F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Un regust de llimona i mel (Núria Izquierdo )
Jesuïtes Casp - Sagrat Cor de Jesús (Barcelona)
Inici: La constant picassiana (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 3:  Un regust de llimona i mel

<div style="&quot;text-align:" justify;"="">La seva. Coses seves n’ha tingut tantes que no les podria comptar ni amb milers de mans. Però són aquelles coses que no pot agafar amb els dits les que més anhela i desitja atrapar. Com aquells vespres vora el jardí de geranis on amb els cosins prenien un gelat de llimona. I mentre se'ls desfeia cara avall, embrutant la roba neta i planxada, tancava els ulls intentant evitar que aquella estona s’acabés. I encreuava els dits amb tot l’afany que pot aguardar una nena, pregant al sol que no desaparegués entre les onades.



Quan l’asalten aquests records a la memòria, se li instala el somriure als llavis. Fins i tot voldria reviure les febrades nocturnes al llit, on l'àvia l’acotxava entre la flaire d’una infusió de camamilla i mel. A poc a poc, amb glopets petits prenia aquell beuratge com si fos la llaminadura més dolça. Recorda, així mateix, la cremor de la gola en passar el líquid bullent, però potser degut a la tendresa que li desperta aquell instant, l’evoca com una calor reconfortant. A vegades retenim els fets com un mirall dels nostres sentiments i és per això que, per sobre d’imatges, conservem emocions.



De sobte enmig d’una clarina entre els núvols passa una oreneta, i en passa una altra, però no en passen més. En veure-les, creu visualitzar un nom al cel: el d’ell. Ha estimat i s’ha deixat estimar, però hi ha ocells i ocells, i alguns són de pas: tenen ales incansables que no els permeten quedar-se on són. Ella duu la terra arrelada als peus i el canvi la trasbalsa. És un ocell sense plomes.



Després d’unes llunes sense sotracs ni esdeveniments rellevants, aquest dimecres boirós s’ha llevat desorientada, embafada per una atmosfera pesant. El cap se li balancejava com un veler enmig d’un mar impredictible. Amb cura, s’ha col·locat la mà al front tement la febre. Avui tenia visita i prescindir-ne no era una opció dins de les seves limitades possibilitats. Per sort o per desgràcia, el calfred que ha recorregut els seus ossos ha estat degut a una petita escletxa entre els porticons. Ha tancat la cortina de pressa com si en tocar-la li cremessin els dits. De cop, ha entrevist una taca fosca a l’estampat de flors descolorit: aquella maleïda persiana estava tacada de sang i sofriment. No ha calgut gaire més, tan sols el lleuger moviment de la seva pell en contacte amb aquella vermellor ha estat suficient per descosir tots els nusos del passat i lligar la veritat. Feia anys que no evocava la seva família o allò que se’n podria dir així. La mare prou n’havia tingut de morir en pau i aquell home a qui havia hagut d’aprendre a dir-li pare, era un assassí de vides vives i mortes, però de vides al capdavall. La va partir i trencar com si fos una nina, quan era poc més que una nena.



No recorda quanta estona s’ha quedat plorant subjectant la tela amb desesperació. Ja no li ve a la memòria res d’aquest matí. Ara pot triar el camí: el de la dreta condueix fins a la psiquiatra i li proporciona una hora de converses buides; el de l’esquerra comunica amb el passeig marítim i desemboca cap a una tarda improvisada, potser millor o pitjor, però diferent.



Els cabells se li emboliquen amb la brisa, ballant una dansa sense passes. Un músic de carrer acarona una vella guitarra i de reüll li arriba una antiga cantarella: “I el vent serà vent i només el vent.” I és aquell vent el que li transporta aromes que no pot percebre, però que es fonen en l’ambient i s’hi queden com una extensió d’ella mateixa, com si formessin part de la seva ombra.

Continua passejant, no s’atura. No necessita llençar l’àncora ni tampoc recórrer el mar volant. Té la veritat a la punta dels llavis, però no vol tastar-la. Sap qui ha estat el lladre de la seva joventut, el coneix, i és això el que més la dol. Aquell dolor de tantes nits i matinades l’assalta per últim cop, aquesta vegada com una recordança. Sent la corona d’espines entre el ventre i les cames, però la llença cap a l’oceà: no vol més esbarzers fent de roses. Llavors se n’adona que no li queda res, només un buit. I la fragància de llimona i mel, fixada per sempre.



Tot final té les seves arrels,

Cada ànima la seva essència.

Ella amb les dues ha hagut de conviure:

L'amargor i la dolçor són la seva herència.

 
Núria Izquierdo | Inici: La constant picassiana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]