Metall fred sota la punta dels dits. Suor freda a l’esquena. Respiració dificultada. Tremolor a les extremitats. La mateixa bombolla que uns dies enrere tant l’havia confós, tornava ara a aparèixer, fruit dels nervis de la situació.



Seguint les accions que recordava, va aixecar-se del seient de la cafeteria i va arribar al lavabo. Continuava igual de brut que en la seva ment. Dos cubicles enaiguats, sense paper i amb varietat de pintures a les portes i parets que deixaven constància de tot adolescent que havia passat per allà amb un retolador a mà. Va tornar-se a recolzar a banda i banda de la pica. Les puntes dels seus cabells acariciaven la ceràmica pestilent quan va tornar-se a trobar al mirall. Aquest cop, però va veure’s amb uns ulls diferents dels que s’havia vist la vegada anterior. Aquella noia que reflectia el mirall ja no era la Joana que mai li havia importat estar sola, ja no era la Joana que confiava en tothom. Ara era una Joana que recordava la imatge del seu cosí apropant-se per darrere, una Joana que mai havia oblidat el final de la història, una Joana que no perdonava, una Joana que sense necessitat de pensar-ho dues vegades va agafar el telèfon com a últim intent de salvar-se.





La següent cosa de què va tenir consciència la noia va ser d’estar asseguda de nou, davant d’una taula igual de freda que la d’abans, un ambient tens, més aviat fosc, en un espai... blindat de tot allò exterior. Aparentment... a resguard. Una veu va distreure-la.

• -Bé, Joana, repassem de nou per a no deixar-nos cap detall. Divendres, fa ara set dies, vas anar a dinar amb el teu cosí a la cafeteria del costat de la universitat. Feia molt que no us vèieu i tan sols manteníeu un contacte puntual a través de les trucades de les vostres mares. Correcte? – la Joana va afirmar amb el cap. – Vau arribar al bar i vau seure. Vau demanar alguna cosa per menjar?
  
  -No, només la beguda.
  
  
  
  -D’acord, només beguda. I després et vas començar a trobar malament i vas marxar al lavabo. Hi havia algú més al lavabo?
  
  -No.
  
  
  
  -Tu sola, doncs. – va apuntar. – I com et trobaves malament el teu cosí va venir a buscar-te. És així? – va preguntar l’home. Sense aixecar el cap per veure la resposta de la Joana va continuar parlant. – Perfecte. Tot això ens ho has explicat per la trucada, t’hem vingut a buscar i t’hem assegut aquí perquè dius que... vols denunciar una mort?
  
  -Sí. – va respondre amb una veu ferma per primera vegada la Joana. Això va captar l’atenció de l’home, que fins llavors s’havia mostrat més aviat escèptic davant l’escena explicada per la noia.
  
  
  
  -Fa set dies vaig anar a dinar amb el meu cosí, el que no veia des de feia bastants mesos. Vam entrar i ell va anar directament a demanar les begudes i jo vaig quedar-me asseguda davant la taula, al costat de la finestra amb vistes al carrer. En tornar, em va sorprendre que assegués al meu cantó i no a l’altre costat de la taula, com era normal en aquestes ocasions. Portava amb ell els dos gots de suc de taronja que havia decidit que beuríem aquell migdia de setembre. Va agafar-me de la cuixa per sota de la taula i em va clavar els dits prement fort, fort. Em va mirar i em va obligar a beure. Vaig haver de fer veure que no havia vist la pols blanca mal barrejada que encara flotava per la superfície del got. Vaig haver de fer un glop a aquella substància que m’havia posat al davant. Feia veure que m’ho empassava, però va veure la mentida i em va clavar les ungles. Dels nervis vaig haver d’empassar. Va continuar parlant-me de no-sé-què de l’estiu que no vaig poder entendre perquè el suc començava a fer-me efecte i els meus sentits s’afeblien a mesura que passaven els minuts. Sense dir res em vaig aixecar i vaig arribar al lavabo com vaig poder. Allà vaig vomitar tot el suc que vaig poder el més ràpid possible en previsió a la seva aparició imminent. Quan el vaig veure arribar pel mirall, ja era massa tard.
  
  
  
  -Joana, necessitem que estigui present un especialista en aquesta conversa. – va comentar l’agent de policia prement la mandíbula visiblement. – On és el teu cosí?
  
  -Té una certa gràcia que em pregunti abans per ell que per mi. Però no pateixi, crec que començo a acostumar-me a aquesta ordre de prioritats. Vaig caure desmaiada i només estava conscient a moments. Recordo haver sortit de la cafeteria per la porta del darrere i haver pujat a un cotxe. Recordo haver notat la fredor d’un terra i haver sentit bordar el gos del meu cosí, suposo que seríem a casa seva. Recordo mirar-me la cama on ell m’havia clavat les ungles abans, sagnant. Recordo com em va llançar a les portes de l’hospital tres hores després.
  
  
  
  -No m’estàs responent, Joana. On és el teu cosí? – el policia va començar a perdre la serenitat que l’havia caracteritzat des de l’inici de la conversa.
  
  
  
  -No sé on és ell, però crec que no ho vull saber, perquè no sé què faria. El que sí que sé és què em va fer, i espero de tot cor que el trobin, perquè algú tan miserable no mereix que tantes persones estigui buscant-lo i pateixin per algú que no és ni la meitat del que sembla ser. – Una fina llàgrima va acompanyar les paraules de la noia.
  
  
  
  -S’ha de denunciar el delicte, Joana. Això que va fer el teu cosí és molt greu. – Va tornar-se a calmar l’home. – Amb aquesta informació no el deixaran de buscar avui, com estava previst. No el deixarem de buscar fins que el trobem, llavors serà detingut per l’acte comès.– La Joana va respirar profundament, satisfeta.
  
  
  
  -D’acord, però si em fa el favor, vagi a trucar la meva mare, deu estar preocupada, fa hores que hauria d’haver tornat.

El policia va aixecar-se de la cadira rovellada en la qual estava assegut i va obrir la porta amb la targeta que portava penjada del coll. Abans de tancar-la, va fer un gest inequívoc a la noia, fent entendre que es quedés allà i no es mogués.



L’home tan sols portava uns minuts de tràmits quan va parar en sec en mig de la sala, captant l’atenció d’un parell dels seus companys. Va recordar una part de la conversa que l’havia estranyat molt. La Joana havia trucat per denunciar una mort, però segons deia, desconeixia l’estat del seu cosí. Llavors, a què s’estava referint? Després de creuar ràpidament mirades amb els seus companys va tornar corrents amb llargues passes a la sala, desesperat, i va obrir la porta.



La Joana tenia el cap recolzat a la taula i restava inerta. L’acompanyaven més de cinc pots diferents de pastilles. El seu cos, encara calent, havia deixat de funcionar, malauradament, per a sempre.



Ho tenia tot preparat, va murmurar el policia sense donar crèdit. Sota la mà de la noia s’amagava una nota escrita en bolígraf:

Des que vaig aconseguir recordar aquella tarda m’he estat mentint a mi mateixa fins que no he pogut més i he hagut d’acceptar la veritat, la meva veritat: no puc viure després d’això, no sé com fer-ho. La meva veu interior tenia raó i potser jo soc la culpable d’aquesta situació. Hauria d’haver buscat ajuda, no m’hauria d’haver begut el suc, hauria d’haver-ho vist venir. Soc la culpable, i com a tal accepto la meva culpa. Prenc la seva paraula; trobi’l i asseguri’s que paga pel que ha fet. Jo no puc quedar-me per veure-ho, és millor així, potser més fàcil.



Avui trio el camí fàcil, però no em culpi també per això.