Va ser divendres, set dies abans, que en sortir de la biblioteca on ara mateix es trobava tan sola i enfonsada, s’havia disposat a retrobar-se amb el seu cosí. Sí, ara ho veia clar, havia quedat per anar a dinar a la cafeteria del costat de la universitat, aquella que feia olor de galetes acabades de sortir del forn i a mel de romaní. Havien quedat per anar a aquella cafeteria que tant li agradava a la Joana, aquella cafeteria que estava disposada a ensenyar-li aquell migdia de setembre, aquella cafeteria que li amagava un secret.
Les escales interminables de sortida van servir-li per pensar quin dels seus plats preferits seria l’escollit per al dinar. Mentre feia la trivial elecció, els cabells sempre despentinats del cosí van aparèixer en el camp visual de la Joana. Va somriure en reconstruir la barreja d’enyor i felicitat que va apoderar-se d’ella uns dies abans.
L’abraçada fraternal va marcar l’inici d’aquella misteriosa tarda que la Joana havia començat a rememorar. La diferència d’alçada d’ambdós es podia apreciar fàcilment, malgrat que ell tan sols tenia un any més. L’estada a la cafeteria va iniciar calmada. El cosí, un cop asseguts i amb les begudes acabades de demanar a les mans, va començar a narrar les peripècies dels últims mesos d’absència en què només havien parlat puntualment per missatge o a través de les trucades de les seves mares. De la conversa ella no en recordava gaire, tan sols alguns detalls com el final de classes, el treball d’estiu o les vacances a la costa. El que sí que evocava bastant nítidament era la dificultat per concentrar-se en allò que l’envoltava. Era com si una mena de tel l’emboliqués a ella i als seus sentits, com si fos a dins d’una bombolla, aïllada, distant... perduda. Les paraules del noi es difuminaven i barrejaven en les seves orelles i el cap li començava a fer voltes quan va veure que ni tan sols li podia mantenir la mirada fixa al noi, qui semblava no captar la dificultat del moment.
La Joana va aixecar-se amb ajuda de les cadires del costat i, sense dir res, va encaminar-se cap al lavabo de la cafeteria on, sortosament, no hi havia ningú més. Encara podia notar la fredor de l’aigua regalimant-li per la cara, esperant que funcionés miraculosament i pogués aclarir-la prou com per poder marxar de la cafeteria i arribar a casa. Va col·locar les mans a banda i banda de la immensa pica que ocupava el lavabo, recolzant una part del seu pes en ella. Amb el cap baix, va adonar-se’n que les gotes d’aigua queien a terra, però com que no es veia amb cor d’ajupir-se a recollir-ho va optar per aixecar el cap per mirar-se al mirall. Va trobar-se amb la imatge d’una Joana que a poc a poc anava deixant les faccions puerils que sempre l’havien caracteritzat. Una Joana que encara tenia moltes coses per descobrir, amb il·lusió, objectius, motivacions... pors. Una Joana que no va poder distingir les llàgrimes de l’aigua de l’aixeta. Una Joana que mai no li havia importat estar sola, una Joana que confiava en tothom. Una Joana que no va saber veure la imatge del seu cosí apropant-se per darrere.
L’acceleració desmesurada del cor va fer que tornés a la realitat. Només havien passat uns minuts, però fora ja havia començat a ploure. Tornar a notar el tacte de vellut de la butaca on restava asseguda i veure els estudiants concentrats a la sala va tranquil·litzar-la una mica. Novament, un maremàgnum de qüestions van aparèixer i, malgrat que ara havia recordat l’inici de la història, no saber-ne el final era definitivament pitjor que qualsevol altra cosa.
La imaginació, sovint, pot ser contradictòria als nostres desitjos, i a la Joana li va fer passar una mala tarda, en què no deixava de pensar en les pitjors de les situacions. Malgrat això, la ingenuïtat de la noia va portar-la a decidir pensar que tot havia estat una baixada de sucre i que aquell fet no tenia absolutament res a veure amb allò que havia passat amb el seu cosí. A més, ell l’havia anat a rescatar al lavabo, segurament s’hauria adonat de la situació i tan sols volia portar-li alguna cosa per menjar.
Amb aquesta idea al cap la Joana va sortir de la biblioteca, ignorant les llagrimetes de pluja que li començaven a caure al damunt mentre caminava pel carrer. Mirar l’hora va fer que pensés en el poc temps que tenia per treure una història en clar, perquè del contrari deixarien de buscar el seu cosí. Mentre avançava la discòrdia en el seu interior, el vidre del seu costat va deixar-la sentir com algú la parlava des de dins. Era ell, un altre cop, havia entrat a la cafeteria per resguardar-se de la pluja. Va sospesar les dues opcions que tenia: estar vint minuts caminant sota la pluja fins a arribar a casa o resguardar-se d’ella a la cafeteria que feia una estona havia aparegut en els seus pensaments teixint una història incerta? La seva ment va decidir marxar, però el seu cor va manar quedar-s’hi.
Així doncs, la Joana va entrar a la cafeteria i va seure juntament amb ell, que no havia deixat de cridar-la des que l’havia vist al carrer. Va treure’s la jaqueta, molla i va respirar profund, profund.
- -Què vols? – va deixar anar la noia fingint una seguretat que no tenia. Ell tan sols va fer silenci. Van passar uns segons.
-Que diguis la veritat. De tot.
-No la sé. – va tallar-lo ella.
-No la saps? De debò? O no la vols saber? – va forçar-la ell.
Cap dels dos va dir res. Aquelles paraules l’havien ferida de ple. Podia ser veritat que no volgués saber què va passar? Estava segura que sí. Hi havia alguna cosa que l’estava bloquejant en la seva recerca, havia d’haver-hi alguna partícula que s’interposés entre la veritat i ella: ell.
- -I què si no la vull saber?
-No, Joana. Aquesta no és la qüestió. Sí que la sap, oi tant que la saps. Però no la vols reconèixer, no vols pensar en la resta de la història. Per què, Joana? Per què li estàs fent això a la teva família? Se l’estimen molt el teu cosí, ho saps, oi? Saps que, si ell no torna, res serà el mateix.
-I si tornés? – preguntà la Joana.
-Si tornés tu hauries de marxar. Que no te n’adones que ets la culpable d’aquesta situació? Si no fos per tu, cap d’ells estaria així de dolgut. Però a tu? A tu ningú et trobaria a faltar, no creus?
-Para, para, para! Què vols de mi? Què vols que et digui? Vols que et reconegui que sí que el vaig veure venir pel mirall? Digues, vols sentir això? El vaig veure, igual que vaig veure com no deixava de mirar-me, com va fer durar de més l’abraçada, com va tocar-me la cama quan estàvem asseguts i com no va deixar-me de mirar fins que vaig arribar al lavabo. I què podia fer. Digues? Què podia fer? – va cridar la noia, ignorant l’escàndol que estava creant en la sala.
Sense veure-la venir, la cambrera es va apropar a ella. Se la va quedar mirant uns segons, decidint si aquella noia que estava asseguda sola cridant enmig de la cafeteria estava boja o solament trencada per dins. Sense tenir una resposta clara, es va aventurar a preguntar.
La Joana, amb els ulls envermellits de la ràbia i la tristor, va mirar la cambrera i, seguidament a la cadira de davant seu, buida. Va absorbir i el taponament del seu nas es va fer evident. Va refregar-se la mà per la cara i, sense mirar-la va respondre.
- -Amb el meu càrrec de consciència.
