Els crims de la televisió em semblaven jocs infantils. Eren inútils. Ximples. Massa avorrits. Un clixé constant. On el més interessant era les pauses publicitàries. Fins i tot el comandament a distància era simple. I la butaca, que amb el pas dels anys havia adoptat la meva forma, ja ni tan sols em proposava un repte per aconseguir una postura còmoda. On quedaven les batalles amb els coixins, els petits salts per canviar de postura i les infinites sèries de renecs de disconformitat? Almenys, si estava còmode, podria escapar al buit món dels somnis, un buit preferible al buit artificialment camuflat del món real., que inevitablement s’ha convertit en un món de malsons. On el remei d’alguns són les pastilles per dormir, però una ració prou generosa per un bon somni. Un que no s’acaba. Després del tercer anunci, un sobre alguna ximpleria de llibre d’autoajuda, vaig decidir sortir de la foscor de la televisió, per enfonsar-me de ple en el de la realitat. Vaig decidir vestir-me sense pressa, ja que ningú m’esperava i jo no esperava a ningú. Vaig sortir de casa sense la rutinària última mirada al mirall, tècnica humana per donar-se autocompassió, una aprovació que no depenia de mi, sinó d’aquell rostre sarcàsticament fastigós, del qual preferia ignorar el seu veredicte desaprovant. Un cop sortit de casa, sense tancar la porta amb clau, ja que no hihavia entre les meves possessions cap que no em fos indiferent, vaig entrar en l’ascensor. Vaig ser empassat per l’ascensor i el fet de grinyolar de la seva porta, i a poc a poc vaig anar baixant l’espai que em separava de la sortida. Era una sort que no hi hagués cap veí acompanyant-me, ja que em repugnava les converses d’ascensor. Aquelles absurdes sobre el temps, els nets, el pas del temps... Acompanyades amb la fal·làcia del somriure de l’oient. Era un esforç tan gran no assassinar en aquell moment la persona que parlava, sabent que amb un petit gest la tortura pararia, que em deixaven exhaust tot el dia. En arribar al carrer, rodejat de rostres absurds i plans que mai tornaria a veure, vaig dirigir-me cap a la comissaria. Era hora que em fessin cas. Després de tres, cinc, deu, quinze o potser trenta minuts, vaig arribar-hi a la comissaria. Hi havia un home a l’espera de ser atès. Jo havia d’esperar (les normes són les normes) així que vaig decidir asseure’m al seu costat, i contemplar el seu rostre. Era un home gran, amb aquelles marques testimonis del pas del temps que anomenem arrugues. Era buit.

No era, però, inexpressiu. Estava buit de vida i ple de dolor. Els seus ulls fixos i quiets, la seva mirada, un moviment constant de records i bombardeig d’experiències. Cada porus de la seva pell desprenia melancolia. Les seves mans juntes, com pregant a alguna entitat fictícia i absurda, com si aquesta controlés el món. És curiós com la gent demana ajuda a un Déu que permet la mort i la penúria. Vaig esperar a les llàgrimes que, sens dubte, havien d’acompanyar aquella cara. No van arribar. Un oficial el va fer passar a una petita sala, acompanyant la salutació amb un “ho sento”: Després de veure per primera vegada un observador d’art fruit d’un altre artista o, potser, víctima de l’atzar, un dels policies que és rere una mena de taulell em diu que m’acosti.

- Què vol senyor? Ha perdut alguna cosa? - El seny agent.

- Crec que he perdut el seny. Que es pot demanar una ordre de cerca? - vaig contestar.

- Deixis de ximpleries i digui què vol.

Era curiós com, a través de dues soles frases, havia sigut capaç de deixar veure el fracàs que era la seva vida, condemnada a viure assegut, com tantes altres persones, en tantes altres cadires, en altres llocs de treball que mai serien beneits amb l'agraïment de ningú. Tantes persones que potser somiaven amb l’assassinat, que deliraven amb el color de la sang i es reprimien diàriament simulant tenir una vida normal de funcionari. Qui no ha volgut matar a algú? Qui no ha desitjat profundament donar mort a algú, tacar-se de sang i pertorbar l'emoció de la mirada d’un innocent? Qui mai ha pensat en com seria? No som tots uns petits assassins camuflats en la rutina? No vivim tots en la repressió dels nostres instints més artístics i creatius?

Continuava mirant-me amb aquells ulls petits d'òliba, preocupats alhora que jutjant amb la seva mirada les meves paraules.

- He matat persona rere persona, humà rere humà, animal rere animal. Amb les mans, amb l’ajuda de ganivets i inclús forquilles. He cremat i he ofegat. He premut i he trencat. He deixat lliure el pinzell del crim, i han sortit obres meravelloses que, malgrat la seva condició estètica, han sigut rebutjades pel seu artista, jo, i criticades pel seu reflex impassible.- Vaig balbucejar-ho frenèticament. Però l’home continuava mirant-me amb els seus ullets d’animaló i mentre mossegava la seva berlina enganxifosa.

La seva mirada. Em veia reflectit en la seva ment primitiva. Era un total ignorant de l’art. Era impossible que aquell ésser entengués tan sols una miscel·lània de les meves creacions. No comprenia res. I si, en el fons, ningú pogués entendre l’obra? I si estava condemnat a la incomprensió? Però em negava a fondre'm amb les cendres. A ser un artista oblidat més. Jo era especial! Ho era, però tothom estava cec. Admiraven l’art erroni.

Vaig persistir. Cada matí anava a la comissaria i tornava a explicar la mateixa història absurda i tornava a rebre la mateixa mirada salvatge i perdia la noció de temps. Per què ningú m’entenia? Si tots estem bojos! Per què ningú no es treu la màscara i deixa de fer el paper imperfecte d’una persona assenyada? Per què tot és tan absurd? Però jo seguia. Cada matí, perdia el bus i esperava el següent i em dirigia a la comissaria i tot era igual i m’assemblava a Sísif rodolant la seva pedra, però no trobava cap sentit i no acceptava la meva realitat i la pedra mai m’aixafava tot i que és el que en realitat jo desitjava amb tot el meu cor. Quin cor? Potser és aquell que jo mateix rodolava i se m’havien perdut els sentiments de camí. On són les llàgrimes en aquesta misèria? Que tinc un forat al cor que m’està menjant per dins i no sé què fer! I és l’art, l’art de l’assassinat que em retorna a el seny i és ell que em consumeix de nou i és un cicle viciós que ni jo entenc. Soc un presoner de la meva pròpia consciència.

Tot té sentit. La policia, l’assassinat. Tot forma part de mi. Jo soc la policia, l’assassí i la víctima, jo soc l’arma i la sang. I és per això que la policia no m’entén! Per què soc jo que no li troba cap sentit real a l’assassinat i ho falseja desesperadament. Soc jo la meva pròpia víctima, el meu botxí i seré jo qui pugui per fi ajudar-me a mi mateix i sortir d’aquest atzucac. El crim perfecte! L’assassinat en el seu estat pur! La mort perpètua! Això és el que devia aconseguir. Jo soc la policia, per això no tinc gens d'interès a descobrir el meu propi crim. Jo soc el presoner, les parets de la presó, la víctima i l’agent que va descobrir el cas. Tota aquesta societat viu dins meu i només gràcies a mi i jo la degrado i ella riu. Però, et pots enganyar i cometre un crim que ni tu mateix puguis descobrir? Un crim tan perfecte que surti dels límits del teu subconscient? Un crim tan perfecte que ni el teu propi cap, que n’és el creador, pugui endevinar-lo?

Aquest era el meu veritable objectiu. Aquell que em donaria pau. Però com, com aconseguir-ho?

- Mira’t, criatura malalta de raó, que es rebolca en la seva bogeria.- deia el reflex del mirall.

- Mira’t, o ni tan sols pots mirar-te? Criatura empresonada en els meus pensaments.- responia.

I és aquest pensament que em menjava el cap, el que no em deixava dormir, mentre sentia les rialles del meu reflex i forçava els ulls per poder plorar. I de sobte, una idea va creuar l’horitzó dels meus pensaments. Un assassinat massiu, gairebé un genocidi, de tota la humanitat alhora! Havia de matar a tothom! Tothom mereixia la mort, però no una mort puntual, sinó conjunta, una agonia eterna, però justa per tots. Purificar aquestes ànimes i enviar-les al purgatori.

- Com faràs això? Ximple.

Tinc més poder del que penses, tot es regeix a la meva consciència, ho entens? La policia? Soc jo! I la seva apatia és per culpa de la meva poca imaginació... Però mataré a tots alhora i no hi haurà cap policia ineficaç, cap víctima demanant clemència, cap botxí sense emocions. Tots estarem en igualtat de condicions! Arribarem a la pau infinita, al res! I podré plorar, plorar pel res, ja que les raons que m’he intentat crear mai han sigut suficients, per tant, ploraré per tot, i el meu plor serà la meva forma de plànyer la mort eterna i alhora seran llàgrimes de joia i alliberació de mi mateix. Aquesta gàbia pròpia desapareixerà, entens?

- T’entenc més que ningú, ho saps, oi? Sempre has sabut que tu i jo érem iguals, però t’has dedicat a negar-ho...

enocidi, mort, sang, víctimes, desesperació, plors, llàgrimes, furor, dolor i patiment. Com fer-ho? Com matar-ho tot, si tot viu dintre meu? Si jo en soc el creador suprem? Si soc aquell que reparteix clemència sense mèrit? Si soc més just que Déu! Com arribar a l'Apocalipsi etern, com matar a tothom, si viuen només en mi! Potser aquesta és la solució. La vida s’origina al meu conscient. I jo soc el pare, el fill i l’assassí! I per això he de posar fi a la meva vida, per destruir-ho tot alhora, per fer desaparèixer el cau de serps que m’està matant per dins i enverinant la meva realitat, que és la universal!

- Tu dius que som iguals, però ets el meu principal i únic enemic, ho saps, oi? Em mires des del mirall, i creus que ho saps tot de mi, però en realitat jo soc el teu creador i et faré patir. Per què m’has fet això? No vaig firmar la sentència d’existir i vet aquí que soc amb tu, i tu ets el meu verí. Et mataré com calgui.

El reflex somreia maquiavèl·licament. Vaig carregar contra el mirall i amb un cop de puny vaig desfer la seva fisonomia en petits trossos de cristall. Però inclús així, des de les estelles de vidre em mirava fixament. Impertorbable, continuava observantme. Què havia de fer?

Vaig agafar un vidre per mirar-lo de prop. I allà vaig albirar la resposta. La tenia a les mans, la meva vida. I tremolava. Allà estava la resposta. Si tot el món era part de mi, les injustícies i meravelles, la societat i la natura, si tot estava intrínsecament arrelat a la meva persona, què havia de fer? Havia de matar allò on s’originava. Ningú mai m’havia entès i em sentia estranger al món per culpa meva. El món és la projecció del meu propi odi. I la meva interacció amb ell era el dibuix clar de la meva manca de personalitat. I ho tenia davant. Vaig etzibar-me un cop ferotge al coll. La sang no va tardar a cobrir-me sencer. I és la sang que es va fusionar amb un bassal davant meu, i és al bassal que em vaig veure a mi mateix plorant. Eren les meves llàgrimes que constituïen el bassal. Llàgrimes calentes que cremaven la meva fisonomia. Mentre perdia el coneixement, a les estelles de cristall el meu reflex somreia maliciosament.

- No ploris, la vida encara és més absurda.