"Ei, Clara. Sí, m’agrada Asimov, però soc més de Kip Thorne. Encara que si em dius que el teu llibre favorit ésFundació, et respectaré igualment."



"Molt bé, has passat la primera prova! Però et faré una pregunta més important: si pogueren viatjar en el temps, aniries al futur o al passat?"



"Passat, sense dubte. M’agradaria conéixer Einstein i veure si realment era tan caòtic com dieu. I tu?"



"Futur. Vull saber si, en 100 anys, encara discutirem sobre si la teoria de cordes té sentit o no."



Vaig somriure; la conversa era molt més interessant del que esperava. Però després de parlar amb la Clara durant una estona, em vaig sentir buit.



Pensava que parlar amb ella seria una distracció, però vaig acabar fent el que més temia. Aquella innocent connexió, que al principi no tenia cap propòsit, havia obert una ferida que donava per tancada.

Vaig respirar profundament, però el pes al meu pit no desapareixia. Els records tornaven amb una claredat cruel, com si hagueren estat esperant aquell moment per colpejar-me. La memòria dels meus pares quan em van deixar a l’orfenat, el to fred en les seues veus quan em van dir que allò era “el millor per a mi”, la manera en què van girar l’esquena sense mirar arrere. Havia passat anys intentant convéncer-me que no els odiava, que no importava i que jo estava bé. Però, en el fons, la pregunta seguia allà, constant, insuportable: per què?

I després estaven aquells ulls. Ulls de desconeguts que em miraven com si fora un objecte en una vitrina, valorant si encaixava en la seua “família perfecta” o si era millor provar sort amb un altre xiquet. Ulls plens d’expectació, d’anàlisi, de jutjament… i després, d’indiferència.

Vaig aprendre a no il·lusionar-me, a no esperar res, a no voler ser escollit. Així, almenys, el rebuig feia una mica menys de mal. Quan per fi vaig ser prou gran per allunyar-me d’aquell lloc, em vaig prometre a mi mateix que el passat no m’afectaria. Que jo era independent. Que no necessitava ningú.

Això, inevitablement, incloïa les poques persones amb qui realment vaig arribar a connectar. Els pocs amics que vaig tindre em van mirar com un igual i no com un cas perdut. Però, en lloc d’aferrar-me a ells, vaig fer el contrari: em vaig distanciar, em vaig convéncer que no em necessitaven, que era millor apartar-me abans que em feren mal. I així, un a un, vaig anar perdent-los. És veritat que mantenia relacions amb algun d'ells, però no eren íntimes i per res pensaria en compartir amb ells les meues preocupacions i pensaments.

Durant els últims anys, he viscut com si aquell buit al meu pit no existira. Com si mai no haguera necessitat cap d’aquelles connexions que veia als altres, però que jo mateix m’havia negat. Però ara, en aquell instant, amb l’ordinador a les cames i la pantalla il·luminada amb l’últim missatge de Clara, vaig sentir una idea que em resultava gairebé desconeguda, però sobretot terrorífica.

Vaig sentir por, por d’acceptar que realment sí necessitava relacions amb humans, però sobretot vaig sentir por d’embarcar-me en aquella relació amb la possibilitat que el que sempre passava tornara a passar. Vaig apagar l'ordinador i vaig tractar d'escoltar la professora, encara que només quedaven 15 minuts de classe. No estava preparat per a pensar en això.



Encara no.



Vaig parpellejar diverses vegades, intentant aclarir la meua ment. Havia passat alguna cosa estranya. Un buit indefinit, una sensació d’absència que em travessava com una ombra fugaç. Vaig obrir l’ordinador, encara obert amb l’últim missatge de Clara. Alguna cosa no encaixava.



Vaig tancar els ulls i vaig intentar recordar. Vaig retrocedir mentalment, però quan intentava recordar altres persones, altres moments dels darrers dos anys, no trobava res.

Dos anys. No recordava res del segon i tercer any de carrera.

El cor se’m va accelerar. No podia ser. No era possible. Havia d’haver-hi una explicació lògica. Potser havia estat massa estressat, potser la universitat m’havia consumit tant que els records s’havien desordenat. Però no. Això no explicava el buit mental. Vaig intentar pensar en les persones més properes a mi. Qui era el meu millor amic? Amb qui solia eixir? Quines assignatures havia cursat el segon i tercer any?

Res. Només petits fragments inconnexos, retalls de moments que no podia situar en el temps. Vaig obrir la galeria del mòbil amb un moviment brusc i vaig començar a revisar les fotos. Algunes em resultaven familiars, però altres... altres semblaven pertànyer a la vida d’una altra persona. Persones que no reconeixia, llocs on no recordava haver estat. I, enmig de tot allò, una cara.



Clara. Només he vist el seu perfil, però estic segur que és ella.



Vaig fixar-me en una fotografia on ella i jo estàvem asseguts en una terrassa, rient. Jo duia una samarreta que no recordava haver comprat mai. A la taula hi havia dues tasses de café mig buides.

Però, qui era Clara?

El nom em resultava estranyament familiar, com un eco llunyà que no podia acabar de desxifrar. I, tanmateix, la meua expressió en aquella foto no deixava espai per al dubte: coneixia aquella noia. Havíem estat pròxims. Però ara, la seua imatge em resultava tan aliena com la d’una desconeguda.

Vaig eixir de la galeria i vaig buscar a les xarxes socials. No tenia cap Clara entre els meus contactes. Cap missatge, cap rastre d’ella en les meues converses. Com si mai no haguera existit.

Un calfred em va recórrer l’esquena. Semblava com si algú haguera estat esborrant parts de la meua vida.

Vaig tornar a mirar el mòbil, amb els dits tremolosos. No sabia per on començar, però una cosa era segura: havia d’esbrinar la veritat. I per a fer-ho, primer havia de trobar Clara.



—Gràcies per la vostra atenció, ens veiem la setmana que ve —va dir la professora, però ara mateix el que menys m’importava era la classe de la setmana que ve.



Anava a trobar Clara i volia fer-ho ràpid. En aquell moment vaig veure eixir d’una classe a Àlex, un noi que podia reconéixer de les fotos del segon any.