I, en uns segons, obtingué el feedback que esperava.

-Potser. Ara mateix soc una ànima aliena a l’ordre temporal.

I aprofitant el fil de conversa que s’obria, li va fer la primera pregunta, la més típica, però, alhora, la més esquinçadora.

-Com estàs?

En sentir eixa pregunta, que portava tant de temps sense escoltar, va sentir a l'instant com se li feia un nus en la gola, que li impedia contestar, i que l’abocà de nou a un silenci intens, però no gaire llarg.



Quan li va sembrar que estava preparada, va eixir per la seua boca, eixa que tantes paraules callava, una breu resposta.



-No ho sé.



Un “no ho sé” que la va fer alliberar-se de la gran quantitat de coses que portava dins i no era capaç de parlar amb ningú. Sempre havia tingut la por de ser jutjada, de pensar que la vorien de manera diferent, però sobretot el que més por li feia era el que podien pensar d’ella.

Des de la concisa resposta que hi va donar, la psiquiatra va optar per fer una respiració profunda i, aleshores va trencar el silenci que s’havia format tan tens entre elles:

— No és fàcil fer aquest pas. De vegades, només prendre la decisió de vindre ja és un senyal de valentia. — La seva veu era suau, tranquil·litzadora, com una remor enmig d’un bosc de pensaments caòtics.



La principal intenció de la psiquiatra no era rebre informació des del primer moment, sinò que el que volia era fer-la sentir el més còmoda possible, per tractar d’aconseguir que la pacient sentira confiança.



Tot i que encara que n’era difícil per a ella pensar que algú volia escoltar-la, perquè ella sempre s'havia sentit molt sola, incompresa i diferent a la resta, i per molt que s'esforçara, eixe costum d'estar callada i ocultar el que sentia, li ho dificultava i no la deixava expressar tot el que volia, va fer intenció de parlar però el silenci la va deixar postrada.



La psiquiatra ho sabia. Sabia que el dolor invisible era així: callat al principi, creixent a poc a poc fins a devorar-ho tot. Sabia també que posar-li paraules era l’inici del camí per entendre’l, per alleugerir-lo.



—Parlem-ne, quan vulgues —va dir amb un somriure lleu però sincer, assenyalant el sofà davant seu—. No hi ha pressa. A poc a poc.



Ella va dubtar un moment més abans de decidir-se. Va deixar anar l’anell, va inspirar profundament i, gairebé imperceptiblement, va assentir.



De mica en mica va començar a fluir una conversa, tot i que encara continuava sent tibant per a la psiquiatra, i sobretot per a la pacient, era un gran pas de coratge, però era clar que encara hi havia molt per fer.

D'un moment a un altre, aquella pacient reservada va dir una cosa que va sorprendre i alhora va alegrar la psiquiatra.



-Saps, per una estona he sentit que m’evadia una mica d'eixe pes que porte en mi pel silenci que he estat guardant durant tant de temps.-

Al la qual cosa la psiquiatra li va contestar d’una forma assossegadora:

-D'això es tracta Bella, ningú ha de sentir eixe pes del silenci del que m'has parlat, eixe que t’ha fet sentir que les teues emocions, els sentiments, les opinions, els pensaments i les paraules no són vàlides .-



I, en acabar la oració, la noia va esclafir a plorar. Mai s’havia sentit especial per a ningú i molt menys havia tingut qui l’escoltara. Aleshores, el fet d’adonar-se que aquella psiquiatra l’estava fent sentir escoltada, la va fer ofegar-se en les seues pròpies llàgrimes.



Va ser en aquell moment, que sense dir ni una paraula, la noia es va eixugar les llàgrimes i s’acostà on estava la psiquiatra per fer-li una abraçada.



No van fer falta les paraules per veure que la noia estava més que agraïda per la sort de tindre una professional com Maria, qui amb gran destresa havia tingut la capacitat de fer que aquella xica a la qual tant li havia costat obrir-se sempre, tinguera en aquell moment l’oportunitat de parlar de totes aquelles coses que portava dins des de feia ja uns anys.



I Bella, en veure que podia confiar en María, va decidir continuar anant a teràpia per intentar acabar amb la lluita interna que quasi va acabar per enfonsar-la.