El reflex la va deixar atordida, espantada i indefensa. Pestanyejava una vegada i una altra, intentant fer parar el malson, fins que a la darrera picada d’ull, el blau estany i el verd bosc van desaparèixer, deixant enrere només el mirall en allò que semblava una sala negra i pràcticament opaca, si no fos per una estranya llum il·luminava el clon de la Laura.



Va poder observar amb més claredat on era. El terra de la sala era d’aigua, però els seus peus no eren molls; flotava per sobre de l’aigua i podia caminar sense cap impediment. En alçar el cap va poder descobrir d’on provenia la llum, i en veure els jacints d’aigua surant sobre una superfície rodona i líquida va saber on era.



El mirall l’havia portat a sota de l’estany per poder fer-la reclosa amb ell a aquell indret. De sobte, el platejat mirall va fondre’s i en el seu lloc va aparèixer una llarga i rectangular torre amb una cuculla la qual la seva punta tocava la superfície del cos d’aigua, la font de llum de la negra sala. Era alta i forta, i la seva presència imposava. Feta de maons de pedra marronosos, ja gastats, tenia un agudell platejat del mateix color que el mirall, que ara tocava la llum i escampava per la sala els seus rajos, tot i que l’ull humà no era capaç de veure a on arribaven. No tenia cap finestra ni obertura, era completament hermètica, i estava minuciosament decorada amb motius naturals; fulles, flors, enfiladisses, entre moltes altres que donaven a conèixer la dedicació que s’havia posat en la seva construcció.



Els maons de pedra que formaven la seva cara frontal van començar a agitar-se i moure’s per donar lloc a un forat amb forma de porta, amb un ull a la seva llinda, un ull marró, del color exacte al de la Laura. El portal convidava la Laura a entrar i ella, que ja no es qüestionava sobre el que estava passant i portada per un deliri psiquiàtric, ho va fer. En posar-hi un peu a dins, la torre la va succionar, i tot i que es va intentar agafar a un dels marcs del forat de la porta, no va ser suficient per combatre la força de la torre.



Una vegada dins, es va trobar en un pati, similar a un claustre, on d’una font brotava aigua. El pati devia tenir la mateixa edat que la torre, ambdós sent molt similars en estil, destacant la bellesa dels capitells del claustre, també decorats, com l’exterior de la torre, amb motius naturals.



Sobtadament, la Laura sent una esgarrifança que li fa donar la volta, per poder acabar observant una estranya figura, alta i prima, amb una tela de seda que cobria per complet el seu cos, amagant-lo. La Laura va sentir familiaritat, similar al sentiment que li va fer l’alzinar, però potser envernissat amb enyorança i tristesa. El vent va treure la tela de la cara de la figura, per ara poder descobrir de qui es tractava.



La Laura es va posar les mans al cap, agafant-se dels cabells i cridant, i cridant, i cridant. Els seus ulls li sortien de les òrbites i estrenyia cada vegada més les seves mans als cabells fins a arrancar-se’ls, deixant clapes que donaven a conèixer les que van ser les arrels dels seus cabells. Plorava i no podia parar. Li cremaven els ulls i començava a perdre la vista de l’àcid de les llàgrimes.



El que la va fer parar, el tacte d’una mà aliena, la mà de la figura. Encara l’aterria veure el seu rostre en una altra persona, però va recompondre’s per intentar comprendre què estava passant.

• No tinguis por, Laura - va dir la figura amb una veu que ressonà en eco.

La figura li va oferir la seva mà, i sense dubtar-ho i amb les llàgrimes ja eixutes ho va fer. Tenia la mà freda i la pell de nacre. Les venes, blaves, li eren visibles i aparentava un aspecte emmalaltit, amb ulleres marcades i els ulls caiguts. Semblava morta, fins i tot mentre caminava, ja que ho feia arrossegant la cama dreta. Tenia també el braç dret penjant, amb una ferida enorme a l’espai entre el cúbit i el radi, deixant un forat pel qual el vent xiulava però impossibilitant-li el moviment.



Abruptament, la figura li va estrènyer el braç amb més força, deixant la marca de les seves llargues i negres ungles a la pell de la Laura, fent-la sagnar. La Laura xisclava, trencant les seves cordes vocals.

• Però que fas?! - preguntava la Laura bramant
  
  Calla - va respondre solemne la figura.

La figura va arrossegar pel claustre a la Laura fins a arribar a l’interior d’una de les habitacions que l’envoltava. Havia de ser un menjador, obviat per les copes d’or i els coberts de plata que se situaven a la taula del centre de la sala. La taula, de fusta de caoba, estava rodejada de cadires amb respatllers minuciosament decorats, com el conjunt de la torre, amb motius florals. No va poder parar a observar més l’habitació quan, per l’esquena, la figura va trair-la del tot agafant una de les copes i assestant-li un cop al clatell i deixant-la immòbil i inconscient a terra.

Quan es va despertar, estava nuada a la taula en forma d’àngel amb la figura dempeus entre les seves cames. L’apuntava amb la pistola que havia deixat l’home que la va injectar i la seva mirada era buida. Els ulls marrons que tenia, idèntics als de la Laura, es van apagar, tornant-se foscos.

• Q-què estàs fent? - preguntava inquieta la Laura atemorida per la seva vida.
  
  No és pas això el que desitjaves?, o no és cert que havies somiat en aquest moment abans?
  
  Bé… no. O sigui sí, però mai d’aquesta manera, i tampoc pensava que passaria.
  
  Ai, amor… que dolça - deia la figura mentre li repassava el cos a la Laura amb la punta de l’arma -, no pots veure que jo soc tu, que acabaràs de la mateixa manera que jo. És el teu destí, Laura. Preguntant-te com era que ningú estava de la teva part, que ningú t’acceptava, quan bé sabies que la primera persona que et repudiava eres tu. Mai t’has estimat, admet-ho!
  
  No, no, no! No és cert! Para! - va dir la Laura recaragolant-se el que podia amb les extremitats nuades.
  
  Ai, tranquil·la. Tot això acabarà en uns instants si t’estàs quieta, amor - deia la figura amb un to burleta mentre apuntava la pistola al cap de la Laura.

Un tret va trencar als passadissos del Centre, alertant als guardes i fent-los córrer cap a la cel·la on havien tancat a la Laura. Allà era ella, estirada a terra, amb una bala de plom incrustada al front, d’on rajava un riuet vermell. Esbossos, un projecte de persona trencat per una bala, per la tristesa, per la por.