Silenci, aquesta va ser la resposta de la Laura, que observava la sala on l’havien forçat a entrar. Era freda, flegmàtica, fosca, i en només entrar la porta s’ensumava una forta olor d’hospital, el qual li provocava un enorme mal de cap. Tor i semblar un centre mèdic, la Laura no es va deixar enganyar per aquella il·lusòria façana. Aquell “Centre per a Persones amb Impossibilitats Mentals”, que era com l’anomenaven els generals de l’estat d’Alur, era en realitat un centre d’exterminació on eren mortes les persones considerades “excedents” pel règim d’Alfons Bach. D’aquell lloc s’escoltaven històries fantàsticament atroces sobre persones que havien mort sent obligades a empassar ferro fos, cremant-los la cara i obrint-los la laringe per descobrir el ferro, ara en estat sòlid, sobre la seva carn vermella, encara bategant, o sobre altres a qui havien trencat les ròtules per després exigir-los córrer distàncies abismals, deformant les seves cames i deixant-les desconegudes pel seu propietari.



- Bé, Gabriel… - va continuar la psiquiatra Foix en veure que la seva pacient no reaccionava a la seva benvinguda.



- Aquest no és el meu nom - va rebatre la Laura.



- Ja… doncs això no és el que posa als documents oficials. Està qüestionant la legitimitat d’aquests papers? - va respondre la psiquiatra amb un to autoritari a la vegada que llençava la carpeta a la taula que separava ambdues dones.



Es tornava a fer el silenci a l’habitació, ara amb la veu de la doctora fent eco a les seves parets. A la Laura, li provocava horror sentir el nom amb què havia nascut, però sabia que si responia la pregunta perdria l’única possibilitat de romandre lliure i escapar la mort.



- Acceptaré el seu silenci com una negació - i va continuar. - Està aquí amb motiu d’erradicar el seu trastorn de gènere, diagnosticat després de la denúncia anònima rebuda en contra de vostè. Com a resposta d’aquest diagnòstic, i vista la seva poca voluntat pel seu extermini, se li ha assignat el codi 0723.



En acabar la doctora Foix el seu discurs van entrar dos guardes de seguretat del centre. El primer era alt i musculat i el segon, encara que d’una alçada mitjana, també ho era. Ells, com molts altres homes, havien emigrat del camp a la ciutat amb la promesa d’un millor futur que el que podrien obtenir mai treballant de Sol a Sol les terres, cremant-se la pell i trencant la seva esquena. L’èxode per escapar del món rural, abandonat i deixat a morir per les corts d’Alur, va atraure també aquells homes que el règim considerava “ments brillants”; persones amb altes capacitats intel·lectuals que eren vistes com a indispensables per l’èxit del país. Va ser d’aquesta manera que la Laura marxar del seu poble d’Èlia per continuar els seus estudis a Santa Eulàlia.



Trencant-li els pensaments, els guardes la van agafar a la Laura un de cada braç i, després d’aixecar-la de la cadira, la van dirigir cap a l’interior del centre. El lloc estava sotmès a l’ombra, distreta per fluorescents blancs que apareixien escampats pels passadissos i que, xiuxiuejant, assenyalaven el camí als desgraciats condemnats a trepitjar les tombes dels anteriors a ells.



De sobte, un dels tancats que esperava la seva execució, en veure la presència d’una nova reclusa, va començar a cridar i a donar cops a les barres de la seva cel·la. En saltar cap a les barres, la Laura va poder observar l’estat de qui sembla que una vegada havia sigut un home, irreconeixible i ara en estat salvatge, portant-lo de nou als instints programats de primat. Tenia una llarga cabellera blanca, escabellada, que connectava amb la seva barba, que estava en el mateix estat. Les seves costelles eren perfectament visibles amb només donar un cop d’ull, fent la sensació que la seva pell estrenyia els seus ossos i deixant clar la pèssima atenció que feia el centre cap als seus suposats pacients. Els seus ulls, completament granats, penetraven l’ànima de la Laura, que pensava que morir era una millor alternativa a la vida d’inanició que sofriria si quedava tancada al centre. Les seves nines grises i cegues s’havien emportat la seva ànima amb la seva vista.



Van arribar davant de la que seria la nova casa de la Laura, una cel·la en inhumanes condicions. D’un cop, la van llençar i va estar a punt de caure de cara a terra. A aquella habitació la molsa s’estenia per les parets humides i el terra era ple d’excrements deixats per totes les persones que havien passat per aquelles quatre parets, que no deixaven veure les lloses originals i les cobrien d’un color marró fosc, marró que desprenia una olor que cremava cada cabell del cos de la Laura. La putrefacció era òbvia i la barreja de tots els fluids corporals que hi convivien allà donava a conèixer el seu destí.



Ella tornava a sentir-se com quan era encara més jove, repudiada pels altres pel simple fet de ser. Ella, que tant havia treballat per poder existir de la manera que sentia era correcta per ella, que tant s’havia esforçat per poder fer-se un lloc a una societat que la menyspreava i degradava, tornava a sentir-se insignificant, com un esquitx d’univers a la pedra flotant que una vegada va anomenar casa, però ja no estava tan segura que pogués continuar dient-li per aquest nom.



No va passar massa estona fins que va entrar un altre home, ara amb una bata blanca. Espantada i desprevinguda, la Laura va intentar ignorar-lo, però l’home va ignorar-la en retorn i va continuar amb la seva tasca encomanada. Va deixar el que semblava una pistola a terra, sense massa preocupació i, fredament, li va clavar una agulla per poder inserir-li un líquid que ella va notar recorrent les seves venes, que de poc no van explotar. Cada batec se sentia com una tortura i el líquid començava a bombejar per cada racó del seu cos. La seva sang l’estava matant i va voler desfer-se’n d’ella. Es va urpar l’avantbraç sencer. Cremava.