Corria, els meus peus arrossegaven la sorra amb força, les mans em suaven, i estrenyia aquelles pàgines com si la meva vida depengués de no deixar-les anar. Però no era conscient que potser era així.

Els meus pensaments eren cada cop més presents. Jo estava allà, corrent. El meu cos estava allà. Però la meva ment i la meva ànima havien marxat, atrapades en aquella lona negra amb el meu besavi.

Volia oblidar que era en aquella història, volia trobar la manera de tornar a casa. Amb els meus llençols de seda i el meu matalàs tou com un núvol.

Les meves cames van decidir deixar de córrer i vaig caure a terra. Estava sola, estirada en un pla enorme que semblava no tenir fi. Almenys jo no el veia, i potser no volia veure’l.

Vaig pensar a posar fi a la meva vida dins d’aquella història, i tornar a veure aquell rostre conegut. Potser no en vida, però almenys en mort.

Era dins la meva pròpia història. Dins una història que atrapava els moments més durs de la meva vida. Reflectits en unes pàgines blanques que m’havien ajudat a comprendre com era jo. Ara jo era dins. I ara no entenia per què havia escrit aquella història.

A poc a poc m’acostumava a la sensació d’estar sola. Al sentiment de soledat que recorria tot el meu cos les vint-i-quatre hores del dia. Tot i això l’únic que desitjava era que aquesta sensació fos cada vegada més desconeguda.

Era caminant en aquella vorera, o el que m’imaginava que era una vorera d’un pla sense fi. Caminava a poc a poc, però ràpidament a l’hora, amb els ulls clavats en cada pas que donava, i la ment atrapada en aquell trosset d’història amagat en unes pàgines fines com la mateixa seda.

Feia un pas, després un altre. Primer amb la dreta i després amb l’esquerra, esperant caure a terra en algun moment, i deixar de pensar en el dolor de les meves cames i en el meu futur dins aquella història.

La brisa movia els meus cabells, enredats com un niu d’ocells. Aquella brisa em donava vida, em feia obrir els ulls quan estava a punt de tancar-los de por, de frustració o de patiment.

Aquella brisa juntament amb una boira espessa i freda, em donaven raons per continuar endavant. Em recollien els cabells enrere i m'eixugaven les llàgrimes, com si la meva mare me les assequés amb un mocador blanc i em digués que estigués tranquil·la i que tot aniria bé.

Aquell record, aquelles petites sensacions que per un segon em recordaven que no estava sola. Em mantenien amb vida.

Vaig sentir un soroll fort que em va fer caure a terra. Vaig mirar endavant, i al meu costat va passar un camió gris fosc amb ratlles vermelles. Va passar de pressa, sense mirar cap a cap lloc que no fos el seu destí. O simplement el que jo imaginava que seria un destí.

Vaig prendre aire, i el vaig deixar anar. Notava com el meu pit s’inflava i com es desinflava. Podia sentir el soroll de l’aire entrant pel nas i sortint per la boca. La meva mà estava sobre el meu pit, a poc a poc pujava i baixava. Tenia els ulls clavats en un cel fosc, gris, trist. Vaig tancar els ulls. I em vaig quedar allà. Estirada. En un terra en el qual el sentiment de la por m’havia decidit deixar. Abandonada. Sola.

Vaig obrir els ulls. Una llum brillant em va cremar la mirada.

Ja no era en un pla sense fi. Tornava al principi, altre cop en una cabanya grisa, altre cop en un llençol trencat i un matalàs dur com una pedra. Altre cop atrapada al mac d’una finestra mirant l’horitzó.

Vaig sentir com el meu cos es trencava com un vidre quan cau a terra, però no en dues parts, sinó en mil. I vaig esclatar com el mateix vidre. No vaig suportar les llàgrimes. Tornava a l'inici, altre cop al començament d’una història que semblava no tenir fi. Com el vidre, quan es trenca s’ha de recollir. Jo no tenia ningú per recollir aquells trossets de vidre. Estava sola. Havia de recollir-me sola.

Vaig aixecar-me d’un llit dur. Primer amb la dreta i, en acabat,amb l’esquerra. Vaig aixecar la mirada, una dona em va mirar amb una mirada cansada, altre cop em va demanar el meu nom, altre cop em va donar un número, “4261”. Em va dir que les meves pertinences eren sota el llit.

Va marxar, deixant anar l’aire que semblava que portava dintre des de feia anys. Vaig posar la mà sota el llit. I només amb els meus dits vaig notar aquelles pàgines fines, amb aquell trosset d’història que m’havia canviat la vida.

Altre cop vaig rellegir-les, i altre cop una llàgrima em va caure per la galta a poc a poc.

Em vaig aixecar d’una roca a la qual anomenaven llit. Vaig veure moltes llàgrimes. Vaig olorar el fum negre que sortia del tub d’escap del camió gris fosc amb ratlles vermelles. Vaig escoltar les converses de la gent i els seus conflictes. Uns conflictes molt fàcils de resoldre. Perquè no estaven sols.

“Mil vegades m-han dit que la soledat ens acompanya. Que ja no necessitem algú al nostre costat. Que si ets adult de veritat pots estar sol. Ara estem molts aquí. Alguns amb família, altres no. Però el més important és que tots els que estem aquí podríem estar sols. Perquè nosaltres, dintre nostre ja estem sols.”

Aquesta vegada un discurs no em va obrir els ulls. Perquè els tenia massa tancats perquè ningú el pogués obrir. Només hi havia una persona que potser podia aconseguir-ho, per desgràcia no era allà. I no ho seria mai més.

Vaig seure, al meu racó sota la finestra mirant l’horitzó. Pensant en aquella brisa que tant anhelava, aquella brisa que cada vegada oblidava més de pressa.

A poc a poc, o potser ràpidament, anava perdent encara més aquells petits detalls que em mantenien amb vida. Aquells que em feien oblidar que era dins una història que semblava no tenir fi.

Em vaig aixecar en una nit fosca, amb una lluna tapada amb núvols grisos que recobrien el cel. Vaig agafar les meves úniques pertinences, unes pàgines sense ordre ni sentit i em vaig apropar al marc de la meva finestra.

Vaig apropar el cap a un vidre entelat. La meva mirada es va desviar fins a trobar-se amb un llibre trencat a la tauleta de nit d’algú que havia marxat. Potser com jo volia que els seus pensaments desapareguessin per sempre. Potser sense ell voler-ho simplement els seus pensaments havien desaparegut.

Una pàgina sobresortia més que totes les altres juntes, una que encaixava perfectament amb les altres dues, que encara eren sobre les meves mans. Una en la que només posava una paraula, “FI”.

Vaig decidir agafar la pàgina del llibre. I altre cop vaig arrencar a córrer. Ara ja no amb una, ni amb dues, sinó amb tres pàgines d’una història que semblava no tenir fi.

Corria, però estava sola. Aquella brisa que anhelava des de feia anys ja no em recorria el cos. Aquelles petites sensacions que em mantenien amb vida, havien desaparegut.

Em sentia sola. Completament sola. No recordava res del meu passat. No recordava aquelles persones que potser, fora d’una fantasia, encara eren amb mi. Només recordava a una persona, una que no tornaria mai amb mi, ni en aquella fantasia ni en aquella realitat que no recordava.

Vaig decidir deixar d’intentar recordar. Deixar de costat aquella fantasia i potser, també aquella realitat llunyana i desconeguda. I vaig fer cas a aquella última pàgina, per donar fi a una història que semblava que no el tenia.