El vaig estar mirant uns minuts, sense desviar la mirada d’aquella escena que els meus ulls no havien presenciat mai. Estava sorprès, però alhora esgarrifat.

Ell sanglotava com un nen petit, tenia els ulls vermells i l’aigua li regalimava per les galtes en forma de gotes que li arribaven fins a la comissura dels llavis, on desapareixien deixant un rastre aigualós.

Aquell forat de llum en què vaig perdre la noció del temps admirant una cosa que em semblava impactant, va desaparèixer ràpidament. Ell, plorós, però també enrabiat, va fixar els seus ulls en mi. Uns ulls que desprenien violència, ànsia i també venjança.

Jo estava amagat a la paret de fora d’aquella habitació. La meitat del meu cap sobresortia pel marc de la porta, però el meu cos es mantenia darrere la paret, protegint-se de qualsevol perill que el pogués posar en risc.

Aquella mirada va reactivar tots els meus sentits, i una força externa a mi, i segurament a aquella casa, em va empènyer perquè comencés a córrer. I vaig fer-ho. Vaig córrer, sense mirar enrere, sense saber on anar. Només volia sortir d’aquell edifici on havia presenciat l’horror. On havia vist sang i sentit crits. Necessitava escapar.

Vaig arribar a l’exterior de la casa, casa meva, la casa familiar, encara que mai vaig concebre-la com a tal. No sabia què fer, estava perdut. Era un nen.

Vaig localitzar la finestra, la de l’habitació on ell havia estat plorant, i la vaig mirar, amb por, com si esperés alguna cosa, però sense saber el que.

Sense temps per reaccionar, vaig presenciar la caiguda d’un cos humà des d’aquella finestra. L’home que plorava i que contenia tanta ràbia dintre seu, acabava de deixar-se anar al buit.

El meu pare s’acabava de suïcidar.



****

Vaig entreobrir els ulls. Veia blanc, i cables i gent que passava de pressa. També vaig veure la cara d’una dona. Plorava, plorava molt. Recordava aquella cara, però no vaig saber de qui era fins que no van passar uns dies.

Vaig obrir i tancar els ulls moltes vegades, no sé exactament quant de temps va passar fins que vaig despertar del tot.

Quan finalment vaig formular la primera frase, “que ha passat”, amb una veu afònica i cansada, la dona que havia plorat durant el mateix temps que jo havia estat estirat en aquell llit rodejat de parets blanques, es va abalançar sobre mi per fer-me una abraçada.

La calidesa i la sinceritat d’aquella abraçada van fer-me recordar qui era aquella dona. La meva tieta. Ella també estava ofegada per la por de tot el que havia passat, encara que jo no arribava a recordar-ho tot. Realment no recordava res.

El cos em tremolava i les puntes dels dits de la meva mà estaven fredes, com si haguessin estat submergides sota aigua gèlida durant hores. La meva tieta va donar-me la mà, i una energia calmada va sortir d’aquesta i va recorre’m tot el cos, fent que els batecs del meu cor reduïssin considerablement la seva velocitat.

Vaig tenir uns flashbacks, que van accelerar-me de nou.

Cops.

Plors.

Por.

Les meves mans sostenint un últim fil de vida.

Més plors.

Una vida caient d’una finestra.

Foscor.

Vaig posar-me molt nerviós, la meva respiració va accelerar-se, les mans i els peus van començar-me a tremolar molt ràpidament i uns corrents elèctrics van apoderar-se dels batecs del meu cor.

Vaig preguntar a la tieta si ell encara era viu, si havia sobreviscut a la caiguda. Ella va mirar-me durant uns instants, notava la por en aquells ulls.

-No, no han pogut fer res.- Va dir-me mentre recaragolava els seus braços al voltant del meu cap. Vaig notar com plorava, encara que ella volgués amagar-ho, les seves llàgrimes van caure sobre el meu cap. Les gotes van relliscar al llarg dels meus cabells fins a arribar a la pell que recobria el meu crani, i es va mullar.

***

-Necessito que m’expliquis tot el que recordes.

Silenci.

Un home amb ulleres i un somriure fingit mirant-me fixament.

Més silenci.

Sorolls provinents de la boca de l’home que ressonaven a les meves orelles de la manera més desagradable possible.

-No cal que sigui tot avui, aniré venint perquè m’ho expliquis, tranquil.

Vaig baixar la mirada a les seves mans; arrugades, brutes i suades. Jugaven amb un bolígraf mentre esperaven que jo li expliqués com havia mort el meu pare.

La meva tieta es mantenia en la mateixa postura rígida des que aquell home havia entrat per la porta de casa seva. Cames creuades, mans sobre els genolls i un somriure tan fals com el de l’home.

-Per què el teu pare va tirar-se per la finestra?

Aquella pregunta se’m va clavar com un dard a la gola.

“Tirar-se”, “el teu pare”, “pare”, “pare”, “pare”...

“Tirar-se”, “finestra”, “finestra”, “pare”...

“Per què”, “per què”, “per què”, “per què”...

Vaig tapar-me les orelles amb les dues mans, estrenyent-les contra el cap perquè aquelles paraules deixessin de ressonar dins meu.

-Crec que el monstre va apoderar-se d’ell.

Va sortir-me en forma de crit. Ràpid, concís, fort. Amb els ulls tancats i sense respirar, sense mesurar les paraules. Era la defensa perquè deixessin de ressonar dins el meu cap. I ho van fer.

-Quin monstre?- Va preguntar-me l’home.

La tieta va posar-me la mà per darrere l’esquena, com a símbol de complicitat.

-No ho sé, la mare sempre ho deia.

-Què et deia la teva mare?

-Que de vegades venia un monstre a casa a fer-nos mal.

L’home va deixar de jugar amb el bolígraf, també va deixar de somriure, encara que jo ho hauria preferit així des de l’inici.

Va treure una llibreta petita de la motxilla que tenia recolzada als peus i va apuntar alguna cosa que no vaig arribar a veure.

-I quina mena de mal feia aquell monstre?

-No ho sé.

-No vas veure mai el monstre?

-No... Bé, sí. Però molt poques vegades.

L’home apuntava tot el que jo deia. Vaig qüestionar-me si realment ho havia de dir, la mare sempre m’havia dit que el monstre era un secret de casa que no havia de dir a ningú de fora.

-Quines van ser les vegades que el vas veure? Què va passar?

L’home no em mirava, no aixecava la vista d’aquella llibreta. De tant en tant treia un paquet de mocadors de la motxilla i es mocava. Em feia fàstic i apartava la meva mirada cap a la tieta, qui em mirava sempre amb la mateixa cara somrient, sense canviar cap facció d’aquell rostre rígid que fingia estar bé.

Vaig imaginar-me que la seva cara era una màscara, que quan jo la mirava es desfeia i queia cap a baix en forma de líquid. I a sota d’aquell líquid hi havia la seva cara de veritat, la de la tieta que jo coneixia abans. I que plorava perquè li feia la mateixa tristesa que a mi tot el que havia passat. Però que també hi havia moments en què la seva cara de veritat s’enfadava i treia tota la ràbia que jo també podia treure.

La tieta va fer-me un copet a l’espatlla que em va despertar d’aquell somni. L’home estava mirant-me fixament esperant una resposta a la seva pregunta.

-I doncs...?

-De vegades el sentia.

No vaig respondre la seva pregunta a propòsit. Vaig intentar desviar la línia per on ell volia anar. Hi havia coses que no estava preparat per explicar.

-Què senties?

-A ell.

-El monstre?

-Sí.

L’home ho apuntava tot, sense excepció. Em posava una mica nerviós. Els seus gestos, la seva mirada i els seus sorolls em molestaven. Només pensava en el moment en què acabés tot aquell qüestionari i aquell home marxés de casa la tieta. La tieta també ho volia, encara que no ho digués.

-I que senties?

-Cops.

-Només?

No vaig contestar.

Vaig mirar la tieta i vaig veure que tenia els ulls vermellosos. Vaig pensar que la màscara havia començat a desfer-se. Ella sabia que jo l’estava mirant, però no va voler girar la cara cap a mi, suposo que perquè no la veiés i així la màscara no acabés de desfer-se del tot.

Vaig deixar uns minuts de pausa.

-De vegades també cridava.

-Qui? El monstre?

-No.

-Qui cridava, llavors?

No volia contestar.

A la tieta li va començar a tremolar la mà i va intentar amagar-la perquè nosaltres no la veiéssim.

-Et feia por el monstre?

Em posava nerviós la insistència d’aquell home amb el monstre. La tieta m’havia dit que era la seva feina saber aquestes coses, però volia saber-ne masses.

-Sí, de vegades.

-Per què?

-Perquè era un monstre.

L’home va donar-me un paper en blanc i un bolígraf i em va demanar que dibuixés com era el monstre.

-No ho sé.

-Abans m’has dit que l’havies vist.

-Sí, però és invisible.

Li vaig retornar el full i el bolígraf.

-Algú més sabia que existia aquest monstre?

-Sí.

-Qui?

Vaig respirar molt profundament, possiblement la respiració més profunda que he fet mai. I vaig deixar uns minuts molt llargs de silenci. L’home no va mirar-me en cap moment i la titeta va donar-me la mà.

-La mare.

-I on és la teva mare?

Vaig veure com a la tieta li queia una llàgrima, que es va eixugar ràpidament.

-Bé, crec que és millor continuar un altre dia. – Va dir la tieta dissimulant la veu tremolosa.

L’home va tancar la llibreta i la va guardar a la motxilla que reposava als seus peus. Es va enganxar una nansa a l’espatlla dreta i va dirigir-se cap a la porta.

-Està morta. – Vaig dir assegut des del sofà on havia estat tota l’estona responent les preguntes d’aquell home.

Em va sortir natural, de cop, sense haver-ho pensat. L’home es va aturar en sec, i la tieta, que l’estava acompanyant fins a la porta, també.

-Va ser el monstre qui la va matar.