El dia de contractació és sempre el més mortífer. Potser per això l'alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l'última.

Ajusto les corretges de la motxilla de lona pesada amb força per l'àmplia escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.



Al meu voltant, les veus dels altres aspirants ressonen entre les parets grises, barrejant-se amb el ressò de botes contra el terra gastat. Ningú no parla gaire. Ningú vol ser qui trenqui el silenci d'aquest dia solemne.

En sortir al pati, l'aire fred del matí em copeja la cara. Fa olor de ferro i terra humida, una combinació que sempre em posa els pèls de punta. Les files ja estan formades; els veterans s'encarreguen que ningú se'n surti. Les seves mirades dures no deixen espai per a bromes. Aquest no és pas un joc. Mai no ho ha estat.

—A les seves posicions!— crida un home alt, amb una cicatriu que li travessa la cara com un riu sec. És el capità Gael, i no necessita repetir les ordres.

El so dels escuts en unir-se contra els pits i el xoc dels cascos en col·locar-se és un recordatori brutal de la raó per la qual som aquí. Avui es decideix quins aspirants són dignes de portar les ales. No les ales de plomes que adornen els temples, sinó les de metall ensangonat que simbolitzen la nostra ordre. Les ales de sang.

Miro de reüll el noi de la meva esquerra. Sembla gairebé més gran que jo, però la seva mirada té una duresa que em resulta estranya. Potser ja ha vist el que jo encara temo enfrontar. Potser, si sobrevisc en aquest dia, la meva mirada s'assemblarà a la seva.

L'entrenament comença. Els exercicis no són diferents dels que fem cada dia, però hi ha alguna cosa en la manera com els instructors ens observen que em posa nerviós. Cada pas, cada cop, cada error, és avaluat. I no tots els errors es corregeixen; alguns simplement es castiguen. La sang a la sorra n'és una prova.

Devers el migdia, els primers aspirants cauen. No morts, però prou ferits per quedar fora de la selecció. Els retirats són portats en lliteres per aprenents més joves. Només aleshores em permeto respirar una mica més tranquil. No per ells, sinó perquè cadascú que cau és una competència menys.

Quan arriba el meu torn a la sorra central, el sol és al punt més alt. La calor és sufocant, però no em permeto pensar-hi. El meu oponent és gran, més gran que qualsevol amb qui hagi entrenat abans. Els seus ulls són plens d'una ràbia que sembla personal, encara que mai no ho he vist abans. Potser és la seva manera de sobreviure: imaginar que cada cop que llença és una venjança.

El primer impacte em deixa balencejant, i el sabor metàl·lic de la sang omple la meva boca. No puc caure. Si caic, és la fi. Amb un crit que no reconec com a meu, contraataco. Els meus cops són menys precisos, però més ràpids. Sé que si deixo que m'arribi de nou, no m'aixecaré.

El combat acaba abans que me n'adoni. El meu oponent és a terra, panteixant, mentre jo amb prou feines puc mantenir-me dret. La veu del capità ressona.

—Suficient!

Faig un pas enrere, trontollant-me, i deixo caure l'espasa. Les meves mans tremolen mentre intento netejar la suor del meu front. Aleshores, la mirada del capità es troba amb la meva.

—No estàs llest —diu, i el meu cor s'enfonsa. Però abans que pugui processar el rebuig, afegeix:— Però tens potencial.

No sé què vol dir això, i no tinc temps per preguntar. El següent aspirant ja és a la sorra, i jo soc empès cap a la vora per un dels veterans. Em desplomo amb els altres que han acabat, massa exhaust per pensar. Però una cosa és segura: segueixo aquí. I mentre segueixi aquí, tindré una oportunitat.

En caure la nit, els noms dels elegits són anomenats. Quan el meu ressona a l'aire fresc, quelcom dins meu canvia. No és orgull ni alleujament. És una mica més profund, més fosc. Perquè ara sé que en seré un. Seré un dels que portin les ales de sang.

I això vol dir que, tard o d'hora, també m'ho hauré de guanyar.