Una suau brisa li va acaronar la cara, donant-li la benvinguda. La Laura no sabia on era, però tenia clar que aquell remot indret era fora del Centre. Va intentar posar-se dempeus, tot i que no va poder recolzar-se amb el braç dret, on s’havia urpat fins al punt de sagnar abans d’arribar, deixant-lo ferit. Quan la boira del desconcert va escapar del seu cap va poder olorar i veure el lloc on es trobava. Era a un alzinar, de terra humida i d’aroma a aglans, que provocava en la Laura un sentiment de familiaritat per molt que mai hagués sigut allà. Dors d’ella, un camp de blat, amb una petita masia en un dels seus extrems, massa lluny perquè la Laura hi arribés en l’estat que estava.
Travessava pel centre de l’alzinar un petit torrent, no massa cabalós; la seva aigua, il·luminada per la llum del migdia, era tíbia. Hauria de ser estiu, al bosc, per poder tenir el cel tan blau i clar.
La Laura va aconseguir aixecar-se i va endinsar-se més en l’alzinar, protegida per l’ombra de les fulles d’aquells arbres amb copes enormes i denses, que, de vegades, amb les bafarades del vent, deixaven passar la llum del sol, escalfant la terra però no arribant a secar-la. Els marrons ocells cantaven melodies mil·lenàries, escoltades per tota persona que hagués viscut o passejat allà, de generació en generació passant per cada ésser, racional o no, viu o inanimat, i omplint les ones del buit aire per fer arribar en aquell instant la seva piuladissa a la Laura.
Avançant, sobtadament, aquest cant va parar, i amb el vent, va començar a expandir-se el so que fan els infants en la felicitat. Les seves rialles van espantar la Laura durant uns instants, però, en passar el moment de sorpresa, va sentir la dolça abraçada de confort que li donaven, recordant aquells moments de pau i serenor de la seva infància. D’on vindrien aquestes veus no s’ho va pas qüestionar. Es preguntava com seria ella si no hagués marxat del seu poble, pas que mai podrà desfer, convertint-se en un hipotètic que mai podrà passar a la realitat.
Seguia el pas del riu, del qual la seva aigua s’anava estancant i la seva carrera minvava per acabar en un estany, qui segurament donava la vida a aquell indret. De color verdós i infestat de jacints d’aigua, l’estany convidava a la Laura apropar-s’hi. Les rialles eren cada vegada més fortes a mesura que ella caminava vers el cos d’aigua. Feien eco, i semblava que el conjunt d’aquestes es reunien allà per fer gresca. Era harmoniós i assossegat. La Laura no podia resistir-se a tancar els ulls i gaudir del consol i de la calor de les rialles, rialles que a ella se li van prohibir molts cops. Bruscament, li va donar un cop de realitat. Què hi feia allà? Va donar l’esquena a l’estany per poder veure el camí que havia seguit des de la seva arribada, només per trobar-hi en el seu lloc imponents arbres que li tancaven el pas. Què n’havia sigut del camp, de la masia? On havia anat a parar tot el que ella havia vist prèviament?, o s’ho havia imaginat? El cap li va començar a donar voltes i voltes, i es podia sentir tornant a viure el que havia succeït després de la injecció a la cel·la. Tornà a donar la cara a l’estany, ara per descobrir una estranya figura de color platí sorgint d’aquest, apartant els jacints d’aigua i fent bombollejar l’aigua, era un mirall.
Les flors van agrupar-se, formant un camí d’unió entre el mirall i la vora de l’estany. La Laura va acostar-s’hi i, sense pensar-ho massa va posar un peu al camí. Era sòlid. S’apropà al mirall i l’inspeccionà de més a prop. A simple vista, en semblava un de normal, però en investigar el seu envers, va assabentar-se que no ho era. La persona que hi havia al reflex era ella, sí, però a una etapa molt diferent de la que es trobava ara. Devia tenir uns deu anys, el reflex, i era impertorbable, inexpressiu.
La nit es va fer de cop a l’alzinar, deixant en les fosques a qualsevol ésser que es trobés allà. Els riallers ocells van endinsar-se en l’aigua, suïcidant-se. Els seus cossos flotant on es trobaven abans de l’aparició del mirall les flors, va horroritzar a la Laura. No sabia per què li estava passant allò a ella. Es qüestionava a ella mateixa, a la seva existència, a la seva raó de viure. No la va deixar raonant massa, quan el mirall va tornar a canviar d’aparença de nou, ara mostrant a la Laura tal com era en aquell moment.
