Res.



Això era el que la Joana recordava de tot allò que li havia retret ell. Res.



Què va passar? Hi havia algú més? On és ell? Per què li preguntava allò si sabia que era del tot incapaç de donar-li una contesta fonamentada? Sabia el mateix que tothom, ella havia quedat amb el seu cosí a dinar. Després d’unes hores, el seu cosí havia desaparegut i a ella l’havien trobat totalment inconscient a les portes de l’hospital del poble. Va tardar tres dies a despertar i, quan ho va fer, no recordava absolutament res de l’última setmana. S’havia llevat d’un somni involuntari que no va fer res més que prendre-li allò més important de la nostra ment: el record.



Asseguda al seu llit com ara estava, no podia fer res més que no fos intentar fer memòria, però malauradament, la memòria no va voler venir a ella. Se suposava que la policia encara estava buscant el seu cosí, però no havien fet prou sort i la impotència de tota la família requeia en forma de culpabilitat sobre la Joana. L’enyor d’intentar fer vida relativament normal, seguint les recomanacions de la metgessa que la va tractar, va ser un estel perdut, perquè després de set dies, ell, sí, ell, venia a dir-li que tot allò era culpa seva, amenaçant-la i desorganitzant-li la vida que tant li havia costat de refer.



Després d’una estona i encara no tranquil·la del tot, va anar a fer un volt per la riba del riu del costat de casa seva. Amb les mans a les butxaques rebia les petites ràfegues d’aire fresc, les mateixes que havien estat suplint la carència de companyia que carregava els últims dies i que l’ajudava a desconnectar-se momentàniament del caos latent del cercle familiar. Deambulava sense un rumb definit mentre feia memòria, sempre fer memòria. Veure passar llampades de confusions disfressades de realitats, que tan sols creuaven la ment de la Joana com petites agulles afilades per deixar el regust agredolç del penediment. Dinar, cosí, desaparegut, hospital. Com se suposava que havia d’entrellaçar, ignorant i dissortada d’ella, aquelles quatre paraules? Quin destí li esperava al seu cosí? I a ella? Algú se’n recordava d’ella?



Mentre s’embolicava en el seu propi desastre, es va espantar en sentir novament la veu d’ell. No sabia d’on havia sortit ni com l’havia trobat, però es va quedar una estona amb ella. No es va separar en cap moment, tement que si la deixava anar, s’esmicolés en més trossos dels que la Joana seria capaç després de tornar a recol·lectar. Malgrat la intenció, ella només podia sentir la veu d’ell, culpant-la, enfonsant-la, criticant-la i, sobretot, espantant-la.





Comença un nou dia i la mare de la Joana la despertà d’una revolada pel dematí: deixarien de buscar el seu cosí en vint-i-quatre hores. Aquesta informació va fer que a ella se li accelerés el cor. Perfecte, tenia vint-i-quatre hores per fer anar la seva ment.



Va sortir a córrer, des de l’entrecàs ocorregut no havia pogut anar-hi. Era un moment de descans, desconnexió, aïllament, curació. Un moment de pau, un moment d’aquells que des de l’esdeveniment fortuït no se li havia presentat com a possible. Ell la va voler acompanyar tot el circuit. Ambdós van córrer en silenci, un silenci que començava a crispar-los els nervis, un silenci que podia ferir qualsevol que s’apropés.

• -Per què creus que jo en tinc la culpa? – es va aventurar a preguntar ella, valenta, insegura.
  
  
  
  
  
  -Perquè és així. Tothom ho diu, fins i tot tu ho penses–, va respondre ell–. Demà a aquesta hora ja l’hauran deixat de buscar, i tu seràs l’única culpable. Pensa, pensa, pensa!

Mentre acabava la frase, ella s’anava quedant sense aire, cada cop menys i la sensació del pit se li feia més intensa, més propera, més real. Va seure a descansar, ell va marxar. La Joana encara va restar al banc una estona i no va tornar-se a aixecar fins que no va tenir clar què havia de fer.





Decidida, doncs, va tornar a córrer, ara sí, amb un destí concret, l’últim lloc on recordava haver estat: la biblioteca de la universitat.



La biblioteca de l’escola era un lloc força especial, un lloc culte, il·lustre, fins i tot amb aroma a genialitat. A la Joana li agradava anar-hi sempre que podia. En pujar l’última escala d’entrada a la biblioteca va seure a la cadira més apartada que va poder veure. Una butaca de vellut amb potes de fusta envellida i d’aspecte senyorial que es trobava al costat d’un dels finestrals amb vistes al claustre gòtic ple de vegetació. Esperant la inspiració que desitjava que li arribés, va començar a mirar els llibres de l’edifici. Un maremàgnum de qüestions van aparèixer sobtadament, però cap d’elles no funcionaven com a peça clau per encaminar a la Joana, així que va desistir i va tornar a seure a la butaca.



Fora feia fred i el canvi de temperatura causava que el vidre estigués lleugerament entelat. Mentre la Joana analitzava les gotes que regalimaven de dalt a baix del finestram, ell va aparèixer. L’havia tornat a seguir.

• -Què fas aquí? Hauries d’estar ajudant el teu cosí. Que no t’adones que no estàs fent res útil? Aquesta era la teva gran idea? Venir a la biblioteca a no fer res? A seure en una cadira? Quan començaràs a recordar-te’n de coses útils? Quan?!

Les paraules que ell havia pronunciat li havien entrat d’una en una en el seu cos com petites fiblades intenses que arribaven a poc a poc al cor, on se li reunia en un sol lloc tot el mal que aquella situació li causava i li havia estat causant els darrers dies.





Potser aquella idea sí que havia estat absurda i potser ella era la culpable d’aquella situació.



Però el que ell encara no sabia és que sí que havia començat a recordar.