• - N’estàs ben segura? - li va repetir la mare per mil·lèsima vegada.

• - Clar que ho estic mare, ja t’ho he dit molts cops i ja no sé com he de dir-t'ho perquè m’entengues - respongué la filla amb to cansat.

• - Tu segueix-ho pensant, ja ho tornarem a parlar altra nit una mica més relaxades – I amb aquestes últimes paraules, la mare li va donar un bes a la filla i va sortir de l’habitació.

• - T’estime, bona nit.

S’apropava l’estiu, l’últim estiu, i un gran canvi faria girar les seues vides tan sols començar el curs. Semblava que en aquelles converses, sense fi, mai arribaven a un acord, però hi havia una emoció que es movia per dins de Sol que era inevitable.

Sol vivia a la Todolella des que va nàixer, li fascinava l’olor dels carrers de poble, la natura i la història. Aquell poble de la comarca dels Ports de Castelló l’havia criat, però ara ja era el moment de sortir d’allí. Estimava el seu voltant i havia sigut feliç pels seus carrers. Li agradava l’estiu, per tenir temps i gaudir amb les amigues, però per altra banda, li agradava l’hivern, per poder dedicar-se temps, passar moltíssimes hores llegint un llibre o sortir amb les amigues a prendre una xocolata calenta, a l’únic bar que hi havia.

Aquell curs tenia ganes que acabés, llavors canviaria la llar, l’ambient i les amigues. Feia temps que pensava el que li agradaria estudiar, però després de reflexionar molt es va decantar per estudiar la carrera d’Història a València.

Tenia una confiança molt gran, una autoestima i un creixement personal molt treballat. El passat li havia fet patir en certs moments i això la definia com a persona. Tenia uns ideals clars, una visió de la vida potent i una gran força de voluntat que li permetia arribar a tot el que es proposés.

Arribar a la nova ciutat pensava que seria fàcil, coneixeria a molta gent nova i estudiaria assignatures que la farien gaudir. Sol sentia que era un poc diferent de les amigues seues que vivien a ciutat, i no només per ser de poble. Les amigues de Castelló tenien una percepció de la vida, els costums i les necessitats diferents de les d’ella. Quan de cop i volta quedava amb elles sempre sortia la frase – He de tornar a anar de compres per comprar-me uns nous pantalons. - per destacar la seua idea de necessitat i de consumisme, encara que elles no ho veiessen. Sempre estaven a tots llocs alhora, semblava que viure a la ciutat era no poder respirar i poder tenir temps de desconnexió.

Sí que les veia diferents, però això no li feia canviar la idea que portava al cap. No tenia necessitat de fer-ho, així i tot sentia que canviar faria capgirar la monotonia del poble, sentia un cuc dins seu d’emoció, de pensar que canviaria d’entorns i de persones. Pensava que per a ella seria tot fàcil, un procés que superaria sense cap problema.

Els mesos de l’estiu passaven ràpids i enèrgics, la matrícula portava feta des de feia temps, després de la xarrada d’orientació a l'institut de Morella. Les companyes i companys començaven a plantejar-se quina carrera escollir i decidint si marxar o no dels Ports. Les converses sobre aquest tema sempre costaven de començar, hi havia sempre tensió i, sobretot, nervis de les que no sabien què fer l’any vinent.

Aquests nervis no eren el cas de Sol, ella ho tenia clar, per molt que a la mare li costés d’entendre al principi. Ella marxaria, causant aspectes positius i negatius, encara que els negatius els veiés més endavant. Sempre ho veia com una oportunitat per poder emprendre el vol cap al seu camí, el destí que començava a construir-se a poc a poc.

Quedaven dues setmanes per començar el canvi a la ciutat de València i encara no havia tingut la possibilitat de parlar amb les seues amigues més properes.

Anna, Júlia i Ona li preguntaven sempre per la carrera que faria i Sol sempre responia amb una excusa – Encara no ho he decidit- o altres com – ja ho miraré més endavant i on hi haja plaça em quedaré- entre molts altres exemples.

Una vesprada d’agost, a punt de començar el curs, van quedar les quatre a les cinc i mitja al castell de la Todolella. Aquell dia Sol estava un poc més nerviosa que de costum, però tenia clar la informació que volia dir-los. Va sortir de casa, és a dir, prop de la plaça menuda de l’església, va pujar per les eres i va arribar al castell, on ja estaven les tres amigues. Sempre al mateix punt de quedada, per baixar fins als safaretjos.

En arribar van estar parlant de tafaneries que havien passat en l’última festa, dels pròxims llibres que s’anaven a llegir o de pròximes quedades amb les amigues dels pobles veïns. Després de llargues converses Sol va decidir contar a les seues amigues la decisió. La gran decisió.

Van ser minuts intensos després de contar-ho. Les tres amigues es van alegrar per Sol, per la seua decisió, per tenir tanta força interior, per voler ser independent i arribar on ella volia. Però alhora venien les penes, les llàgrimes i les abraçades de sentir que no passarien massa temps juntes, sobretot de no voler que la distància trenqués l’amistat.

Sol, Anna, Ona i Júlia sabien que tard o d’hora s’haurien de separar, sobretot les que tenien una educació familiar que apostava per millorar el seu nivell de vida. Anna començaria a treballar en la feina de sa mare, Ona marxava a Castelló a fer la carrera de Magisteri Infantil, Júlia es formaria per fer unes feines que li havien oferit a Cintorres i Sol marxava a València amb la seua aventura.