En la sessió següent, Bella va entrar al despatx amb una expressió diferent. No era exactament serenitat, però tampoc la mateixa tensió de sempre. Maria ho va notar de seguida i li va dedicar un somriure tranquil.
—Has estat pensant en allò que vam parlar? —li va preguntar amb dolcesa.
Bella va assentir. Durant dies, el record del pati de l’escola havia tornat amb força, com si la seva ment finalment haguera decidit deixar-la veure-ho amb claredat.
—Sí… Crec que estic preparada per parlar-ne.
Maria va esperar, sense pressió. Bella va inspirar profundament.
—Aquell dia, al pati… no va ser només un colp. Van ser molts. No recorde exactament com va començar, però sé que, de sobte, em vaig veure envoltada. Era com si el món s’haguera tancat sobre mi. En deien foc i flamada, de mi… Paraules denigrants que no gose repetir. I jo només volia desaparèixer.
Va fer una pausa, respirant de nou, feixugament, amb les mans premudes sobre els genolls.
—Vaig intentar demanar ajuda, Maria. De debò que ho vaig intentar. Però la meva veu no va sortir. O potser sí, però era com sentir tocar campanes i no saber d’on. Els altres nens seguien jugant, el soroll del pati ho ofegava tot. I jo… jo vaig entendre que no servia de res parlar. Que ningú no m’escoltaria.
Els ulls se li van omplir de llàgrimes, però aquesta vegada no va abaixar la mirada. Maria la va observar amb aquella paciència infinita que li donava seguretat.
—Bella… Aquella nena que eres va aprendre a callar perquè creia que era l’única opció. Però ara ja no estàs sola.
Bella va deixar anar un sospir, llarg i pesat, com si haguera romput el jou i el silenci d’anys haguera pres forma.
Bella va passar-se les mans pels braços, en un intent de reconfortar-se a si mateixa. Va baixar la mirada i va estrènyer els punys, dubtant si continuar.
—Hi ha més coses… —va xiuxiuejar finalment.
Maria només va fer un lleu gest amb el cap, convidant-la a seguir quan estiguera llesta.
—Quan vaig créixer una mica més… aquella sensació de no ser vista, de no tenir control sobre res… va prendre cos. I vaig començar a buscar maneres de gestionar-ho.
Va tancar els ulls un moment, a la recerca de l’equilibri, com si el record la colpejara amb massa força.
—Al principi… només intentava fer ingestes ben escasses. Pensava que, si aconseguia tindre el meu cos a ratlla, potser podria controlar alguna cosa de la meva vida. Però després… després va ser pitjor.
Maria va notar com Bella s’abraçava el cos amb més força.
—Vaig deixar de menjar durant hores, dies… i després, quan ja tocava fons, l’ànsia em posseïa i començava a menjar veroçment. Massa ràpid, massa violentament. I m’odiava per això. Així que…
Va callar. Maria va parlar amb suavitat.
—Vas buscar una manera de desfer-te’n.
Bella va assenyalar amb un lleu moviment del cap.
—Al principi em semblava que ho podia controlar, però en realitat era tot el contrari. Em feia sentir pitjor, cada vegada més atrapada en aquell cercle viciós. Com aquells luxuriosos del segon cercle dantesc que són arrossegants pels forts vents dels quals mai no poden escapar... I sentia que un buit s’apoderava del meu interior...
Va passar-se la mà per les ninetes, com si poguera percebre encara les marques invisibles que el temps no havia esborrat.
—I jo… volia deixar de sentir. Volia que el dolor físic em distraguera del dolor intern.
Maria va alenar profundament, contenint l’emoció que li provocava veure aquella noia tan trencada i, al mateix temps, tan valenta per obrir-se d’aquella manera.
—Bella… No pots imaginar com lamento que hagis hagut de passar per tot això tota sola.
—No vull seguir així.
Va ser un xiuxiueig, però ple de força.
Maria li va allargar la mà, sense pressió, només com un recordatori que era allà.
—Llavors no ho estaràs. Ho treballarem juntes. No serà fàcil, però no et deixaré caure.
Bella va mirar-la, i per primera vegada, una espurna d’esperança va brillar en els seus ulls humits.
—D’acord.
I en aquell moment, va entendre que potser el camí a emprendre seria llarg i dur, però ja havia fet el primer pas.
A la sessió següent, Bella va arribar amb una estranya barreja de determinació i esgotament. Maria ho va notar de seguida i va esperar que començara a parlar al seu ritme.
—He estat pensant en el que et vaig dir l’altre dia… —Bella va jugar amb la vora de la mànega, dubtosa—. En tot això del control, del silenci… Crec que hi ha una part de mi que encara no vol deixar-ho anar.
Maria va inclinar lleument el cap, animant-la a continuar.
—Sé que m’estic fent mal. Sé que no em porta a cap lloc. Però… és com si renunciar-hi em deixés completament exposada. Sense res.
Va baixar la mirada, com si li fes vergonya admetre-ho.
—És normal sentir això, Bella —va dir Maria amb suavitat—. Quan una cosa ha estat part de tu durant tant de temps, fins i tot si et fa mal, costa deixar-la anar. És el que anomenem el repte de deixar anar. Perquè en el fons, t’ha ajudat a sobreviure, però cal desprendre-se’n
Bella va estrènyer els punys, sentint-se compresa, tot i que alhora un tant atordida.
—Doncs… com se suposa que he de continuar? Si ho deixo anar… què em queda?
Maria va esperar uns instants abans de respondre.
—Et queda qui ets de veritat. La Bella que ha estat amagada darrere d’aquests mecanismes de defensa. La Bella que vol viure sense aquesta llosa. Potser encara no la veus clarament, però està aquí, dins teu.
Bella va respirar profundament. Aquelles paraules li feien por, però l’omplien d’esperança alhora.
—Però i si no sé ser aquesta Bella? I si fracasse?
Maria li va dedicar un somriure càlid.
—L’únic fracàs seria no intentar-ho. I tu ja ho estàs fent.
Bella va alçar la mirada i, per un moment, va semblar menys espantada. Potser encara no estava preparada per deixar anar del tot el passat, però almenys ara sabia que no hauria de fer-ho sola.
En les setmanes següents, Bella va tenir dies de força i dies de recaiguda, moments de claredat i d’altres de pura resistència. Però, a diferència dels anys anteriors, ja no lluitava sola.
Una tarda, en sortir de la consulta, es va aturar uns segons davant la porta. Va inspirar profundament i es va adonar que, per primera vegada en molt de temps, el pes al seu pit no era tan insuportable.
Va mirar el cel, deixant que l’aire fresc li omplira els pulmons. Encara quedava molt per fer, però per algun motiu, aquell dia, caminar li semblava una mica més fàcil.
|
