L'alba no perdona. La llum travessa escletxes del pati, una amenaça de calor que ni la matinada aconsegueix mitigar. Els meus músculs estan dolorits, el cansament es clava a cada fibra del meu ésser, però no hi ha descans. El mestre Arven ens té dempeus, observant-nos amb una intensitat freda que congela fins a l'aire.

El ganivet que em va lliurar la nit anterior pesa com si fos de plom. No havia tocat mai una arma real, i la por de no saber com fer-la servir em consumeix. Aquest no és pas un joc. Aquí, si falles, no hi ha tornada.

—Avui aprendran el més important —gruny n’Arven, amb la veu greu i tallant—. No pas agafar una arma. No a atacar. Aprendran a matar.

La seva mirada recorre les nostres cares, esperant que cadascun de nosaltres assimili aquestes paraules. El silenci que segueix és dens. Alguns baixen la mirada, d'altres estrenyen les dents, però ningú no s'atreveix a desafiar-lo. L'amenaça de les paraules no és buida. Ningú no gosaria dubtar-ho. No hi ha lloc per a la por aquí, només la certesa que, si cometem un error, no hi haurà oportunitat de corregir-lo.

Ens divideixen en parelles. Un noi de cabells foscos i mirada ferotge es col·loca davant meu. No en sé el nom, però la seva postura el delata. Ha estat en baralles reals, als barris on cada enfrontament és una qüestió de vida o mort. No és com jo, que amb prou feines entenc la diferència entre un ganivet i una espasa. Ell es mou amb confiança, amb aquesta seguretat que només donen les batalles guanyades.

—Al senyal —ordena n’Arven.

El so de la seva veu gairebé no s'esvaeix quan el noi es llança cap a mi. No tinc temps ni per pensar-hi. El ganivet talla l'aire amb una velocitat mortal, i només el meu reflex em salva. Retrocedesc d'un salt, el tall passa tan a prop de la meva gola que sento el fred de la mort acariciar la meva pell. El cop s'esvaeix a l'aire i el meu cor batega amb força al meu pit.

No tinc temps per prendre alè abans que el següent atac es precipiti cap a mi. La seva fulla es mou com una extensió del braç, buscant la meva carn amb precisió. El dolor esclata quan el tall frega el meu avantbraç, la tela de la meva camisa s'esquinça, i la calor de la sang em diu que la següent ofensiva podria ser fatal.

La por em paralitza per un segon, però aleshores faig l'única cosa que em queda: reacciono. En lloc d'esquivar, deixo que el meu pes caigui cap endavant, derrapant sobre el terra i portant-me el noi amb mi. L'impacte és brutal. Caiem a terra amb un cop sord, el ganivet llisca de les nostres mans, però la lluita no s'ha acabat.

M'aixeco ràpidament, les meves mans busquen el control. La seva mirada és ferotge, desafiant, però veig una mica més als seus ulls: dubte. El meu colze el troba primer, estavellant-se contra la seva mandíbula. El dolor dels meus dits en colpejar-lo em diu que el cop va ser real. La segona mà ve amb més força, i la tercera no dubta a caure-hi. No hi ha temps per pensar, només per actuar. Els cops se succeeixen un darrere l'altre, fins que els seus moviments es tornen erràtics, la seva respiració irregular.

Alguna cosa dins meu em diu que m'he d'aturar, que he de ser cautelós, però l'instint s'apodera de mi. Quan el miro, els seus ulls estan entretancats, mirant-me fixament. La meva mà busca el ganivet, i sense pensar-ho, el tinc amb mi. La punta toca la gola, i ho sento, tan a prop, tan real, que el món sembla aturar-se.

La veu de n'Arven talla el silenci com una espasa esmolada.

—Acaba.

Aquestes paraules, carregades de fredor, ressonen a la meva ment. El ganivet pesa més del que mai vaig imaginar. Sé què significa: no hi ha espai per a la pietat. No en aquest indret. En aquest lloc, si dubtes, si titubeges, la mort no serà només una possibilitat, serà el teu destí. Però, per alguna raó, alguna cosa dins meu m' impedeix seguir l'ordre.

El meu pols batega amb força, però d'alguna manera els meus dits es relaxen. El ganivet baixa lentament, els meus llavis murmuren gairebé sense adonar-me'n:

—No avui.

El silenci s'alça a l'aire com un núvol dens, d’insuportable. N’Arven no es mou. Els altres ens observen, alguns amb desaprovació, d’altres amb una curiositat perillosa que es podria convertir en alguna cosa més. No sé què espera n’Arven, però sé que allò que acabo de fer té un preu. El pes de la mirada és un càstig, però no una sentència.

Finalment, n’Arven assenteix, sense emoció, sense judici. La seva veu és un murmuri baix, com si estigués parlant amb si mateix.

—Interessant. Veiem quan et dura aquesta convicció.

La duresa de les seves paraules em colpeja, però no m'aturo. M'aixeco amb les cames tremoloses, el cor encara accelerat, però alguna cosa ha canviat en mi. Cosa que no puc explicar, pero que se sent com una espurna, una petita flama que encara crema dins meu. L'entrenament s'ha acabat, així i tot sé que això és només el començament.