El silenci després de la batalla és més aterridor que la batalla mateixa. Els crits han disminuït, només queden els gemecs dels ferits i el vent suau que arrossega l’olor metàl·lica de la sang. M’assec sobre una pedra, l’espasa encara entre els dits, però ja sense força per subjectar-la bé.



Guillem s’asseu al meu costat. No diu res, només respira fort, amb els ulls clavats en el terra ple de cossos. Els que segueixen drets es reuneixen poc a poc, buscant rostres coneguts entre el desastre. Alguns ploren en silenci, altres només caminen, amb la mirada buida.



—Ho hem aconseguit —murmura Guillem.



El mire sense saber què respondre. Ho hem aconseguit? Sí, seguim vius. Però el preu ha sigut massa alt. No vull comptar quants companys ja no hi són. No vull pensar en els que encara gemeguen demanant ajuda que no podem donar-los.



El capità camina entre nosaltres, amb la mateixa postura ferma de sempre, però ara amb els ulls més foscos. S’atura davant nostre i ens mira.



—Recolliu els caiguts. No deixarem ningú enrere.



Assentim sense qüestionar-ho. No perquè vulguem fer-ho, sinó perquè no tenim més remei. Em pose dret, tot i que els músculs em fan mal com si m’hagueren colpejat cent vegades. No puc evitar mirar al meu voltant. Els cossos dels enemics també jeuen sobre la terra, les seues armes escampades, els seus ulls fixos en el no-res. Abans eren siluetes amenaçadores, figures fosques que volien prendre’ns la vida. Ara són igual que nosaltres. Igual de fràgils.



Em moc lentament, ajudant Guillem a arrossegar un dels nostres companys. És un jove que conec de l’entrenament, en Bernat. Té els ulls tancats i una mà tancada al voltant del mànec de la seua espasa, com si encara volguera lluitar.



—És injust —murmure sense pensar.



Guillem es queda en silenci un moment, després deixa anar un sospir llarg.



—Ja ho sé.



Però això no canvia res.



La nit arriba abans que acabem. Encara es poden sentir alguns sorolls a la llunyania, com si la batalla continuara en altres indrets. Encara queda guerra per lluitar.



Quan per fi m’assec al costat del foc, el cos em pesa el doble. Les flames ballen davant meu, però no em reconforten. Guillem es deixa caure al meu costat, amb el cap recolzat sobre els genolls.



—Creus que val la pena? —pregunta, amb la veu baixa.



Pense en la pregunta durant uns segons. En la terra que defensem, en les persones que ja no tornen, en la por que encara em rosega per dins.



—No ho sé.



I això és el que més em preocupa.