Marc va anar-se’n a sa casa i va començar a buscar qualsevol cosa que l’ajudara a recordar els últims dos anys… Després d’algunes hores buscant fotografies, documents, fines i tot treballs de classe que pogueren portar algun nom, però res. Va començar a recordar però no robava res que fonamentara els seus records. Marc va parpellejar diverses vegades, aclaparat per la intensitat dels records que tornaven a ell com una tempesta. Durant dos anys havia viscut com si res d’allò haguera existit, com si Clara i els seus amics mai hagueren format part de la seua vida. Però ara, tot encaixava… la universitat, el programa experimental, el buit en la seua memòria.
Recordava el principi. Ell, Clara i un grup reduït d’estudiants seleccionats havien participat voluntàriament en un estudi sobre memòria i aprenentatge. Els havien parlat d’una nova tecnologia capaç d’optimitzar la capacitat cognitiva, de reforçar connexions neuronals i, en teoria, ajudar-los a absorbir coneixements amb una eficiència mai vista. En aquell moment, els havia semblat una oportunitat increïble, un avantatge acadèmic sense precedents.
Però el procés no s’havia limitat a millorar la memòria. El que realment no sabien era que, al final del contracte que havien signat per a donar el seu consentiment en l'experiment, s’advertia sobre els possibles efectes secundaris d'aquest, ja foren perduda de memòria a curt termini o un buit en el temps, estimat entre tresmesos i fins a cinc anys… També havien experimentat amb la possibilitat de reestructurar la memòria, de modificar records per entendre millor com es construeix la identitat humana. Sense saber-ho, s’havien convertit en subjectes d’un estudi sobre l’impacte de l’oblit en la percepció del “jo”. Havien volgut esborrar records intranscendents, moments banals… Informació irrellevant. Però alguna cosa havia anat malament.
Marc no només havia perdut records inútils. Havia perdut persones i relacions.
Va tancar els ulls i es va concentrar. Les peces es recomponien en la seua ment. Veia en flaixos imatges d’ells junts: Clara, asseguda amb ell al menjador de la facultat, rient per alguna broma interna que ara li resultava aliena. Víctor, el seu millor amic, amb qui passava hores discutint sobre física I com la intel·ligència artificial era una cosa bogíssima. Laura, l’única persona capaç de guanyar-li en debats filosòfics. I altres noms, altres veus, altres moments que creia oblidats per sempre.
Els havien esborrat.
Però per què només ara ho recordava? Potser el procés no era permanent. Potser el seu cervell, després de dos anys, havia trobat la manera de reconnectar les peces trencades. O potser l’estímul d’UniConnect, la xarxa que els amics de Marta havien creat, havia sigut la clau per desfer la manipulació.
Fora com fora, ja no podia ignorar-ho.
Amb el cor accelerat, va tancar el portàtil que había obert en el sofà de la seus sala d’estar i es va alçar d’un bot. Ara quasi recordava qui era. Només li quedava una cosa per fer: trobar-la, trobar-los i trobar-se.
Marc va agafar l’abric a tota velocitat i va eixir de casa, amb el cap encara embolicat per les imatges difuses que anaven prenent forma en la seua ment. Els records arribaven en flaixos, de manera desordenada, com si algú haguera trencat un mirall i ell ara intentara reconstruir-lo peça per peça per a poder veure-s’hi reflectit.
Va recordar la primera vegada que Clara li va parlar del programa experimental. Estaven asseguts en un banc del pati de la universitat, ella gesticulant amb entusiasme mentre li explicava que era una oportunitat única. “Un avanç revolucionari en el camp de la memòria i l’aprenentatge”, havia dit. Marc, escèptic com sempre, havia dubtat al principi, però l’emoció de Clara i la promesa d’una ment més àgil havien acabat convencent-lo.
Va arribar a la universitat amb l’alè entretallat i es va detindre en sec davant l’edifici principal. Un altre record el va colpejar. Víctor i ell, rient com a bojos mentre programaven un algoritme absurd en un ordinador de la biblioteca. “Si aquesta IA aprenguera massa, creus que ens esborraria?”, havia dit Víctor en broma. Marc, en aquell moment, s’havia burlat de la idea. Ara ja no estava tan segur.
Va entrar a l’edifici i es va dirigir instintivament cap a una aula en concret. No sabia per què, però sentia que havia d’anar-hi. En obrir la porta, va veure que estava buida, però una altra imatge va sorgir en la seua ment: ell, Clara, Víctor i Laura, asseguts en aquella mateixa sala, discutint sobre els efectes del programa. Recordava ara la por en els ulls de Clara, les paraules exactes que havia dit: — I si ens estan esborrant alguna cosa més enllà dels records innecessaris?—
— Que dius Clara! Ets una conspiranoica! —
Va començar a córrer pels passadissos. Necessitava trobar-los. Si ell havia recuperat la memòria, potser ells també ho havien fet. Però, i si no? I si encara estaven atrapats en aquella mentida, sense recordar qui eren realment?
Va obrir la galeria del mòbil de nou, buscant desesperadament més proves. Una altra foto: ell i Laura en una festa, ella somrient amb una copa en la mà. Com no havia vist aquestes fotos abans? Tan boig per la universitat estava? Marc va intentar recordar aquella nit, però només trobava imatges borroses.
Finalment, el seu instint el va portar fins a la facultat de ciències, més especificament a la taula baix les escales. En entrar, va notar una presència familiar. Algú estava assegut en la taula, amb el cap baix, mirant la pantalla d’un ordinador.
Era Clara.
Marc es va aturar en sec. I si ella no recordava res? I si ell era l’únic que havia aconseguit trencar el bloqueig? Però abans que poguera dubtar més, Clara va alçar la vista i els seus ulls es van obrir de sobte, com si haguera vist un fantasma.
I en aquell moment, Marc ho va entendre: no era l’únic que ho recordava tot.
Tranquil de saber que no era l’únic, va reprendre la seua respiració i es va acostar a ella.
Clara va parpellejar diverses vegades, com si el seu cervell processara una allau de records que, de sobte, tornaven a ella a una velocitat impossible. Els seus ulls, abans plens de confusió, ara reflectien un reconeixement sobtat, un xoc de memòries trencades que es recomponien en temps real.
Marc va sentir un calfred recórrer-li l’esquena. No era l’únic. Clara també ho recordava i ell havia sigut el dentonant.
La ment de Marc va disparar un altre flaix de records: ell i Clara asseguts en un cafè a prop de la universitat, ella nerviosa, fent cercles amb la cullera dins la tassa.
Hi ha alguna cosa que no encaixa, Marc. A vegades tinc la sensació que em falta una part de mi mateixa.
En aquell moment, ell havia rigut, pensant que només era estrès pels exàmens. Però ara, sabent el que sabia, aquelles paraules ressonaven com una advertència “a priori”.
Clara es va portar una mà al cap, com si intentara sostenir el pes de tots els records recuperats. Després, sense dir res, es va girar cap a l’ordinador i va començar a teclejar frenèticament. Marc es va acostar més i va llegir per damunt del seu muscle:
Cercant Víctor García. Última activitat registrada.
Un formigueig li va recórrer els dits. No era l’únic que pensava en trobar-los. La pantalla va trigar uns segons eterns a carregar la informació. Finalment, el resultat va aparéixer:
Víctor García – Última connexió: fa sis mesos.
—Sis mesos… —va murmurar Marc, intentant processar-ho. Clara no va respondre. Tornava a escriure, aquesta vegada un altre nom.
Laura Ferrer – Última connexió: fa tres hores.
Es van mirar, compartint la mateixa conclusió: Laura encara estava activa.
Un altre flaix em va colpejar la ment.
La veu de Laura, clara, com si parlara al seu costat:
Si mai ens passa res, si algun dia no recordem qui som… no deixes de buscar. Marc es va estremir. Això havia sigut un avís?
Va intentar recordar l’última vegada que havia vist Laura abans que el seu record s’apagara. Un altre flaix va aparéixer: ella en un carreró darrere de la facultat, amb una llibreta plena d’anotacions.
Açò no és només un estudi. Hi ha més coses que no ens estan contant. Si alguna cosa em passa, busca en aquest lloc.
Clara, amb la mandíbula tensa, va tancar el portàtil de cop i es va alçar.
—Hem de trobar-los.
Clara es va alçar bruscament i abans que poguera arreplegar les seues coses de la taula, Marc li posa suaument la seua mà en l’espatlla, fent-la girar i trobant la seua mirada. Va mirar els seus ulls, mentre els seus s'omplien de llàgrimes.
Sense pensar-ho es va llançar als seus braços i va deixar eixir totes les emocions reprimides que tenia en el seu interior. Carla no va tardar a correspondre l'abraçada, ràpidament deixant que els seus sentiments banyaren el pit de Marc.
Havien estat perduts i sols, però ja no. Ara només havien de romandre un al costat de l'altre.
Després d'abraçar-se per primera vegada després de dos anys, es van separar, els dos sentint que eixos segons en els quals els seus cors havien estat més a prop que mai no havien sigut suficients per a recuperar tot el temps perdut.
Clara, tornant a tot l'embolic de l'experiment li pregunta a Marc si vol buscar a Laura primer i més tard buscar a Víctor entre els tres, ja que tres caps pensen més que dos i per a la situació amb Víctor necessitaven tota ajuda que pogueren aconseguir.
Marc va assentar amb el cap, —Per on comencem? —va preguntar ell, sentint com la seua pròpia veu tremolava lleugerament.
Clara es va quedar en silenci un moment, com si estiguera triant entre els records que acabava de recuperar.
—Laura ens va deixar pistes. Recorde un lloc… el magatzem vell darrere de la facultat de medicina, en l’edificfi de psicología. Ella em va dir que si mai dubtava del programa, havia d’anar-hi.
Un nou batec de records va colpejar Marc: ell i Laura parlant en veu baixa a la biblioteca, ella escrivint alguna cosa en un paper, doblegant-lo i donant-li’l.
La seua mà va anar automàticament a la butxaca de la jaqueta. Va trobar un trosset de paper doblegat.
El cor li va donar un bot. De veritat, com mai s’havia adonat d’aquestes pistes? Estava decepcionant amb ell mateix
Amb mans tremoloses, el va desplegar.
Si has arribat fins ací, vol dir que ho recordes. No estàs sol. Busca la veritat. – L.
Marc i Clara es van mirar, sabent que aquella nit no s’acabaria fins que descobriren la realitat darrere de tot allò. I amb una última ullada al hall, van eixir cap a la foscor, disposats a recuperar no només els seus records, sinó també les seues vides.
Era tard, bastant tard i quan van arribar a la facultat de medicina, on estava inclòs l'edifici de psicologia, ja estava tancada. Cansats i sense alé es van mirar i es van perdre en els ulls de l'altre amb una mescla de sentiments; decepció, desesperació, alleujament, fins i tot determinació. Determinaçió per a continuar buscant i salvar les seues vides, de les quals Laura i Víctor eren parts imprescindibles.
Però quan donaven per perdut aquest dia, una llum va aparéixer en una sala de l'edifici de davant, la biblioteca general. Clar! La sala 24 hores, una sala on es podien reunir en qualsevol moment del dia o la nit sense arriscar-se a ser vistos o escoltats per algú. Quan anaven a dirigir-se cap a l'habitació eixa llum es va apagar, però als pocs segons es va tornar a encendre, més tard es va apagar, tornant a ser encésa per un període de temps mes curt… “Codi morse!” Va dir Clara amb l’ulls com a plates, — Laura i jo ens escrivíem notes en codi morse quan estàvem en 1 de carrera. D'ací la nostra amistat.—
Marc, cada vegada estava més impressionat amb ella, la seua manera d'entendre les coses i d'expressar les seues idees ell es va quedar admirant-la mentre ella apuntava ràpidament en el seu mòbil els espasmes de llums. — Marc!— La seua veu va interrompre els seus pensaments i Marc la va mirar sorprés. — Dis-me — va dir ell amb un to confús. — No!, que ha escrit
Marc en codi morse —
No va fer falta pronunciar una altra paraula, van eixir corrent cap a la biblioteca i van arribar a la porta de la sala del tercer pis en temps rècord, tenint en compte el poc atlètic que era Marc. Les seues mirades es van creuar durant una mil·lèsima de segon abans que Clara tocara a la porta. Aquesta es va obrir en menys de cinc segons, revelant a Laura amb una expresió d'alleujament i amb els ulls sobre dues ulleres prominents, com si portara allí dies, esperant-los. Clara va entrar i va abraçar a la seua amiga mentre Marc tancava la porta darrere d'ell.
— Ja era hora, si que heu tardat — va exclamar Laura desesperada, amb la veu trencada. Però encara amb un nus en la gola continua sent igual de sarcàstica que sempre.
Després de posar-se al dia durant hores fins a l'alba, Laura recorda el motiu pel qual realment són allí.
— Amb l'emoció de tornar a veure-us se m'ha passat el més important que havia de dir-vos. No us esperava ací per casualitat, en realitat Víctor treballa en aquesta biblioteca al bar de la planta baixa. No sé realment perquè, però l’he vist totes les vegades que he vingut a esperar-vos durant les nits. —
En escoltar això van baixar les escales sense preocupar-se d'arreplegar les seues coses, ja anirien per elles. Res més entrar a la cafeteria el van veure. Marc va sentir alleujament.
Clara, sense pensar-ho el va cridar i ell, perplex, es va donar la volta i va pronunciar tres paraules que cap d'ells esperava. Els va mirar indiferentment, va posar un somriure simpàtic i va dir…
“Que us pose?”
Els cors de Clara i Marc es van gelar.
