Matar no era divertit. Però no era tan rutinari. Aconseguia abstraure’m dels meus pensaments escassos segons abans de retornar a la realitat indiferent, a aquest gris constant. I el problema de tot això? Que jo volia colors, canvis, qualsevol incògnita. La gent mor constantment, i la meva espera per algun succés, qualsevol, que tingués lloc en l’últim alè, alguna novetat en l’últim sospir, en l’última mirada amb sentit abans que es desfés en cendres. M’obsessionava amb allò que no coneixia, allò que pogués abstraure’m de la quotidianitat?

---

La iaia Carmeta vivia al pis de dalt. Feia anys que estava jubilada i assistia al casal d’avis del barri. Era una fanàtica del Dòmino i passava cada tarda dels últims cinc anys mirant les novel·les que feien a TV3. No tenia nets, i pel que jo sabia tampoc fills. Malgrat que la seva aparent solitud no es trobava afligida gairebé mai, s’ho passava bé amb les novel·les, els dissabtes de cinema amb les amigues i la seva gata, que era tan massissa que quan saltava del llit els veïns de baix es queixaven. Baixava per les escales, com no teníem ascensor, ella baixava. Lent. Massa lent. Retrunyien les parets amb els seus passos. I baixava, per les escales, amb una travessia eterna. Les escales de caragol, que semblaven arribar fins a l’infinit, que et marejaven, i el constant repicar de les soles de les seves sabates. Aquesta dona no baixava les escales, es fonia amb elles, trepitjava la meva consciència, s’arrossegava pel meu cervell i furgava amb les seves potes en els meus pensaments. Per què baixava tan lent! Vaig sortir de casa, esverat.



Jo mateix la faria baixar, com sigui, per aquelles escales recaragolades, rodaria cap a baix en segons. Les seves fines cames, malgastades de caminar camins en l’inútil camí de la vida, cansades de córrer rere somnis que mai es van fer veritat. La seva gola, caixa segura que protegeix les seves cordes vocals, desgastades també pels continus crits de ràbia vital i de súpliques de joventut pel somni un món millor, pensament que va ser abandonat quan les responsabilitats del món adult van esvair protagonistes. Els seus ulls cansats, cansat de ser espectadors de mort i dolor, que un dia varen ser plens de llum i esperança, i ara jo seria l’encarregat de fondre'ls en una mirada infinita i eterna, buida de vida, blanca, inútil, absurda.



Matar-la no era gens difícil. Gairebé caminava sola cap a la seva mort.



Entre els seus clic-clacs acompanyats d’un gran ressò metàl·lic es camuflaven les meves passes sense so, indiferents al món, que a poc a poc s’apropaven a les seves. Els meus braços llargs, extremitats amb ànsies assassines, es van apropar a poc a poc a la seva esquena, trencant la barrera formada pel silenci. Amb un moviment ràpid vaig començar a estrènyer amb una mà el seu arrugat i vell coll mentre que feia servir l’altra perquè no demanes ajuda i pertorbés el silenci. Mai he sigut un home destacat per la seva força, però quan la set de mort corre per les teves venes i es fusiona amb l’èxtasi de la falsa d’alegria i la pertorbant embriaguesa d’adrenalina, sempre hi ha força prou per portar a terme les idees d’un boig.



Després d’un breu moment, i el seu desesperat intent de desprendre’s de mi, va deixar d'oposar resistència i vaig deixar el cos que ara era cadàver a terra. Era interessant i temptador deixar anar el seu cos per les escales, que topés amb cada una d’elles, a poc a poc, proferint el seu últim clic-clac, ara substituint el soroll de les sabates per la fractura dels seus, trencant la seva espiral infinita d’existència.



Hauria sigut, però un risc que no estava disposat a prendre i, a més, m’hauria tacat de la seva absurda i viscosa sang, que en poc esdevindria seca i trista. Seca com el seu cadàver. Trista com la seva cara, l’última màscara que duria mai, ja que la funció havia arribat al seu fi.



I per molts era una tragèdia, d’aquelles que es descriuen en la dramatúrgia, però per mi era una ximple comèdia de poca-soltes. Res em feia plorar.



---

Ningú va trobar a faltar a la Carmeta, o almenys així m’ho semblava. La policia no va investigar gaire, van preguntar per l’escala si tenia cap enemic o algú que li volgués mal. Els veïns no en sabien res. Ho van deixar estar. Idiotes, que no es van fixar en el fet que la dona havia sigut ofegada. Vaig anar a la comissaria, a comentar la gran ineficiència de treball d’aquests homes que es feien dir policies. Els vaig dir que no havien investigat prou les marques del coll, clarament d’ofegament, de la iaia. El policia de guàrdia em mirava amb cara d’animaló de granja mentre mastegava un tros gegantí de dònut que gairebé no cabia en la seva boca petitona. Va remugar no sé què que no vaig acabar d’entendre i em va lliurar una butlleta de queixes al cos policial. Paperassa inútil. Burocràcia d’aquest govern imperfecte.

(més descripció de com es mor la iaia)

Els meus petits crims no eren mai descoberts per la policia. Realment, hi devien treballar una colla d’inútils, ja que jo deixava pistes a la vista de tothom perquè poguessin, al cap i a la fi, començar una investigació. Potser eren cecs o babaus, o potser ambdues coses.



Fins i tot perdia la gràcia. Gaudia resolent els meus crims, és clar. Però de què servia esforçar-me tant, ser cautelós, original i innovador si ni tan sols la policia apreciava les meves obres d’art? Escrivia metòdicament totes les morts que havia provocat, i també el procés d’investigació per saber l’assassí. Jo mateix sabia resoldre els meus crims a la perfecció.



- Què penses? Hauria de matar la noia aquella del mercat? Encara no tinc clar com, però ja sé els seus horaris de feina i la direcció de casa, serà bufar i fer ampolles.



- I de què serveix? Si portes una desena de crims acumulats, tots monòtons. Has sentit res diferent en cap d’ells? Són tan simples que s’han fet rutinaris. I tu encara no plores. No ho veus?

El vaig deixar sol parlant. El meu reflex es creia que podia jutjar-me? Quina classe d’ironia era aquesta? Un espectre que viu en el mirall i que desapareixia sense la meva mirada. Però potser... tenia raó?

---

El crim... Com a expressió més pura de l’art, l’enginy. El més pur que podia crear l’ésser humà, la negació de la natura, que ens dicta una única paraula “vida”. I poder respondre “mort”. No és meravellós? No fa bullir encara més la sang a les artèries?

La condició artística de l’assassinat no és la seva característica de fortuït. La premeditació, manipulació, el joc, conèixer la baralla de cartes i poder preveure el que passa, apostar-ho tot i guanyar. M’obsessionava.



L’art, l’artista, l’observador i fins i tot el pinzell era jo.

L’art és interessant en la seva excèntrica peculiaritat. Com és possible que unes taques de pintura siguin capaces d'ajuntar centenars de persones en un mateix espai observant un objecte valor el qual ha sigut determinat pel pes d’uns entesos? Reunió d’aquells que després defensen no tenir temps per viure, però tenen temps per camuflar-se com a suposats “intel·lectuals”. Si la pintura era art, la sang també ho era.



Sempre m’ha sigut totalment indiferent la forma i l’elegància d’un crim, però no puc que negar que gairebé és sinònim de la creació d’una obra. El llenç és l’espai, el seu blanc la por de les víctimes. Les siluetes confuses els seus cadàvers i la pintura, una pintura seca i vermella, el líquid que omple tubs micromètrics, la seva sang. En què diferia un assassinat d’una peça artística?

Et pots autoenganyar i cometre un crim que ni tu mateix puguis descobrir? Un crim tan perfecte que ni el teu propi cap, que n’és el creador, pugui endevinar-lo

Es vol matar perquè és una manera de matar a tothom i alhora aconseguir el crim perfecte, perquè no ho podrà resoldre ni ell ni ningú. Conversa amb el crim perfecte. /mirall.



Abans de morir veu un reflex, veu una llàgrima, i veu com el seu reflex es riu d’ell. El bassal són les seves llàgrimes. Una peça artística té fi i realització, però un assassinat no...