Ell amb aquells cabells castanys i la mirada exigent i directa, era la persona que em va inspirar per començar a escriure històries. No sabia que una persona que estimes tant em podia fer por.

Ell sempre deia que el més difícil d’escriure una història és començar-la, curiosament a mi sempre m’ha semblat el més fàcil. Fa uns anys vaig començar a escriure històries de por, històries que feien que la gent se sentís en un univers paral·lel i únic. El que no vaig imaginar-me és que es fessin realitat.

Fa dos dies vaig començar una nova història, l’estrany d’aquesta, és que sí que em va costar començar, no em sortien les paraules. Estava asseguda a la taula amb l’ordinador encès i l’únic que sentia era el “tic-tac” del rellotge que cada segon que passava, sonava més i més ràpid. Vaig sortir corrents d’aquella habitació fosca, freda, sola. En tornar a entrar ja no semblava la mateixa. Una forta brisa va sortir d’una finestra oberta, les pàgines del llibre que llegia cada matí van començar a volar, vaig agafar-ne una, la pàgina 42.

La tenia agafada contemplant la lletra petita i la finor del paper quan de sobte vaig sentir un força que em va fer caure a terra. Vaig apropar-me a la finestra oberta, l’únic que veia era gent corrent, cridant, i a la llunyania vaig contemplar el color del foc, l'olor de cremat. Vaig decidir sortir de casa. Una decisió que em va canviar completament la vida.

Al carrer feia fred, la gent semblava desesperada, corrien i cridaven com si fos l’últim dia que ho poguessin fer. Vaig mirar al meu voltant, l’escena em recordava a un dels llibres que havia escrit.

A uns metres vaig albirar un rostre conegut, a poc a poc em vaig anar apropant i el vaig veure clarament. Era el meu besavi.

Ell havia mort feia un parell d’anys. Què feia allà? On era jo? Em vaig fer tantes preguntes, algunes sense respostes, algunes que no sabia contestar i algunes que tot i saber que no tenien resposta me les seguia preguntant.

Ell no plorava com l’altra gent, ell cridava, dirigia, de sobte vaig notar que algú m’agafava la mà amb força. En girar el cap em vaig adonar que era ell, amb una cara imponent i aquella forta veu que anhelava des de feia tants anys em va dir que marxés, que ell s'encarregava. No sabia on era, així que per primera vegada en anys vaig decidir fer cas del que em deien.

Tenia la pàgina agafada amb força, corria com si fos l’últim dia per fer-ho, un camió va parar davant del carrer i moltes dones, només dones van començar a pujar desesperades. Vaig pujar, i em vaig trobar asseguda al costat d’una senyora gran que plorava. Tenint en compte la situació vaig decidir no preguntar-li com es trobava o perquè plorava, però després no vaig poder deixar de plantejar-me què hauria passat si hagués tingut el valor de fer-ho.

La pàgina s'escorria dels meus dits, vaig agafar-la amb les dues mans i al voltant de tots aquells sentiments vaig començar a llegir-la. Cada paraula, cada acció, cada sentiment, em recordava al que m’estava passant en aquell moment. Era estrany, a poc a poc anava acariciant cada lletra amb la mirada, sentia cada sentiment cada vegada més present, les llàgrimes em baixaven lentament per la galta i em fregaven el coll fins a arribar a gotejar al full.

Llegia atentament cada paraula, tot el que passava, a mitja pàgina ja començava a explicar coses que encara no havien passat, el protagonista, un home fort, valent i autodidacta dirigia la gent, aleshores me'n vaig adonar, el meu besavi era el protagonista d’aquesta història. Al full la lletra era petita, llegia i les llàgrimes em queien cada cop més de pressa. A la història el protagonista plorava, i plorava fins que ja no li queien més llàgrimes dels ulls, rendint-se, com si lluitar ja no fos suficient per mantenir-lo dret.

Vaig saltar d’aquell camió gris fosc amb ratlles vermelles, sense pensar-m’ho dues vegades, però en aquells dos segons que vaig estar a l’aire només pensava en com una història que en principi només era una fantasia em podia atrapar d’aquella manera. Vaig caure a terra i vaig començar a córrer, i no vaig deixar de fer-ho fins a poder veure'l, però el que no sabia llavors és que m’impressionaria tant veure a un home plorar.

No n’havia vist mai d’homes plorant, potser algun en alguna pel·lícula o el meu avi quan havia mort la meva àvia. Veure’l a ell que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera amb l’aire que ja no li sortia de la boca.

Em va fer por.

Allà era, tirat a terra, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats, i plorant com si s'estigués acabant el món. En aquell moment se'm van disparar un munt de sentiments. I vaig córrer cap a ell. Fins a acabar estirada a terra abraçant-lo. Vaig recordar totes les emocions, tots els records em van venir al cap. Aquell dia en què va llegir la meva primera història, els missatges d’orgull que m’enviava cada vegada quan la mare presumia de les meves notes, i el dia que vestida de negre amb les llàgrimes que em queien com mai vaig haver d'acomiadar-me d’ell. I en aquell moment em vaig preguntar si en aquesta història hauria de tornar a fer-ho.

Vaig posar-me de genolls i amb les mànigues brutes del jersei em vaig eixugar les llàgrimes, els meus cabells castanys eren per tota la meva cara així que amb afecte els vaig apartar i em vaig posar dreta. Mirava al meu voltant i intentava analitzar l’escena. Dones sortint corrent de casa amb els nens, homes corrents cap a l’horitzó i el meu besavi, tirat al mig de la plaça plorant i xiuxiuejant em rendeixo.

Vaig intentar desesperadament recordar que havia escrit en aquelles pàgines blanques, intentar esbrinar que passaria a continuació, vaig tornar a mirar atentament aquella pàgina, la 42, només hi havia dues línies, dos fets que encara no havien succeït, dos fets que per res del món volia que es fessin realitat.

Era dreta al mig de la plaça llegint i rellegint cada paraula d’aquella petita pàgina que m’havia canviat la vida.

El meu besavi es va aixecar i va començar a córrer cap a l’horitzó. Vaig seguir-lo fins a veure el desastre, la raó per la qual la gent corria i cridava com si s'estigués acabant el món, i em vaig adonar que potser sí que estava passant. Notava la calor, la cremor. Era una sensació indescriptible, notava com començava a suar i com la meva pell es cremava a poc a poc. Tot i això, ell era allà, cada vegada més a prop del sacrifici, i cada vegada més lluny de mi.

Vaig caure a terra. Amb els ulls plens de llàgrimes. Notava com cada cop la pell es tornava més sensible, els ulls més humits, les llàgrimes em queien una a una sobre el braç que es cremava encara més ràpid.

Altra vegada aquella veu, una veu que m’agradaria haver pogut sentir per molts anys més, però no va ser així. La veu era cada cop més a prop meu. I de sobte algú em va agafar en braços i altre cop vaig acabar asseguda a un camió gris fosc amb ratlles vermelles.

Però aquell cop no em vaig atrevir a saltar.

Em vaig quedar allà, asseguda mirant l’horitzó i vaig tancar els ulls, esperant que en obrir-los s'hagués acabat aquesta història.