D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a passarells, i després... com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo?



A la fi, només el 15% d'eixes parelles que fan “match” tenen una mínima probabilitat de contraure matrimoni, cosa que és extremadament improductiva. Malgasten el temps en l'aplicació, fent “swipes” a la dreta o a l'esquerra, jutjant a totes i cadascuna de les persones amb la mínima informació que apareix en els seus respectius perfils, assumint el seu comportament, les seues amistats fins i tot, com seríen al llit… I perden el temps quedant amb desconeguts, convencent-se de que seran l'amor de la seua vida. Amor de monja i pet de frare, tot és aire. No s'adonen de la seua pròpia estupidesa.



Iiiiiiihhhhhh!!! Merda, el semàfor estava en roig. Això em passa per ser tan burro.



—Treu-te d’enmig, fill de puta! — Mira, un altre estúpid, espere que trobe la seua mitja taronja.



—Disculpa’m. Tot bé? — Com si m’importara. Però sembla que a ell li importava encara menys. Va arrancar el cotxe i se’n va anar. Jure que cada dia perc una mica d’esperança en la raça humana.



Com odie quan interrompen els meus pensaments. Com Marta, de veritat, quina mandra! No sé quantes vegades li he dit que no som amics. Tot el temps parlant, que si li passa alguna cosa, que si la germana ha suspés un examen, que si ha conegut l’amor de la seua vida, que si li ha deixat de parlar… No puc ni escoltar la meua respiració i mira que solament tenim una classe junts. Vaig respirar profundament, intentant centrar-me després de l’encontre amb aquell conductor tan cortés mentres girava el cantó cap a la universitat tornant als meus pensaments. Però, com si hui el destí estiguera en la meua contra vaig veure Marta al fons del carrer. “No, per favor, ara no”, vaig pensar. Ella venia directa cap a mi, amb aquell somriure insuportable i el mòbil a la mà, com si el món girara al voltant d’ella i de la seua vida, bé, o la de la mare, l’ amiga, la veïna, que sé jo!



—Marc! Justament estava pensant en tu! —cridà, salutant-me amb la mà



No em va donar temps ni a buscar una excusa per evitar-la. Vaig frenar en sec amb un somriure amarg .



—Home, Marta… Quina alegria! Tot bé? —vaig dir de la manera més sarcàstica possible.



—Bé? Bé?! No, gens bé! Tinc mil coses a contar-te! — Quina novetat!



—Imagina’t que ahir ma germana es va trobar amb el seu ex a classe, i… — El meu cervell va desconnectar en aquell instant. Havia d’anar-me ja, no solament per allunyar-me d’ella, també havia d’anar a classe. M’he proposat no faltar a classe durant l’últim any de carrera.



—T´has assabentat? — Era el moment per fugir.



—Ho sent Marta, he d’anar a classe, que tinc Relativitat i Cosmologia. — Vaig dir començant a caminar cap a la meua facultat creuant els dits esperant que no em seguira. Però no, la vida m’odia.



—És veritat, a vegades se m’oblida que ets un nerd. — Va dir rient-se quan jo vaig començar a caminar més ràpidament. —Marc, espera’t! — cridà Marta, mentre jo accelerava el pas cap a classe.



—Tinc pressa, Marta! Relativitat, recordes? —vaig dir, sense mirar-lo. Però la persistència de Marta era com la gravetat: inevitable, encara que Marta és molt mes insuportable. Va arribar fins a mi en un tres i no res.



—Escolta’m, que açò t’interessa! No va de la meua germana ni de Tinder! —Vaig sospirar i em vaig aturar. Marta sabia perfectament com captar la meua atenció quan volia.



—D’acord, què passa ara? —vaig dir amb els dits creuats esperant que no fos a parlar massa i intentant sonar mínimament interessat per acabar abans.



—No és cap broma, Marc. Saps els meus amics?, els que fan ciències de computació? Doncs han desenvolupat una xarxa social interna per a la universitat! Com un Facebook només per a nosaltres. Es diu UniConnect. Pots pujar fotos teues i dels teus amics al campus, visitar tots els esdeveniments de l’any a la pàgina principal, i fins i tot reservar les sales privades de la biblioteca!



—Genial, enhorabona per ells. Ara, si em permets…



—No, no, espera! —es va posar davant de mi, amb aquell entusiasme seu—. La gent l’està utilitzant per… ja saps, conéixer gent.



—Quina sorpresa! Com si la universitat no fos ja una xarxa social en persona… —vaig dir-li, amb un to irònic rodant els ulls.



—Sí, però aquesta aplicació té un algoritme intel·ligent! —continuà ella, ignorant la meua mancança d’interès—. Els perfils són molt personalitzats, només hi accedeixes amb el correu de la uni, i pots afegir els teus interessos, les teues classes, fins i tot les teues cafeteries preferides! El millor? T’ajunta amb persones amb qui tens coses en comú. És com fer amics… o bé, més que amics, qui sap?



—Ah, perfecte, Tinder 2.0, però amb apunts de classe com a informació de perfil. És això? —vaig dir, amb un somriure cínic.



—Escolta, no sigues tan pessimista! Fins i tot tu podries treure’n alguna cosa bona, encara que solament siga un amic amb el qual parlar de les vostres coses. La gent està flipant amb l’app. Hi ha com un miler de descàrregues en només tres dies.



—Marta, ni m’interessen les aplicacions ni tinc temps per perdre en eixes coses. Ja saps que jo estic bé com estic.



—El que tu vulgues… però quan et cases amb un forat negre no m’invites a la boda! — Va dir rient-se de la seua pròpia ocurrència.



—No estaries en la llista de convidats. Però per favor et demane, Marta, deixa’m en pau. De veritat, tinc classe! —Vaig començar a caminar de nou, aquesta vegada amb pas decidit.



Però les seues paraules es van quedar rondant-me el cap. Vaig arribar a classe, vaig seure al meu lloc habitual i vaig obrir l’ordinador, però no podia concentrar-me. Em venia al cap aquella idea absurda d’una aplicació que “t’ajunta amb gent que té coses en comú”.



I si… no.



No, no, no. Açò era ridícul. Però la curiositat va menjar-me. I en lloc de prestar atenció al professor vaig escriure “UniConnect” al navegador. La primera cosa que vaig veure va ser una pàgina prou senzilla per estudiants de tercer amb el logo de la universitat i un missatge que deia:



“Connecta’t amb altres estudiants com tu. Coneix, comparteix, viu.”



Vaig dubtar uns segons, però al final vaig introduir el meu correu universitari i vaig descarregar l’aplicació. Solament reçava per que Marta no trobara el meu perfil.



El procés de registre va ser estranyament ràpid. Només calia omplir uns quants camps bàsics: nom, carrera, interessos, llocs preferits del campus... Quan vaig acabar, el sistema em va mostrar una llista de possibles connexions. La majoria eren noms desconeguts, però hi havia un que em va cridar l’atenció:



Clara G., estudiant de Biologia de tercer any. Apassionada de la física quàntica i la ciència-ficció.



Se’m van obrir ells ulls com a plats. No podia ser veritat. Era com si l’app sapiguera exactament què dir per despertar el meu interès. Odie l’internet. Vaig estar uns minuts dubtant, però al final vaig fer “click” en el botó que deia “Enviar sol·licitud”.



Per a la meua sorpresa, la resposta va arribar al cap de pocs minuts:



“Hola, Marc! M’encanta trobar algú que també disfrute de la física quàntica! T’agrada Asimov?”Vaig mirar el mòbil incrèdul.



Potser Marta tenia raó. Potser aquella app no era tan ridícula després de tot.