys una estona cada matí, mentre fèiem el “cafetó”. A més no teníem res millor a fer, i un petit experiment social a mi no em vindria malament.
L'endemà em vaig descarregar l’aplicació i em vaig trobar amb la primera dificultat, potser el destí m’estava intentant dir que no ho fes, però jo vaig seguir igual. Però quina foto em posava? N’hi havia una d’una excursió a la muntanya que no estava malament, però la roba que portava no em servia gaire per a intentar lligar; potser millor una selfie? Massa de prop, se'm veuen totes les imperfeccions. Després de mitja hora de dubtes existencials, vaig decidir-me per una del provador de la meva botiga de roba preferida: un somriure natural, vestida amb roba nova, i un fons neutre. Em va semblar la perfecta per a l’ocasió.
El perfil ideal també necessitava una descripció. Només em faltava pensar això! No volia semblar molt atrevida, però tampoc avorrida. Després d’esborrar i reescriure, vaig optar per alguna cosa simple i natural: Amant de la dansa, defensora del sofà els diumenges a la tarda amb pel·lícula inclosa i buscant temps per sortir més a caminar.
Ara em quedava el que se suposa que és el més fàcil: esperar, i dic suposa, perquè jo soc molt impacient.
La veritat? No pensava que ens funcionaria ni a mi ni a les meves amigues, som una mica enrevessades amb el tema de les apps aquestes per a lligar. Però sorprenentment, l’endemà ja tenia tres “matxs”. Un dels quals em va cridar molt l’atenció, l’Aran, tenia un somriure molt tendre i estava sincerament com un tren, però la seva descripció era sorprenentment directa: Si estàs buscant el príncep blau dels contes, no soc jo. Si t’agraden les aventures, potser ens entendrem.
No vaig poder evitar avisar les meves amigues, i evidentment em van dir que li enviés un missatge, cosa que jo vaig fer sense oposar la mínima resistència. Com deia l’Aran a la descripció, l’aventura començava.
Els primers missatges eren prudents, tímids. Però aviat es van convertir en converses fluides, plenes d'una barreja de temptació i seriositat, estàvem encaixant a la perfecció. Res de les típiques preguntes avorrides. Tenia una manera de contestar que em feia riure, que em feia pensar. No són molts els que aconsegueixen fer això d’entrada.
Un vespre, mentre estava escoltant música, em vaig adonar que ja esperava amb ganes els seus missatges, que de qualsevol notificació ja mirava si era ell, i si no ho era girava amb decepció el mòbil. No era només perquè fos el meu matx preferit, sinó perquè el contingut era interessant, i la forma amb què em parlava encara m’agradava més, tenia una manera d’acabar les frases amb petits silencis suggerents, com si deixés la porta entreoberta perquè jo continués la conversa. Cada missatge era un petit joc, un repte per mantenir aquell ritme.
Gràcies a déu, finalment va sorgir la pregunta: Què tal fer una trobada en persona?, vaig dubtar un moment abans de dir que sí, així que per assegurar-me què l’opció que triava era la correcta, vaig preguntar-ho pel grup de les meves amigues, més emocionades que jo em van dir que és clar que ho havia de fer, per tant, després de donar-li voltes vaig decidir, encara que la idea em fes respecte, que estava d’acord a tenir una trobada. Vaig estar pensant molta estona, i no em deixava de preguntar: què passa si no hi ha la mateixa connexió cara a cara? Però també sabia que no podia deixar passar l’oportunitat.
Ens vam trobar un dissabte al matí, en una cafeteria petita que ell havia suggerit, la veritat que era bastant maca, hi havia un jardí preciós, on nosaltres vam decidir asseure'ns. La primera impressió? Tal com l’imaginava, però amb un aire encara més atractiu. La seva veu, les seves expressions, tot encaixava amb com me l’havia imaginat.
El matí va passar volant. Entre rialles i històries, em vaig adonar que l’Aran pareixia diferent. No només perquè era molt atractiu, que això també està molt bé, sinó també per la manera com escoltava, com donava la seva opinió de forma respectuosa... Era com si haguéssim establert una mena de connexió, on cada paraula tenia una resposta natural.
En el moment d’acomiadar-nos, no sabia ben bé com fer-ho, un petó, una abraçada, un simple adeu… però pel que es veu l'Aran sí que ho tenia clar, em va fer un suau petó a la galta que va durar un segon més del que calia, el cor em va començar a bategar cada cop més ràpid, i per algun motiu no volia que els seus llavis s’allunyessin de la meva pell, vaig sentir que alguna cosa havia canviat. No només per aquell petó, sinó per mi mateixa. Aquella aventura, que havia començat com una broma, començava a tenir un pes real.
|