El dia que vaig saber que estava embarassada vaig sentir com el cordó umbilical que em lligava al meu nadó s'enroscava com una serp al voltant del meu estómac. No m'imaginava portant una vida al món.



Feia mesos que el meu cos m'avisava que alguna cosa no estava bé, però jo preferia viure ignorant els crits de reclam del meu cos que necessitava que el curés de la malaltia del descuit.



Un temps abans, però, va arribar un dia en què vaig decidir que havia de destruir-ho tot, que no podia suportar més la vida que m’envoltava. No sentia que el meu camí tingués cap sentit. Patia cada dia sense poder evitar-ho, sense poder sortir del bucle infinit que em tenia subordinada a aquell sentiment d'estar caient en un abisme i no arribar mai a terra. Al principi tens por, no saps on arribaràs, si serà aviat o no. Sents una mena de pressió a l'estómac que et fa estar alerta a tots els perills que puguin venir, però després ve la infinitud de l'abisme, la que fa que no sàpigues on ets ni que serà de tu, la que et fa estar adormida en vida, la que t'apaga. Jo em trobava en aquell punt, en aquell maleït punt.



Aquell dia vaig aixecar-me a les quatre de la matinada, vaig mirar-me al mirall, nua, fixament, sense pestanyejar, i vaig veure la meva ombra mossegant-me l’esquena. Vaig sentir-ho, que ja no podia més, que aquella ombra era la resposta a cap pregunta i la pregunta de moltes respostes, i que el que estava fent aquella ombra era condemnar-me a mort.



Vaig tornar al llit i vaig veure el matalàs enfonsat per la part del llit on donava a la finestra de l’habitació. Hi havia una ombra fora, al balcó. Fumava. La persona que dormia al meu costat s’havia aixecat. Vaig tremolar fins que els meus peus van perdre l’equilibri i vaig estirar-me al llit amb el nòrdic fins als ulls, però sense tapar-los. No volia tapar-los. Em feia por. No vaig tancar els ulls en el que va quedar de nit.



****



Era de nit i em trobava dreta sobre la barana del balcó, descalça, amb una camisa de cotó blanca i unes calces de color rosa amb punts blancs. Tenia la pell eriçada del fred i els cabells llargs fins als glutis ballaven i s’enredaven amb el vent. Onejaven la bandera de la rendició, de la meva pròpia. Una llàgrima va començar a omplir la línia d’aigua de l’ull, però el vent se la va emportar el més lluny que va poder, no vaig arribar a agafar-la, es va perdre. Tenia ganes de llançar-me, d’enviar tot el que havia creat a baix de tot de l’abisme, d’arribar d’una vegada per totes al terra d’aquell forat infinit, però una mà se’m va posar sobre el ventre i va dir-me que no podia fer-ho, no sense saber si m’emportava algú amb mi.



****

Estava esperant, feia estona que ho feia, asseguda sobre la tassa del vàter, volia una resposta. El peu se’m movia amunt i avall i tenia la respiració accelerada. El meu cap descansava sobre les meves mans entrellaçades aguantades pels braços recolzats sobre les cames. No podia fer res, només esperar.



Vaig mirar-me al mirall amb la prova a la mà, plorant com mai ho havia fet i acariciant-me el ventre. No podia permetre que una persona tan petita, tan diminuta, visqués en l’infern que jo vivia. No se’m va permetre decidir. Aquella personeta era l’única cosa que em lligaria a la vida, l’única cosa que podia fer que jo em quedés. I no ho volia.



El nadó va néixer al cap d’uns mesos. Encara que jo vaig intentar evitar-ho diverses vegades, al final vaig acabar acceptant el seu destí igual que havia fet amb el meu.



Quan vaig tenir aquella criatura nounada entre les meves mans, plena d’un líquid llefiscós que s’enganxava quan s'assecava, vaig sentir que l’abisme desapareixia uns instants, que era feliç. Recordava el sentiment de felicitat? Era un petit tast que la vida m’estava permetent per suportar tot el dolor que m’esperava després.



Ell, l’esperava amb el mateix entusiasme que jo, però no vaig deixar que entrés a veure el part, ni que li donessin el nadó si jo no hi era davant. El dolor que hauria sentit aleshores seria incomparable amb el dolor de donar a llum.



****

Feia dos dies que estava estirada en aquell llit d’hospital. Havia vingut molta gent a veure aquell nen acabat d’arribar al món, tothom em donava ànims, forces i em felicitaven, però no sabien que en arribar a casa, aquell nen cauria en el mateix abisme del qual jo no havia sabut escapar a temps.



-Quin nom li posem?- L’home amb qui compartia la meva vida sencera i jo, no havíem parlat sobre aquell moment. Què passarà, quan arribi al món? Mai no vam arribar a mussitar ni una sola paraula sobre el tema; ni quan li vaig ensenyar la prova, ni quan la meva panxa va començar a créixer. Simplement, vam decidir guardar el silenci, no avançar-nos als fets que canviarien la nostra vida per complet.



Quan li vaig dir que no el volia, que no volia portar un nen a la vida, no em va deixar escollir, el seu cos va abalançar-se sobre el meu, va agafar-me pel coll i, a dos centímetres de distància de la meva cara, va dir-me que això, en tot cas, ho havia de decidir ell. Arran d’aquell dia, vaig intentar buidar la meva panxa totes les vegades que em quedava sola a casa, però mai vaig tenir la suficient valentia per a executar el pla sense sentir-me culpable. Quan estava a punt de saltar, els meus peus s’enganxaven al ferro de la barana i no em deixaven llençar al buit.



****

Quan vaig tenir aquell nen entre les mans per primera vegada, vaig mirar-lo fixament als ulls i vaig veure la seva condemna, que també era la meva. Vaig sentir els crits, els plors, els cops, vaig sentir la por a la mort, aquella que jo tant desitjava, però ara ja no podia optar per aquella opció. Quan el vaig tenir entre les mans i, amb la mirada, vaig condemnar-lo a una vida miserable, el nen va parar de plorar durant uns instants i em va mirar, pocs segons després, va començar a plorar de nou, com si de cop, hagués sigut conscient de tot el que venia.



****

Jo estava cuinant. Ell, assegut a la taula de la cuina pintant.

-Mama.

-Digues-me rei.

-Qui crida a les nits?

Se’m va tallar la respiració. Silenci absolut.

-Com que qui crida, fill?- Vaig contestar-li al cap d’una estona, intentant mostrar la màxima serenitat possible.

-Si, mama, quan jo em fico al llit, hi ha algú que crida al menjador.

No vaig contestar. No podia, no volia.

-També dona cops.- Em va dir sense aixecar la mirada del dibuix.

Tampoc vaig contestar. Ell va estar callat uns minuts. Havia entès que hi havia coses que no eren tan fàcils de contestar.

-És el papa oi, qui dona els cops?

En aquell moment vaig ser conscient que havia de donar-li una explicació, que li havia amagat la realitat massa temps. Vaig veure la por a la mirada, la incertesa, i jo no podia permetre que aquell nen, el meu nen, patís per una cosa que era culpa meva.

-I tu com és que sents aquests crits? No dorms?- Li vaig preguntar.

-De vegades crida quan jo encara no m’he adormit, i de vegades em desperta.

-Saps que aquells crits no són del papa, oi? – Molts anys més tard vaig penedir-me'n d’aquelles paraules.

-I llavors qui crida, mama?

-És que saps què passa? Hi ha una cosa que no t’he explicat mai perquè és per a nens grans.

-Jo ja soc gran, tinc set anys. -Em va dir. Vaig riure una mica i la pell dels braços se’m va posar tensa.

Vaig eixugar-me les mans brutes del menjar i vaig anar amb ell a la taula. Ell va deixar el dibuix i va enfocar tot el seu cos cap a mi.

-M’has de prometre, però, que no tindràs por. – Li vaig dir mirant-lo a la cara.

-T’ho prometo mama.

Vam entrellaçar els dits petits de les nostres mans dretes.

-De vegades, a les nits, ve un monstre a casa. Ell és qui crida i qui dona aquells cops que sents tu. - Ell només em mirava. No parlava, no feia cap soroll, només escoltava el que jo li deia. – El que passa és que el monstre de vegades vol fer-me mal perquè no li agrada el que li dic, i s’enfada tant que de vegades...

Ell va agafar-me la mà, tenia por, ho veia.

-Però ell vol fer-te mal de veritat? – Va preguntar-me.

-Sí, però després es calma i ja no vol.

Vaig veure que no ho entenia, però ell va entendre que no havia de fer més preguntes.

-M’has de prometre una cosa.- Li vaig dir.

-Quina cosa?

-No sortiràs mai de l’habitació quan sentis el monstre. M’ho promets?

-T’ho prometo, mama.

-I si algun dia ve el monstre quan encara no sigui de nit, i em fa mal, marxa al carrer i demana ajuda.

-Per què mama?

-M’ho promets?

-Sí, t’ho prometo, però per què?

-Perquè voldrà dir que el monstre ja no marxarà, i no vull que et faci mal a tu.

Li vaig fer una abraçada i vaig tornar cap a la cuina, vaig tornar a centrar la meva atenció en els fogons on s’estava coent el sopar d’aquella nit.