Sortia cada dia per la mateixa porta, perdia cada dia el mateix bus i esperava cada dia al seu successor. Em queixava del sistema sanitari, dels sous mínims, dels immigrants, del sistema educatiu i de tot allò que podia queixar-me i fins i tot d’allò que no podia. Em cuinava cada dia el mateix arròs i el mirava fixament, esperant quelcom que mai passava. I els dies eren eterns però les setmanes passaven de pressa. Vivia en un dilluns constant. Tot era tan absurd, que només respirava perquè no podia deixar de fer-ho. I amb la paga doble em comprava una camisa nova, que no estrenava perquè mai arribava l’ocasió especial i a Nadal menjava galets i cantava nadales i ningú em deia que desafinava, perquè a l’entrada només s’amuntegaven les meves sabates. M’enfadava amb el Tió, que no menjava les closques de mandarina que li deixava, perquè el tronc, de tanta misèria, havia desenvolupat anorèxia nerviosa. Menjant el rosco de reis, em tocava la fava i la figureta, i em sentia tan afortunat que començava a considerar els avantatges del suïcidi. La meva companyia era el reflex del mirall, però a vegades, fins i tot ell em donava l’esquena. I jo l’escopia a aquell malparit, que a sobre m’escopia de tornada i em mirava amb aquells ulls de salvatge.
---
Quan va morir el gos, no entenia que passava. Tothom semblava alarmat, corrien d’un lloc a un altre i no paraven de preguntar-me si estava bé, i m’explicaven que el gos se n’havia anat al cel. I jo els deia que els gossos no volaven i que el meu encara menys, perquè era massa vell. Llavors em van dir que era metafòric. El meu gos era metafòric? Amb sis anys no tenia gaire clar que significava allò. Però el gos va desaparèixer. Potser sí que era veritat que va aprendre a volar. Mai ho sabré.
---
Sovint mirava el meu reflex i em preguntava que pensava de mi. I li responia que era un hipòcrita, que tenia tanta por i alhora em feia el valent, que mai havia après a viure i que passejava aquest sac de carn pel món sense cap sentit, que caminava pels carrers de Barcelona i quan creuava el carrer desitjava que no hi hagués cap vermell per aturar-me, i que vingués un cotxe, o dos, o tres. I que plogui tan fort per no haver de plorar jo mateix, que fins i tot Déu ho sap fer i jo mai vaig aprendre. Deu ser tan alliberador, com un orgasme depressiu, aquelles llàgrimes, aquell plor... Si fins i tot vaig néixer en un silenci espectral, i plorava només la meva mare, perquè es pensava que era mort! I aquest dilema m’ha perseguit des d’ençà que soc conscient, això de no saber plorar. Tallava la ceba i ploraven els veïns, però jo no ho aconseguia, les pel·lícules tristes m’eren indiferents... Volia arrencar-me els ulls! Per plorar, encara que sigui sang! Per sentir quelcom diferent d’aquesta quotidianitat! Per sortir, sortir d’aquí i començar a viure, viure, viure! Però no puc desfer-me del meu cos, no puc escapar d’aquesta gàbia, ni d’aquest món, soc inútil en aquest intent de fugida cap a enlloc, vull caminar però soc paralític! I ningú ho entén...
---
A casa tenia una planta. La planta semblava trista. Diuen que si li parles a la planta, creix millor. La vaig insultar. La planta no em va respondre, la malparida. La vaig amenaçar amb una forquilla. No va reaccionar. Vaig treure la moto-serra. Continuava mirant-me amb menyspreu. M’hi vaig apropar. No deia res! Tant li feia! Em vaig enfadar. No entenia per què no sentia por. Li vaig tallar el coll. I encara així, semblava indiferent. Vaig tallar-li els pètals un a un, la tija, a trossets petits. I ella no sentia res.
I jo, tampoc.
---
L’altre dia una dona pel carrer em va oferir un hàmster. Deia que era molt bonic, que no molestava i que em faria companyia. Li vaig acceptar. Vaig comprar la millor gàbia de la botiga, el millor pinso. Volia que el meu company estigues còmode. Volia ser una família per a ell. El vaig portar a casa i el pobre animaló tremolava. De fred, potser. Pobra criatura, que es divertia corrent dins de la roda, que realment li trobava sentit a aquella distracció tan absurda, absurda com la seva vida, que es dividia en el pinso i la roda, la roda i el pinso. El mirava i em compadia de la seva existència fugaç, inútil...
A la nit aquella cosa no callava. Gemegava, plorava i no parava de moure’s per la gàbia. Aquesta maleïda criatura hiperactiva. Aquell tros de carn fastigós. El nyic-nyac de la seva roda inútil, que mai permetria a la criatura arribar a cap destí, em recorria com àcid corroït pels canals del meu fatigós cervell, bola de carn i magatzem de pensaments inútils.
Era com si aquella criatura furgués entre les meves neurones. Ella alterava la sinapsi, ella era el mal de cap personalitzat. D’un salt em vaig aixecar del llit. La criatura continuava grinyolant a la seva gàbia. M’hi vaig apropar. Duia un ganivet. L’animal seguia. Aquell soroll. Inacabable. Etern. M’estava tornant boig. Vaig agafar aquella criatura, que em mirava amb aquells ullets atemorits. La seva fisonomia s’havia fos amb la súplica i la desesperació. No vaig poder aguantar el riure.
Entre riure i somriure, es va esvair el seu últim alè. Introduint lentament la punta de l’arma al seu pit, el rosegador clamava pietat, i només rebia indiferència. Les seves diminutes i inofensives potetes ja no tornarien a girar la roda, ja no tornarien a regirar cada un dels meus nervis de manera infinita. El nyic-nyac protagonista era ara passar de l’aspre fil del meu ganivet sobre la seva suau pell, ara coberta del color del dolor.
El vaig tallar a trossets petits. Tan petits que no podia distingir entre cames i budells. L’observava fixament. Potser al paradís dels rosegadors ell encara corria dins la roda. Traçant aquell cercle interminable.
El hàmster va ser el primer, però no l’últim. Vaig recollir uns gatets de les escombraries que no van tardar a ser objecte de la meva mà. Als gatets, els hi van seguir gossos abandonats, ocells, conills... Aquells que tenien la mateixa rellevància que la meva existència, aquells que ningú trobaria a faltar si d’un instant a l’altre desapareguessin. Era una lluita entre iguals.
Però no era suficient. Mai ho era. No aconseguia sentir res diferent. Donava voltes en la meva pròpia roda, però no hi havia salvador que pogués fer-me lliure.
Necessitava més.
Necessitava crits, súpliques articulades i falses promeses d'oblit i perdó. Necessitava veure la por dibuixar-se en absurdes mirades que clamaven pietat. Necessitava sentir cada una de les cèl·lules trencar-se, cada un dels teixits separar-se després d’una vida junts, i ser espectador de l'última gran actuació conjunta dels aparells i òrgans.
Necessitava víctimes humanes.
Nyic-nyac feia la iaia
Nyic-nyac el cadàver baixant
Nyic-nyac la meva empenta
Nyic-nyac – el seu coll trencat.
Entonava la cançoneta mentre em rentava rigorosament les mans abans de dinar. I aquesta sang, que fa mitja hora que intento treure’m de les ungles i no se’n va.
|
