S’atura deplorar i em mira, com si no m’entengués.

—Què dius tu ara? Estàs boig? Que no has vist el que ha passat?

— Brenna, escolta. Si et quedes, et maten, però si ens intentem escapar tens la possibilitat de viure, de cercar als teus pares.

— Són morts, Dominic. Ho sé jo i ho sap tothom, és impossible.

—Idò viu per ells! Recorda el seu nom, fes que se sentin orgullosos que estàs viva i vivint a un món que no et vol. —La Brenna em mira, encara sense confiar-se’n. — Ara em diràs que mai ningú s’ha escapat? Que no hi ha sortida? No tot pot acabar aquí, ni de conya.

Ella sospira, cansada de la meva veu i de tot el que ha passat avui.

—Si tu ho vols intentar, Domi, intenta-ho. Jo ja no puc canviar res.

Ella es tomba, donant-me l’esquena. Jo me'n vaig al meu llit, pensant en què es podria fer.

~

El matí següent les alarmes sonen més fort i una hora abans del que tocaria. Les classes són més intenses, i els guardes estan més agressius. Als negres, els criden i peguen quan s’equivoquen, i a nosaltres ens tenen els ulls damunt.

Avui s’han endut a dues noies dels negres, que feia 3 anys que estaven aquí. La Brenna està més preocupada que mai, sap que quan acabin amb els de color negre, li tocarà a ella.

—Idò hem d’aconseguir que baixis de color. — Dic a l’hora del dinar, ens han donat un estufat insípid i que pareix cuinat a base de plàstics — Així guanyem temps.

—Dominic, no val la pena. — Diu ella mentre juga amb el dinar

—És clar que sí! No et pots donar per vençuda així. Mira, l’únic que has de fer és els deures diaris, participar més a classe i portar-te bé. Jo et puc fer la feina, si vols, per Brenna, no em deixis.

Ella s’ho pensa mentre pega la primera mossegada, després em mira.

—Entesos… Em portaré millor, participaré i tal, ho faig per tu, eh. Però tu em faràs les feines.

—És clar que sí Me'n vaig al bany.

M’aixeco i passo per davant de la taula dels negres, on dissimuladament li faig una senya a l’Orson que vingui. Em fico dins del bany, resant perquè m,’hagi vist, un instant després, entra dins del bany.

—Què passa?

—Ens hem d’escapar. — Dic jo.

—Escolta… Sé que costa entendre que la Brenna…— L’interrompo abans que continuï

—Com no estàs consternat? Per què estàs tan tranquil?

—No podem fer res, Domi.

—És clar que podem fer més.

—No, Dominic, no podem fer res o també ens mataran a nosaltres.

— De debò estàs disposat a deixar-la morir? A deixar morir a tots? Si et vols quedar en aquest lloc de merda, queda-t’hi, però almenys diguem per on començar.

L’Orson bufa, i, després d’uns instants, fa que si amb el cap.

—Tens bona manya amb les paraules, ho saps? —Fa una pausa. —Estic amb tu. Conec a algú que crec que ens pot ajudar. Tu torna a la taula.

Faig que sí amb el cap i després d’una abraçada, marxo.

~

Ha passat una setmana, el grup dels negres ha quedat reduït a la meitat. La Brenna va aconseguir baixar als grocs, això ens dona més temps.

L’Orson em va parlar de l’Adaia. És una guarda, va arribar com, però la van deixar sortir fa temps. Es una dona “reformada”, però s’encarrega de traficar amb xocolate, medicines, informació de l’exterior i, cada tant, ajuda gent a escapar.

Per poder parlar amb ella necessitem mesures específiques.

—T’has de rompre un dit. — Em diu l’Orson.

Estem seguts amb la Brenna al lloc de sempre, torna a ser diumenge.

—Què?

—Si, t’has de rompre un dit i fer que et duguin a infermeria Allà, has de dir que també et fa mal el cap, i dir que necessites “Sufragistrim”. L’Adaia t'atendrà tot d’una.

—Ja, però com pot trencar-se el dit sense que pareixi sospitós. Perquè si veuen que se l’ha romput tot sol, sospitaran.

—Fàcil, a l’extraescolar. Què queden, vint minuts? Escolta, Domi, únic que has de fer és o deixar que caigui una pedra damunt o ficar-ho a una màquina i que s’aixafi. Vinga, no siguis poruc.

—Com vols que fiqui voluntàriament el dit dins d’una màquina? Estàs boig?

—Escolta, que farà mal unes hores? Després res. Ho fem per la Brenna, per tots.

Bufo, mentalitzant-me pel que ve.

~

Soc a la sala de màquines, m’han manat a començar a preparar un motor per a un cotxe modern sense explicar-me ni com començar a fer-ho.

Mir al meu voltant, intentant veure alguna cosa amb la qual poder fer-me mal. Merda. Únic que hi ha de moment són martells, i no em funcionen gaire ara mateix.

Amb un manual que m’he trobat munt de la taula començo a fer un progrés important. És l’hora del descans, i quan passo per davant de la sala dels metalls veig una aplanadora. Oh no.

Acaba el descans i tornem a fer feina, una estona, després amb l’excusa que tinc la peça perfecta, però ha de ser més plana em fico a la sala. Espero torn, i, quan ningú mira, “accidentalment” es cola el dit índex i es romp Fa un Fa més mal del que l’Orson m’havia dit, cabró.



L’infereria es freda, no ho havia notat així quan hi vaig ser amb l’Orson.

Un home m’esta venant el dit, i n’Alaia encara no ha parescut.

—Eh, tinc mal de cap… Em podeu donar Sufragistrim?

El metge s’atura i em mira, desconfiant. Ell s’aixeca i toca la porta de devora.

—Un al·lot demana medicines, et toca.

Ell em deixa tot sol per devers 10 minuts, fins que, una dona de cabells daurats arriba aquí.

—208, oi? Au idoi, contem que et passa.

—Em fa mal el cap… Ja ho saps, em sento massa tancat.

M’han explicat com ha d’anar la cosa, l’he de convèncer

—Tancat? Si tens un munt d’espai. Si el que no t’agrada són els horaris, ves a queixar-te.

—No ho entens, oi? Em fa molt de mal, el cap. Tant que tinc ganes de… Ja m’entens. Em podries donar Sufragistrim?

Ella em mira, seriosa.

—És clar, passa al meu estudi.

Entrem. És encara més fred que la sala. Ella tanca la porta i seu a l’escriptori.

—Quants sou?

—Tres.

—Han de ser més. Quan més segueu menys possibilitats tindran de pillar-vos.

—Trobaré més gent.

—Quin dia teniu planejat?

—Eh… — Ella veu que no tinc ni idea i m’interromp.

—D'aquí a dues setmanes, el dimecres. Hi ha una reunió i la majoria dels guardes se'n van. Tinc un grup que també s'escaparà no cal que cerquis més gent. Darrere pregunta, per qui ho fas?

—Ho faig perquè no vull que matin a la Brenna, perquè em pareix un disbarat el que fan. Ells no diuen la veritat, imposen la imatge que ells volen sobre nosaltres i maten als que no ho creuen.

—Ets un noi llest, molt. Prepareu-vos, anireu amb els altres.





El dia va arribar, l’Adaia ens va citar a devers 11 al·lots per fer-nos “proves” per un test.

—D'acord, escolteu-me tots. — Ella diu, tots escoltem. — Avui no podeu tornar enrere, si us pillen, caieu. Jo m’encarregaré que no li passi res a ningú. D’acord? El pla és aquest. Primer de tot, jo no seré la vostra amiga. Jo pretendré que us faré les proves, però simplement us faré guanyar una excusa. Tots us tombareu dins les lliteres i us posaré un adhesiu que us controla les pulsacions. Ses pulsacions baixaran tot d’una, pareixereu morts. Els guardes vindran, i quan entrin a la sala, us aixequeu i els pegueu, entesos? A mi també, si no se n’adonaran. Vosaltres correu i agafeu el comandament que tenen a les butxaques, per obrir la porta. Tindreu una furgoneta que us espera defora. Si sentiu dispars, no mireu enrere. Si us disparen, lluiteu i deixeu als altres arribar.

Ens tombem a les lliteres i ens posen l’adhesiu. Pocs minuts després, les maquines fan que estem morts.

Ella preten bastant bé. Surt corrent cridant als guardes que venguin, que no sap que ha passat. Ells arriben i, amb un moviment ràpid, atacam als guardes. Molts lis peguen un toc ràpid iels noqueen, els altres ens hem de juntar més dún per derribar-los.

Agafem tots els comandaments que podem i encallem la porta. Agafo a la Brenna de la mà i seguim a la multitud que pareix que sap cap a on va. Sentim dispars. Veig a un al que disparen vora meu i cau a terra. L’Orson ve vora nostra i ens agafa de la ma. Correm tot el que podem fins que els tirs es fan massa notoris per continuar. N'han caigut tres.

Estem a punt de travessar la porta, d’arribar a la sortida, de ser lliures, fins que sento un tir rere meu. Em giro, i veig que han disparat a la Brenna. Amb un minut l’Orson i jo l’agafem i correm. Disparen a l’Orson, però continua. Aconseguim creuar, som els darrers, ràpidament dos homes de, mitjana edat ens ajuden a pujar mentre un tercer dispara i ràpidament tanca el portó.





—Dominic. —Diu l’Orson, l’han embenat la cama, com a la Brenna, que dorm tranquil·lament

—Diguem.

—Ets el millor. T’ho dic de debò. He somiat amb aquest moment… Molt de temps. I tu, ho aconsegueixes en menys de dos mesos? M’has guanyat, cabró.

Ric un poc i miro al voltant. Érem 11, ara som 7. Fa mitja hora que estem travessant per un camí llenç asfaltat que només fa bots. Tot és preciós, i a plantes i tot és verd.

Miro a la Brenna i li llevo un cabell de la cara, no sé què ens espera, però sé que qualsevol lloc serà millor que les ciutats blaves, dels tirs, de les execucions i de no poder ser lliure.