Amb el fred de desembre que s’acosta ràpidament, la cua per entrar al recinte del Festivern sembla interminable, però l’ambient que s’hi respira és absolutament insuperable. La gent canta, riu i obre les primeres begudes mentre comencen a escalfar l’atmosfera. Ariadna parla animadament amb les seues amigues que ha trobat allí esperant, mentre Balma observa cada detall amb els ulls brillants, emocionada per viure el seu primer festival.

Sol, en canvi, no pot evitar cercar entre la multitud. Sap que Dani també serà allà, i tot i que han estat parlant durant setmanes, encara no sap ben bé què esperar d’aquesta trobada.

—Ei, Sol! Què estàs en la lluna de València o què? —li diu Ari, pegant-li una colzada suau.

—Eh? No, que va… —Sol somriu, intentant dissimular, però sent un formigueig de nervis incontrolables per dins.

Finalment, passen el control i entren al recinte. El primer objectiu: trobar un bon lloc per acampar. Després de donar algunes voltes, aconseguixen trobar un espai relativament bo i comencen a muntar les tendes entre rialles i cançons.

Quan tot està enllestit, decideixen començar a explorar el festival. Les paradetes de marxandatge dels grups que tocaven aquella primera nit, la gent disfressada i la música de fons feien que l’ambient fora màgic.

—Val, primer concert? —pregunta Balma, consultant l’horari.

—Naina, en deu minuts! Anem! —respon Ari, estirant-les cap a l’escenari.

La nit avança entre concerts, emocions i rialles. Canten fins a quedar-se sense veu amb Oques Grasses, salten sense parar amb La Fúmiga i es deixen la pell amb Xavi Sarrià. Però el moment més esperat arriba quan comença Ginestà.

Sol sent el cor bategar-li amb força. Sap que Dani és per allí, i no pot evitar buscar-la entre la multitud. Li costa trobar-la, però de sobte, la veu.

Dani està a uns metres, ballant amb el seu grup, però quan els seus ulls es troben amb els de Sol, el seu somriure s’amplia. Amb determinació, Dani s’acosta entre la multitud fins que es troba davant d’ella. Sol es posa tota roja dels nervis, i el somriure de felicitat que li recorre per dins no el pot amagar.

—Ei! —diu, amb aquella seguretat que fa que Sol es quede sense paraules per un segon.

—Ei… No et pensaves escapar sense saludar, no?

—Ni de broma —riu Dani, acostant-se una mica més.

La música envolta el moment, la tensió es fon, i sense pensar-ho més, es deixen portar. Quan sona "L'Eva i la Jana", Sol sent com el món es deté un instant abans que els seus llavis es troben. El primer bes, la primera carícia, enmig de la bogeria del Festivern.

Ari i Balma les observen des de lluny, intercanviant una mirada d’intensa complicitat abans de continuar saltant al ritme de la música. Aquesta nit serà inoblidable i Sol no para de somriure ni un instant.

La primera nit va ser fantàstica, plena d'emoció i diversió. Els concerts les van fer desconnectar de la resta de la seua vida, gaudir com si fora l'últim dia i saltar d’emoció fins a acabar esgotades. Aquella nit va ser especial, no només pels concerts, sinó també pel primer encreuament de Sol i Dani.

El sol de desembre il·luminava tímidament l’acampada mentre el festival despertava a poc a poc. L’olor de cafè, les rialles mig adormides i el so inconfusible d’una xaranga que recorria el recinte anunciaven l’inici d’un nou dia de festa. Els músics avançaven entre les tendes, animant els més esgotats a sortir dels seus sacs de dormir i unir-se al caos.

Sol, encara amb el formigueig al cos pel qual havia passat la nit anterior, s’estirava dins la tenda intentant ordenar els seus pensaments. El bes amb Dani li donava voltes i voltes pel cap. I ara què? No havia deixat de somriure des del moment en què les seues mirades es van creuar enmig del concert.

Fora, Ari i Balma ja estaven en peu, contagiades per l’energia del matí. La música de la xaranga es barrejava amb les converses i les primeresbegudesdel dia. Sol finalment va sortir de la tenda, respirant profundament l’aire fresc. Va agafar el mòbil, esperant trobar alguna notificació. Missatge de Dani. Un somriure inevitable li creuà la cara.

"Bon dia! On esteu? Vinc a veure-us una estoneta"

Els dies passaren, amb la música com a banda sonora cada matí, les xarangues pel poble, els concerts a totes hores, la convivència a la zona d’acampada, el fred intens i, alhora, la calidesa de l’ambient que creaven les mil converses i les rialles. Aquella experiència era més que un festival; era una de les millors etapes de la seua vida.

Els mesos van passar ràpidament. Sol, Ari i Balma compartien pis des de principis d’any, i la universitat els oferia assignatures cada cop més interessants, que les feien gaudir com mai. Sol ja no sentia el buit que li deixava la distància amb la seva família, perquè aquell grup de tres s’havia convertit en la seva nova llar i el seu espai segur. Entre moltes experiències viscudes en els últims mesos, n’hi havia una que destacava per sobre de totes: el somriure contagiós de Sol, incapaç d’amagar el seu enamorament, ni el formigueig que li recorria l'estómac quan les emocions eren tan intenses que se li escapaven.

Dani i Sol es van anar coneixent a poc a poc, deixant de banda les xarxes socials i trobant-se en persona sempre que podien, ja que a Sol no li agradava massa parlar pel mòbil. Tot i reconéixer que Instagram havia estat una bona eina al principi, sempre havia cregut que el tracte personal i les primeres mirades eren el que realment feia que les coses foren especials.

El temps seguia el seu curs i l'amor que va nàixer entre Daniela i Sol va ser únic, especial i ple de moments inoblidables. Van construir una relació preciosa, basada en l’amor, el respecte i l’estima mútua, creant un vincle fort i ple d’entusiasme. Van formar una petita utopia del que es considera amor, un trosset de cadascuna de les dues xiques valencianes que van decidir trobar-se amb unes simples paraules a les xarxes. Una connexió única, un amor inseparable. Sempre cantant a ple pulmó “T’estime, t’estimu, t’estim” de Camals Mullats, de La Gossa Sorda, com si foren xiquetes menudes escoltant-la per primera vegada.

Els dies es convertien en records inesborrables, en nits llargues parlant de somnis i futurs compartits, en passejos agafades de la mà i abraçades llargues que feien aturar el món. Cada detall construïa el present que formaven juntes.

Amb el temps, van aprendre a estimar-se fins i tot en la distància, en els dies difícils, en els moments en què la vida posava a prova aquella màgia que havien creat juntes. Però, malgrat els obstacles, sempre trobaven el camí de tornada l’una a l’altra, com si una força invisible les unira per sempre.

Potser l’amor és això: trobar algú amb qui el temps passe massa ràpid, amb qui cada moment es convertix en una cançó per recordar, amb qui la vida, simplement, tingue més sentit. Perquè sempre, encara que a vegades no ho creguem, “Qualsevol nit pot sortir el sol” (Jaume Sisa).

Estimar i deixar estimar, sense jutjar, sense imposar límits a l’afecte ni a les orientacions sexuals de cadascú. Obrir el cor a les persones que ens fan créixer, que ens ensenyen a estimar-nos a nosaltres mateixes per damunt de tot. Perquè quan una s’estima de veritat, té una capacitat infinita per continuar estimant.

I en aquest camí d’amor, llibertat, orgull de ser qui som i estima no podem oblidar: “Que tinguem sort i que trobem tot el que ens va mancar ahir” (Lluís Llach).