Mai hauria arribat a pensar que acabaria sent un assassí. Mai. Però ho soc. L’he matada; perquè he volgut i perquè ho havia de fer. No callava i la seva veu em percudia el cervell i no em deixava pensar. No vaig trobar cap altra opció.



La vaig estimar. De fet, l’amor que sentia per ella va ser el que em va portar a fer tot això. Era un amor tan fort, que em provocava un dolor intens al cor. L’havia de saciar com fos, encara que això comportés la mort.



Quan la vaig conèixer érem molt joves. Ella tenia la cabellera llarga fins als glutis, com l’ha tingut sempre, algunes pigues esteses per la cara i la pell blanca com la neu verge acabada de caure del cel. Em vaig enamorar dels seus gestos, de les seves mirades penetrants amb què deixava anar tant misteri. A poc a poc la vaig començar a estimar com si fos una altra part de mi.



Vam comprar una casa, un cotxe, la rentadora, el rentaplats, un llit de matrimoni i el sofà. Vam comprar també un armari doble, una moto, una nevera i un microones. Vam comprar una vida junts, però sense diners. La vam crear nosaltres.



Cada dia que passava el meu amor per ella creixia més i més, i jo sabia que ella no m’estimava tant com jo podia arribar a fer-ho. La meva por a que algú més la pogués estimar em martiritzava cada nit. M’imaginava com algú altre li declarava el seu amor i ella m’abandonava com un gos sota la pluja. Quan imaginava tot això, l’abraçava ben fort, li clavava les falanges dels meus dits als braços per tenir-la a prop, i que no pogués escapar-se encara que ella volgués.



Intentava explicar-li tot aquest dolor, però em cridava i em deia que ella podia fer el que volia. Jo no ho sentia així, perquè la sentia una part de mi, del meu cos, i les parts del cos no es poden separar.



A poc a poc vaig perdre la confiança en ella. Li retreia les coses que més mal em feien, les persones amb qui sortia, la gent de la feina. Va deixar la feina. Li vaig demanar si us plau.



A mesura que passava el temps ella anava perdent la seva essència. Estava apagada, no somreia. Jo també ho notava encara que ella es pensés que no. I m’enfadava, perquè això volia dir que no m’estimava prou, que estar al meu costat no la feia feliç, i no ho entenia. Jo no podia viure sense ella, preferia tenir-la trista que no tenir-la.



Quan dormíem acostumava a aixecar-se de matinada per anar al lavabo i tancar-se. Anava a plorar, la sentia des del llit. Aleshores jo també m’aixecava, sortia al balcó i encenia un cigarret, havia de treure la meva ira. A través de la cortina que donava al balcó podia veure com la seva ombra tornava a ficar-se dins el llit. Quan passaven uns minuts, jo tornava a estirar-me. Li respirava a pocs mil·límetres de l’orella, volia que em sentís, que sentis bé la meva respiració. Notava la seva por, i m’agradava, perquè volia dir que no marxaria mai del meu costat.



Sabia que molts cops havia pujat a la barana del balcó i havia mirat cap a baix, al buit. Jo em posava al costat de la porta de l’habitació i, també, a través de la cortina, podia veure els seus cabells volar amb el vent.



Recordo el dia que es va posar la mà al ventre. Mil pensaments van aparèixer de cop al meu cap. Sabia que ella no el voldria, perquè tenia por, i portar una criatura al món li generaria encara més por. Però jo sí que el volia, el necessitava. Aquell nadó era el nus definitiu que la lligaria per sempre més a mi. Era l’última porta que em quedava per tancar.



Em va dir que no el volia. Un flux de ràbia em va pujar dels talons fins a la punta del nas i va acabar dalt de tot del cap. Vaig abalançar-me sobre ella, la vaig agafar pel coll i, respirant-li a pocs centímetres de la cara li vaig dir que no, que allò era la meva decisió. La llàgrima que li va regalimar per la cara, va caure sobre la meva samarreta.



El nen va néixer. No el vaig poder veure. Ella no em va deixar, tenia por. Però el nen era meu, també, tan meu com ho era ella. Li vaig preguntar com volia posar-li de nom i va trigar un silenci etern en respondre.



Aquella criatura va tornar-li la brillantor als ulls que havia tingut sempre. Els primers mesos, la por va desaparèixer gairebé del tot de dintre seu i vam formar una família. Així i tot, continuava notant aquella por. Aquella que em provocava una mena de plaer estrany perquè sabia que era la que la lligava a mi eternament.



Després, però, van començar de nou les baralles. La seva veu ressonava dintre meu i m’amenaçava de deixar-me. La ira era cada cop més gran. Dintre meu es va crear un animal ferotge, que sortia cada cop que discutíem.



L’animal llençava objectes i donava cops a les parets. Va trencar finestres i portes, va abonyegar en diverses ocasions parets del menjador que, posteriorment als cops s’havien tapat amb quadres.



Sabia que ell, el nen petit que s’amagava darrere la porta d’una habitació amb el seu nom enganxat amb lletres enormes, ho escoltava. Era impossible no fer-ho. Va créixer amb allò, formava part d’ell també. Coneixia l’animal pels seus sorolls i no per la seva aparença.



El dia en què va passar tot, ell estava davant. Cada cop cridàvem més fort. La vaig empènyer contra un moble i li vaig posar les dues mans al coll. Ella va començar a cridar, vaig intentar tapar-li la boca, però no vaig poder. Els meus llavis només deixaven anar la paraula “calla”.



Ella va agafar un gerro de la taula que ens quedava a poca distància i va intentar llançar-mela a sobre. El gerro va xocar contra el terra i va esmicolar-se en milers de trossets. Alguns van xocar contra les nostres cames i van provocar-nos ferides lleus. El monstre que s’apoderava de mi cada cop que discutíem es va fer gran i va adoptar una grandària que mai no havia adoptat. Va fer-se tan gran que va sortir de mi.



La vaig deixar anar i encegat per l’animal que em dirigia vaig anar directe a la cuina. Ella va caure a terra, gairebé no podia respirar. Amb els poques forces que li quedaven va començar a demanar ajuda, i vaig veure com el nostre fill venia corrent a veure què havia passat. Vaig obrir el calaix dels coberts, vaig agafar el ganivet més gran que vaig veure i vaig tornar on eren ells dos.



Ella va començar a cridar, li deia que marxés, que sortís fora de la casa a demanar ajuda. Però ell no ho va fer. Jo caminava ràpidament, directe cap a ella. Ell no es va poder aixecar.



Vaig clavar-li el ganivet i vaig arribar fins a la capa més profunda de la pell. Ho vaig fer en vàries ocasions. Treia i ficava el ganivet sense parar. L’animal no em deixava parar. Encara quan sabia que ja li havia pres la vida per sempre, continuava clavant-li el ganivet. El nen em mirava mentre cridava i plorava. Estava paralitzat.



Vaig deixar el ganivet tirat a terra i vaig pujar les escales cap a l’habitació per seure al llit on havia compartit infinites nits amb ella. Vaig tacar de sang els llençols vermells i vaig tapar-me la cara amb les mans, deixant un petit espai pels ulls.



Vaig veure com el nen estava mirant-me des del marc de la porta. Vaig voler mirar-lo per demanar-li perdó per aquella vida amb els ulls, però l’animal encara era massa gran i els meus ulls no desprenien més emoció que la ira.



Ell va sortir corrent, cap avall, cap a fora de la casa. Aleshores vaig veure-ho clar, la meva vida havia acabat per sempre. M’esperava una vida de misèria, no la tenia a ella i l’animal no anava a sortir mai més de mi. L’única opció per matar aquell animal era la finestra.



Vaig mirar aquell vidre transparent. Vaig caminar decidit cap a ell i vaig obrir la finestra. Vaig pujar, vaig mirar a terra i el vaig veure, el meu fill. Quan vaig veure que la seva mirada pujava cap a la finestra, vaig llençar-me al buit. Vaig destruir una vida que havia perdut tot el sentit. Vaig acabar amb el cos d’un home que havia posat fi a la vida de la seva dona i que havia destinat el seu fill a una vida grisa.



Vaig veure’l, a ell, amb por, la mateixa que desprenia la seva mare. Estava presenciant en directe com em llençava al jardí d’una casa que havia deixat de ser casa seva per sempre més.



La seva vida havia patit un punt i a part. La d’ella, un punt final.