A mesura que puje l’escala, senc el pes de la motxilla cada vegada més pesant a l’esquena. Les corretges, ajustades, em marquen la carn, i cada vegada sembla un recordatori de la responsabilitat que tinc. La fortalesa, a penes il·luminada pel raig de llum que lluita per travessar els núvols baixos, s’eleva davant de mi com un mur que em separa de tot allò que conec. La humitat de la pedra freda em recorda que la guerra mai ha deixat de ser part de la nostra vida, fins i tot en els moments de calma aparent.



En arribar a la cima de la fortalesa, puc veure el paisatge que tinc davant meu. El cel comença a tenyir-se d’una tonalitat taronja, la qual es fon amb els ocres de les terres que es perden en l’horitzó. El vent xiula entre les parets antigues, i el so s’eleva com un crit distant, com si la mateixa fortalesa intentara transmetre’m algun missatge, advertir-me d’allò que ve. Però el que més em captiva és la quietud, aquell moment preocupant que anticipa la tempesta que s’acosta. A poc a poc, es fa el silenci. La matinada avança, i el sol finalment emergeix, brillant i punxant, com un presagi de les hores que vindran. Les paraules dels meus mestres ressonen a la meva ment: "L'home que s’atreveix a mirar la mort de cara ha de saber que només la disciplina li donarà força per sobreviure". Però això no em tranquil·litza. La realitat d’aquelles paraules és massa crua per a algú de la meva edat, massa pesada per a una ment que encara està aprenent a fer-se gran. Em senc una persona solitària en aquest paisatge de guerrers i nobles, on tots els meus companys semblen estar més preparats que jo. Potser això és el que realment em fa por: la sensació d’estar a punt de ser arrossegat per una força que no podré controlar.



Però no hi ha temps per perdre. De sobte, una figura s’acosta des de les profunditats del pati de la fortalesa. És el meu superior, un home gran, que camina amb la seguretat que només el temps pot regalar. Les seves passes són fermes, però hi ha una suavitat en el seu rostre, una tristor que sembla entendre tots els secrets de la vida, i potser també la meva pròpia angoixa.



—Ja estàs preparat? —em pregunta, la seva veu profunda i ressonant enmig del silenci matinal

—No sé si estic preparat —responc sense pensar, amb la sinceritat que em surt de dins. La resposta sembla sorprendre’l, però no es nota cap signe d’irritació, només una comprensió que em fa sentir encara més feble.



—Tothom té dubtes en el moment anterior a l’entrada a la batalla —diu mentre em mira amb una fixació que em fa sentir com si em llegís l’ànima—. Però has de recordar una cosa: no es tracta de si estàs preparat. Es tracta de si pots suportar el que vindrà. I tu, jove, tens la capacitat per fer-ho.



Aquestes paraules ressonen en la meva ment mentre observo com ell s’allunya cap al fons del pati. El vent torna a bufar amb força, com si volgués escombrar els meus pensaments. Miro de nou el paisatge i respiro profundament, intentant que el meu cor es calmi. Però la veritat és que no sé si ho aconseguiré. Les hores passen i el so de les trompetes es fa cada vegada més present, com un rellotge que marxa cap a la nostra inevitable sort.



En aquell moment, em sento menys sol. Els meus companys comencen a sortir de les seves cambres, carregats de la mateixa motxilla que jo. Tots tenim els mateixos gestos, els mateixos temors amagats darrere dels ulls que es miren sense paraules. Ningú parla. El sol ja brilla plenament en el cel i el dia sembla tenir una calidesa estranya, com si volgués enganyar-nos, com si volgués fer-nos creure que la batalla no arribarà. Però jo sé que és només una mentida efímera. La guerra no té misericòrdia.



Poc després, ens dirigim cap a les muralles. La veu del capità s’alça per sobre del murmuri del vent, donant-nos instruccions clares. Ens agrupem, formant línies ordenades, amb els escuts brillants a les nostres mans. Un silenci dens es fa entre nosaltres, i és només en aquell moment quan la realitat de tot plegat es fa present. Ja no puc fugir. La guerra m’ha trobat, com a tots els altres. La incertesa em paralitza, però el que més em sorprèn és la forma en què el cor sembla accelerar-se, com si sentís l’adrenalina a través de cada múscul, una força que em fa sentir viu malgrat tot.



Comencem a caminar cap al lloc designat. Cada pas que fem ens porta més a prop del front, i l’ambient canvia, es torna pesat. El terra es fa més dur, les olors de la guerra, a pólvora i sang, s’intensifiquen. Però per alguna raó, la bellesa del cel d’un bon matí encara no desapareix de la meva ment. El sol, sembla encara més lluminós, com si fos una promesa d’esperança. Una esperança que, potser, ens portarà a la victòria. O potser no. Potser només ens portarà a la fi.



Però mentre caminem, amb les nostres armes a les mans i el pes de la història sobre les nostres espatlles, no sé si estic preparat per afrontar el que vindrà. I és en aquest moment que em pregunte, per primera vegada, si algú ho estarà mai.