Amb el pas dels dies, les espines que duia ancorades al seu cos van anar caient, fins a quedar-ne només els pètals de la rosa; amb aquella bellesa delicada i la fragància dolça que desprenien.
Aquell primer contacte va consolidar una relació, si més no, estranya. Cada dimecres a les cinc en punt, enfilava un recorregut entre avingudes i carrerons estrets, que la duien fins a la imponent porta d’entrada on tant s’havia esborronat la primera vegada, però que, a dia d’avui, ja formava part de la seva fràgil quotidianitat. Els dies eren planers, sense alts i baixos que pertorbessin el sublim creixement de les flors ni l’harmonia que s'havia establert com a convidada d’honor. Quan algun vespre perdut sortia a passejar, ho feia lleugera, amb el pas segur i la calma fent-li l’ullet. De vegades tenia la sensació que la seva vida havia passat a ser-ne una altra, perquè malgrat el dolor d’aquelles hores dins del principal primera, amb cada paraula que deia, cada pensament exposat, se sentia més plena de respostes i més buida d’incomprensió.
La psiquiatra l’entenia, l’acompanyava a través de les emocions, però sobretot li donava les eines per continuar sense voler fer-se enrere. A poc a poc la timidesa va anar perdent terreny fins a esdevenir pols en el vent, i la por que havia sigut durant tants anys la seva millor amiga va quedar en segon terme, amagada entre les bambolines del seu espectacle. Malgrat que havia trobat una mica de pau enmig d’aquella inacabable guerra, sentia que les converses eren buides i que no avançaven cap a enlloc. La llum del túnel s’havia desdibuixat en una boira espessa que li feia replantejar-se les decisions que havia emprès; no arribaven les millores i el perquè de fer teràpia li pesava com un mort.
La neuròloga tampoc estava mai del tot satisfeta amb la seva feina. Algunes setmanes la pacient hi intuïa una preocupació que, amb un somriure i un “benvinguda com estàs?”, es diluïa per donar pas a una conversa protagonitzada per la seva veu i l’atent silenci de la professional, que l’escoltava amb una plàcida expressió, lleugerament forçada per la preocupació. Aquest era el desencadenant de molts dubtes, ja que sentia que se li escapava alguna cosa: aquella clau que obriria les portes de l’enigma. Però tot i les setmanes que van precedir l’esdeveniment, el llindar continuava barrat i la impaciència començava a treure el cap, amenaçadora.
En els breus seixanta minuts de què disposava per desvetllar les ombres del passat va anar descobrint petits detalls, tots insignificants al seu entendre, formant així l’escenari del crim. La sanefa d’un gerro antic, un mirall polsegós o la textura d’una cortina de lli blanc, que voleiava acompassada per la brisa suau d’un matí senzill, eren els records més nítids que conservava. Se sentia absurda i ridícula, com el capçal del llit en què durant tants anys havia conviscut amb els malsons.
Un dia d’aquells que passen desapercebuts, va retenir una sola imatge de la infantesa. Quan enmig del carrer, sobtadament, va visualitzar aquella recordança com una al·lucinació, el primer que la va assaltar van ser els nervis i unes ganes boges de fugir a una clínica per restar-hi fins al final dels seus dies. Però, com si una força amagada emergís del seu interior, va abandonar la idea enduta per una sola certesa: hi havia una raó, un perquè que tard o d’hora sortiria a la llum.
Un grapat de dies després de la vivència, com marcava el calendari, tornava a estar asseguda al sofà bordeus de la saleta d’espera. Minuts abans d’entrar, havia iniciat un debat de difícil resposta. Què havia de fer: explicar-li tot amb el perill que per enèsima vegada algú la titllés de boja o amagar-ho per a si mateixa fins a solucionar el problema? No en va obtenir l’entrellat; només veure la monotonia amb la qual procediria la sessió va decidir actuar.
—Potser quan finalitzi aquestes confidències vostè veurà l’alienació en les meves pupil·les, però si no li ho dic tot, no sabré mai quin és el desenllaç d’aquesta història que comença a allargar-se massa. Vaig tenir una visió, tot i que no ho era ben bé, sinó una imatge que, de cop, per algun moviment sobtat de la gent que passejava, em va envair. Només era una mà, molt diferent de la meva, que acariciava el capçal del meu llit sense delicadesa, però tampoc amb duresa. Era estrany. En veure-la em vaig sobresaltar, tot i que la fotografia que tenia a la ment no era pertorbadora. Ja no sé res, sols sé que si aquesta agonia se m'instal·la estaré perduda per sempre.
La primera peça del trencaclosques la va col·locar aquella confessió. A partir de llavors el joc va anar avançant amb més agilitat, tan sols faltava el primer pas per iniciar la travessia i aquest havia arribat sense previ avís. La motxilla la duia des de feia anys, la companyia estava preparada per guiar-la i els seus peus havien començat a donar senyals de vida creant les primeres petjades. Només hi havia una cosa que li mancava: un full de ruta. Era conscient de la dificultat del trajecte, de la possibilitat de desembocar a un lloc perdut, però el nord no el tenia: va haver d’escollir el vent.
Passa rere passa, les paraules van passar a tenir significats i, com jeroglífics, els petits records van començar a prendre importància. De moment eren imatges agafades a l’atzar, sense cap fil conductor que les unís, però després de tantes desgràcies havia après a conformar-se amb la memòria, una arma que, per ella, era invencible.
Una matinada enduta per l’insomni va desvetllar-se amb serenitat i va avançar fins a l’entrada sigilosament, com si tingués por de despertar els seus propis pensaments amb el cruixit de la fusta humida. El parquet era traïdor, però al cap de pocs metres va entreveure la silueta d’una cadira solitària i, asseguda, va contemplar els rajos de lluna, que s’escolaven entre els replecs d’aquella cortina antiga. Va entreobrir-la sense gaire esma, al mateix instant en què els dits jugaven amb el teixit asprós però alhora fascinantment suau. La seva ment va viatjar anys enrere quan una mà jove s’agafava amb força a la persiana, travessada per un dolor profund. Va tancar la tela en una ràfega de rebuig: aquella pell sense arrugues, neta i tendra li ressonava ben endins. Llavors, sense més resistència, ho va entendre: era la seva.
