Els nostres passos ressonen sobre la pedra, acompassats, com si intentàrem convèncer-nos que encara tenim el control. Però el pes de l’armadura i l’olor de la guerra cada vegada són més forts. Els meus dits es tanquen amb força al voltant del mànec de l’espasa, buscant seguretat en el fred metall. Mentre caminem, puc sentir la tensió al meu voltant. Ningú diu res, però ho notem en la manera com ens mirem, com si en qualsevol moment poguérem desaparèixer. Les trompetes continuen sonant en la llunyania, i el soroll sord de tambors comença a marcar el ritme de les nostres pròpies pulsacions.





Quan arribem a la muralla, el capità ens fa senyes perquè ens aturem. Ara sí, davant nostre, al fons del camp, comencen a aparèixer figures. Són siluetes fosques, movent-se com ombres que prenen forma a mesura que s’apropen. La meua boca s’asseca. Ja no és un entrenament, ni una història explicada pels veterans. És real.





—Mantingueu la posició! —ordena el capità amb veu ferma. I nosaltres obeïm, perquè no ens queda una altra opció.

Em costa respirar. El vent m’acarona la cara, i per un instant em recorda les matinades en la meua llar, aquells moments en què el sol eixia lentament i res dolent semblava possible. Però ara el sol no em porta pau, només em permet veure millor els rostres dels homes que s’acosten. A la meua dreta, un dels meus companys, en Guillem, es mou nerviós. Els seus dits juguen amb la sivella del cinturó, i veig en els seus ulls el mateix pànic que intente ocultar jo.





—Tens por? —em pregunta en un fil de veu.

No sé què respondre. Sí, en tinc. Però no vull dir-ho en veu alta, perquè si ho faig, potser la por es farà encara més gran. Així que simplement assenteixo.





—Jo també —confessa ell. I d’alguna manera, això em reconforta. No estic sol.

L’enemic s’atura a una distància prudencial. Sembla que també ens estudien, com si intentaren mesurar la nostra força, o potser la nostra por. Una figura avança des del seu bàndol. Va coberta amb una capa fosca, i el seu caminar és segur, pesat. No puc veure-li la cara, però sé que és algú important. Es para a uns metres i aixeca la veu.





—Avui decidim el futur d’aquesta terra! Qui de vosaltres s’atreveix a desafiar el nostre dret?

Silenci. Ningú respon. El capità avança un pas i es planta amb l’esquena recta, com si volguera demostrar que no tenim por. Però la veritat és que tots tremolem per dins.





—El futur no es decideix amb paraules, sinó amb fets —diu ell amb fermesa.





I, en aquell moment, sona el primer crit de batalla. I tot es trenca.

De sobte, el món esclata en un caos de crits, xocs de metall i tambors que ressonen com els batecs d’un cor desbocat. Les primeres files es llancen endavant, i jo sent com les meues cames es neguen a moure’s. Però no puc quedar-me enrere. No puc. Així que agafe aire, premo les dents i faig el primer pas cap a la guerra.





A partir d’aquest moment, tot és un cúmul de moviments descontrolats. Espases que ballen a l’aire, escuts que es trenquen amb sorolls secs, cossos que cauen. La meua ment es desconnecta i actue per instint. Tallar, esquivar, protegir. Una i altra vegada. Els meus músculs cremen, però no puc parar.





No sé quant de temps passa. Podrien ser minuts o hores. La batalla és una tempesta, i jo soc un simple gra de sorra dins d’ella. Només quan el sol comença a decaure, em done compte que segueisc viu. Suat, esgotat, amb el cos ple de ferides que ni tan sols recorde haver rebut. Mire al meu voltant.



Els camps que abans estaven plens de vida ara són un mar de caos. Els crits encara ressonen, però comencen a perdre força. A poc a poc, els meus companys es reagrupen. Alguns manquen, i no necessite preguntar per saber què significa això. Guillem encara és al meu costat. La seua armadura està coberta de pols i sang, però els seus ulls encara brillen. Ens mirem i, per primera vegada des que va començar tot això, deixem escapar l’aire que portàvem contingut. Potser hui hem sobreviscut. Però això no significa que la guerra haja acabat. Només ha començat.