Era un vespre senzill, d’aquells que el temps s'afanya a esborrar amb destresa. Va fixar la mirada en un punt perdut, que a poc a poc s’esvaia entre la boirina de preocupacions i el xiular de dolor atrapat a les orelles. En un sol instant, com en un aclucar les parpelles, va recordar la seva veu amb una perfecció eixordadora. Aquella flaire tan inaccesible però alhora tan familiar, va envair-la entre la dolçor i l’amargor que la caracteritzaven. Les entranyes, agitades per la nostàlgia indesitjada, xisclaven les cites d’un passat dens que, encara ara, es perfilava entre les clarianes d'aquell matí glaçat. Els segons avançaven a comptagotes, marcats pel seu senzill rellotge de pulsera.

Havia trigat a venir i ho sabia. Feia anys que es regirava en un pou de misèria, tancat amb pany i forrellat, amagat entre somriures a la vista dels altres. Milers de vegades s’havia maleït per no sortir-ne, per no veure’n la llum de la que tothom parlava. La paraula “exagerada” coïa com una ferida recent feta, murmurada per la infinitat de mirades que l’havien coneguda. Unes pupil·les que havien estat fixades com dards a un únic i feble objectiu: ella. Tan sols de pensar-hi l'acidesa havia tornat a allotjar-se al mapa de la seva pell; els ulls negats de llàgrimes, la llengua aspra, el menjar agre i fins i tot la planta dels peus es regia per aquella imparable picor.

Des de que va néixer i els sons i les olors van colpejar els seus novells sentits, ho havia tingut tot al seu abast. Els luxes havien esdevingut l'única realitat que coneixia i que semblava embolcallar-la en un niu de cotó de sucre. El que hi havia més enllà de la pintoresca façana i el jardí immens a vessar de margarides era un món paral·lel brut, lleig, que no merexia ni la més mínima atenció de la seva delicada mirada. Tot i això, malgrat les riqueses que la tenien mig protegida, mig aïllada de la vida, feia anys que una buidor va cobrir-la. El perquè d’aquest forat negre que se li havia instal·lat al fons de l’ànima, el duia marcat com una creu en un racó del subconscient, que ella creia haver descobert.

Aquell dia, com cap altre, caminava amb una seguretat imponent. Tenia molt clares les paraules que anava a dirigir; havia assajat nombroses vegades el discurs, com si en aquella petita sala l’esperessin les masses agitades de la platea d'un antic teatre. Recordava els fets que l’havien dut fins allà; les imatges no s’havien esborronat com gotes de rosada i la nitidesa regnava en la memòria. Potser res de tot plegat era veritat: la certesa no era la seva acompanyant de viatge, però per por a caure havia hagut d’aferrar-se a la confusió.

Va arribar gairebé a cegues i va picar al timbre amb la mà tremolosa. Els peus la van dur fins a ella i, sense saber gaire com, les paraules li van sortir soles. Piles i tones de mots engabiats, murmurats per uns llavis poc perfilats i indecisos, s'alliberaven a compàs dels sentiments. Era el monòleg de la seva història: improvisat, guiat per impulsos i desfet en si mateix com la neu envers la imparable primavera.

—Ho recordo tot. La seva expressió d’horror i la mort enduent-se-la de la manera més salvatge. Era tan sols una minyona, però la seva esfereïdora fi va trasbalsar la meva vida. No em puc entendre, però fins i tot resignant-m’hi, el dolor palpita incanssable ben endins. Ho he retingut tot dins d’un racó miserable de la ment i, així mateix, encara ara tinc fixada aquella essència de llimona que impregnava tota l'atmosfera d’una acidesa ardent. Aquella flaire és l'únic record que m’evoca a casa, l'única empremta que duc plasmada i que m’aferra al present. Mentre creixin els llimoners: “de cada llimona en naixerà un infant i les llimones viuran eternament.” Un poema antic sirià cantussejat per una veu buida. Com la d’ella, que en esvair-se va fet-ho també la meva novella ànima.