Allà em trobava jo, asseguda en aquell fosc, sol i fred camió. No sabia on anava, ni tan sols sabia on era. L’únic que esperava era poder tornar a veure per últim cop aquell rostre conegut.

Vaig sentir com la velocitat d’aquell camió disminuïa a poc a poc, vaig sentir veus de gent cridant, i el soroll dels peus acariciant sorra freda, sentia plors, patiment i només veia foscor.

Vaig obrir els ulls. I les llàgrimes van començar a caure una rere l’altra.

Vaig baixar d’aquell camió, primer amb la dreta i després amb l’esquerra, amb els ulls clavats en aquella sorra tan freda, avorrida, gruixuda. A l'horitzó no hi havia res, simplement sorra que a poc a poc es difuminava amb un cel gris i trist. Vaig alar la mirada per contemplar un camp de refugiats. Una noia es va apropar a mi. Era cada cop més a prop. Amb una mirada trista i desesperada ens va demanar que la seguíssim, ho vaig fer. Per desgràcia ho vaig fer, perquè des que vaig aconseguir sortir d’aquella cabanya grisa mai he volgut tornar-hi a entrar.

“Mil vegades m’han dit que la vida és dura i que és un sacrifici viure en ella, que el món no és com a les pel·lícules i que patir és el que m’ensenyarà a viure. Cada persona et diu el mateix, però cada una ho diu diferent. El curiós és que una persona que ha patit i que sap el que és patir, mai et dirà que tiris endavant. Et dirà que et rendeixis i que sí que vols patir, que per això és la vida.”

Van ser les paraules que em van obrir els ulls, i des d'aquell moment vaig comprendre que ja no era la mateixa nena que mirava les penes del món per la tele.

Ara jo era una d’elles.

Em van deixar un llit, amb un matalàs dur com una pedra i llençols usats i trencats. També un calaix, desgastat on cada nit deixava la pàgina. Finalment, em van demanar el meu nom, la meva edat i em van donar un número “4241”.

Cada dia m’acostumava més al soroll. A estar sola. Cada dia mirava per la finestra, amb aquella pàgina entre els dits, esperant que arribes algú per deixar d’estar sola. Però no passava mai. Cada dia menjava la mateixa llauna de cigrons freds i res més. Cada dia em plantejava més a fons morir allà. Sola. En la meva pròpia història.

Aquella pàgina. Encara conservava la pàgina que m’havia destrossat la vida. Així i tot, no podia desfer-me d’ella. Era part d’aquesta història. Igual que jo. I igual que el meu besavi.

Era 26 de novembre. Feia fred, i el sol no travessava la gruixuda capa de núvols que envoltava el cel. Estava asseguda al racó d’una finestra amb els ulls mig tancats mirant la gent nova que arribava en aquells camions de color gris fosc amb ratlles vermelles.

Feia anys que no em sentia tan sola. Aïllada. Només era jo, i la meva fina pàgina. Assegudes al racó d’aquella finestra mig entelada i freda com el gel. Només veia la silueta de la gent, recoberta sobre una boira espessa i sentia els plors que m’envoltaven en aquell moment.

Vaig passar dies atrapada en aquella història. Sense fer res. Només mirant a l’horitzó en aquell trist racó, amb la pàgina entre els dits.

Era 30 de novembre, un dia com qualsevol altre, en aquella cabanya grisa. Aquell dia se'm va apropar una dona. Em va demanar que l’acompanyés, amb una cara cansada i pàl·lida.

Allà el vaig veure, recobert amb una lona negra. Ell havia mort. Altra vegada. Però aquella vegada havia mort dins la meva història.

Vaig esclatar a plorar. I entre les llàgrimes que em queien només vaig desitjar desaparèixer d’aquella cabanya grisa. Però no va ser així.

La dona es va apropar a mi, tenia una llàgrima que li queia lentament per la galta, i entre les mans duia una pàgina. La vaig tenir entre els dits, i vaig començar a llegir aquell trosset d’història.

Sentia ràbia, nostàlgia però per sobre de tot tristesa. I vaig decidir començar a córrer, aquell cop no amb una pàgina entre les mans, sinó amb dues. I vaig fugir d’aquella cabanya grisa, esperant que els meus patiments i llàgrimes s’atrapessin en aquella espessa i freda boira.