Bella no recordava l’última vegada que havia abraçat algú. Potser havia estat quan era petita, amb la seva mare, abans que la distància emocional entre elles esdevinguera infranquejable. Aquell contacte, tan senzill i alhora tan profund, la va desarmar. Va romandre així uns segons, amb el rostre enfonsat a l’esquena de Maria, fins que va sentir la necessitat de recuperar el control i es va separar amb un lleuger moviment, com si demanara disculpes amb la mirada.



—Ho sent… —va començar a dir, però María la va tallar amb suavitat.



—No demanes perdó per sentir. Ací no cal.



Bella va parpellejar, desconcertada. Sempre havia tingut la sensació que les seves emocions eren una càrrega, una molèstia per als altres. Li havien ensenyat a empassar-se les llàgrimes, a suportar el dolor sense queixar-se, a construir un mur entre ella i el món. I ara, per primera vegada, algú li deia que no havia d’amagar-se.



Va agafar el got d’aigua que María li oferia i el va mantenir entre les mans sense beure. L’escalfor lleu del vidre li recordava que era allà, present, en aquell moment.



—Puc fer-te una pregunta? —va dir María.



Bella va assentir amb un moviment gairebé imperceptible.



—Quan va ser la primera vegada que vas aprendre a silenciar la teva veu?



La pregunta va ressonar dins seu amb una força inesperada. No s’ho havia plantejat mai així, però, en sentir-ho formulat d’aquella manera, va notar com alguna cosa es movia en el fons del seu ésser.



Va tancar els ulls i va intentar buscar una resposta. Però no en tenia una de clara. Només records difusos, imatges fragmentades: una porta tancada, veus apagades darrere d’un mur de silenci, la sensació d’estar en un món on ningú la veia realment.



—No ho sé… —va xiuxiuejar, tot i que era conscient que mentia. Ho sabia perfectament.



El primer cop que havia après a no badar boca havia estat quan assumí que les seues paraules queien en sac foradat. Quan va descobrir que les paraules es difuminaven en l’aire com si fós una boira que es desfà.



María va veure l’agitació en els ulls de Bella i va decidir no pressionar-la.



—Tenim temps —va dir amb veu serena—. Quan estigues preparada, en parlarem.



Una quietud es va instal·lar entre elles, com el sol filtrat del migdia, plaent. Era un silenci diferent, un que no feia mal, un que no pesava.



Bella va baixar la mirada cap a les seves mans, encara aferrades al got. El va girar lentament, observà el plàcid moviment de l’aigua al seu interior.



—Crec que va ser… quan tenia nou anys —va dir finalment, amb la veu trencada.



María no va dir res. Només la va mirava, expectant.



—Vaig arribar a casa i els meus pares discutien. No recorde ben bé per què, només tinc al cap la imatge dels crits… i jo allà, dreta al passadís, sense saber què fer. Quan em van veure, es van girar cap a mi alhora, i la meva mare em va dir: “Ves a la teva habitació.” I jo… ho vaig fer. Sense dir res. Sense preguntar. Aquella nit vaig entendre que era millor no parlar.



Bella va empassar saliva, sentint com el nus a la gola es feia més fort.



—Des d’aleshores, cada vegada que volia dir alguna cosa, pensava:Què passarà si ho dic? Els molestarà? Em faran callar?I al final… al final sempre callava.



Una tremolor va recórrer les seves mans, i el got va vibrar lleument. María li’l va agafar amb suavitat i el va deixar a la taula del costat.



—Bella —va dir amb delicadesa—, sé que aquest silenci t’ha acompanyat durant molt de temps, però aquí no has de lluitar contra ell tota sola. Estic amb tu.



Bella va sentir com la seva respiració s’accelerava, com el pes d’aquella confessió li trasbalsava el pit. Però, per primera vegada, se sentia acompanyada dins d’aquell silenci.



Va aixecar la mirada cap a María, i en els seus ulls humits hi havia una nova determinació. Potser encara no estava preparada per dir-ho tot, però havia començat. I això, per ella, ja era una petita victòria.



—Vull continuar venint —va dir amb veu baixa, però segura.



María li va somriure, amb la certesa que, a poc a poc, Bella trobaria la seva pròpia veu.



Poc temps després, en una nova consulta, Bella es va tornar a replantejar aquella pregunta de la visita anterior.Quan va ser la primera vegada que vas aprendre a silenciar la teva veu?



D'una estona a altra va tornar a traure el tema.



Saps que, Maria? Tinc un record d’una altra vegada en què vaig aprendre que les paraules, com alguns ocells, també es perden i que no sempre arriben al seu destí. - va dir amb la veu entretallada.



-Recorde aquell dia, un dia com qualsevol altre, a l’escola amb els meus companys…- en eixe moment, Bella es va quedar mirant abstreta la paret uns segons pensativa, després, va continuar parlant.



—Pensant-ho bé, no era un dia qualsevol, va ser el dia que alguna cosa em va marcar i que a dia de hui continue recordant com si hagués passat ahir.- Va dir Bella encara amb un to dubitatiu.



-Seguix sense por.- li va dir Maria. -Vull saber quina cosa fou la que et deixà una empremta tan profunda.



-Fou al pati de l’esclola, estava jugant amb els meus companys de classe quan va vindre el primer colp, no vaig saber què fer, només m'eixia demanar que pararen, però em sentia muda, com si per molt que intentara parlar no m'escoltaren.



I en aquell instant, esclafí a plorar.

- Bella, sé que no és gens fàcil recordar, de vegades és com si eixos records i eixe passat tornara al teu present, i això pesa, pesa tant com el teu silenci, eixe que vas crear sense voler i que volent es va tornar costum.- Va dir Maria intentant calmar-la.



- Pense que per hui ja hem tingut prou, potser la propera sessió estigues disposada a contar’m-ho sense por. No hi ha pressa.