Són les 16:00, m’han dut el dinar aquí mentre esperava. No acabo d’entendre per què m’han dit a jo de dir-li. Crec que és una feina molt més important que hauria de fer un adult.



Enmig de la meva baralla mental el noi es desperta.



—Buf… El cap em rebenta. —Es queixa el noi. No l’han ferit cap pic al cap, així que no hauria de sentir mal allà. El noi, de cabell ros, em veu al seu costat. — On sóc?

—Eh!, ets a la infermeria.



—I es pot saber què faig aquí? Bua, em mata el cap. Què ha passat?

—T’estaves barallant amb un guarda i ell…— M'interromp abans que pugui seguir.



—M’ha disparat, oi?

—Sí.



—Quin fill de…— S’atura de parlar. — D'altra banda, tu qui ets? Dels nous reclusos, oi?

— Eh, sí, sóc el 208.



Em mira estranyat.



—Vinga, no em fotis, vàreu arribar ahir, i ja t’han rentat el cap?

—Què? No, jo— El noi sospira.



I aquest? Qui es creu? Encara que em fan quedar… Almenys no sóc un guarda, em podria parlar millor.



—El teu nom real, geni, quin és? Jo sóc n’Orson.



—Jo em dic Dominic.



Ens quedem callats. Tampoc no podem dir gaire més, ell s’acaba de despertar i jo, jo no sé què faig aquí.



—T’han canviat de color. — Dic, és l’únic que se m’ocorre per no deixar aquest silenci.



—M’ho imaginava. — M’agafa del braç. - Que la gent no sap que es pot demanar? —Vermell? No et pega gens, tens cara de ser blau, o verd. Tu que vens, de la capital, oi? Què has fet?

No pensava que es podia saber d’on eres només mirant-te. Clar, jo no ho puc notar. No he sortit mai de la capital fins al discurs, i tothom que he conegut ha estat o amic dels meus pares o els companys de classe.



— Vaig fer una redacció que no va agradar gaire.



— Ah. M’has sorprès, Domi. Jo vaig venir ja de negre, fer una Molotov és més fàcil del que pareix. Però, en teoria, vaig “millorar” i em varen passar al vermell. No és gaire difícil, només has de saber com actuar.



L’Orson mira al seu voltant. Quan està a punt de parlar, un guarda ve i em fa fores, que és l’hora d’anar classe. Es queda a soles amb l’Orson, i em sent rar per dins.

~

Enmig de la classe d’avui s’han sentit trets. Quan hem sortit, hem vist una taca de sang a terra, vora del menjador. M’ha fet pensar en l’Orson, no l’he vist d'ençà que vaig sortir de la infermeria. Tampoc no és que n’hàgim vist gaires dels seus… Diuen que els de color negre són els que més feina tenen.



Avui som diumenge, ho sé perquè després del matí no ens han tornat a cridar per anar a classe. Queda una hora per anar a fer mecànica, i estic assegut amb la Brenna i el Dàrius, un nin de cabell marró i ulls verds amic seu. Ell és groc, el van canviar una setmana abans que vingués.



Estem asseguts a terra, a una zona on hi ha un poc d'herba seca i un arbre que fa ombra. M’he fet molt amic de la Brenna, quasi no ens separem. M’ha explicat que els seus pares estaven en contra del règim, que la van criar així d’ençà que va néixer i que quan ella tenia 12 anys els van pillar, que ella és aquí des d’aquell moment i que no ha sabut res més d’ells. També m’ha dit que a l’inici li intentaven tenyir el cabell i maquillar-li les pigues, que en té moltes, perquè normalment la gent en contra les tenia. Ella s’hi negava, perquè era l’únic que li quedava dels seus pares, i això va ser fins que es van cansar d’insistir-li.



—Tu a la capital havies vist algú, com jo?

Penso, i en veritat sí, però per la tele, a les execucions o a les sèries per fer-los quedar malament.



—No, mai. Tampoc no he vist a gaire gent.



—Tothom es pareix a tu. — Diu el Dàrius.



—Què?

—Jo hi vaig anar un pic, i tots són com tu. Cabell marró, ulls obscurs… Això sí, no n’havia vist que tinguessin la pell torrada com tu, pareix que vius al camp.



La Brenna riu.



Per primer cop d’ençà que sóc aquí, els de negre surten de la mina –Segons el que m’ha dit la Brenna, la meitat dels negres estan obligats a anar-hi tres pics a la setmana– I per la meva sorpresa, l’Orson surt d’allà, duent crosses.



Sense pensar-ho gaire m’aixeco i vaig a saludar-lo.



El saludo des d'enfora, quan m’acosto té un somriure de boig a la cara

—Home, sí l’infiltrat és aquí amb nosaltres! Que, m’has enyorat?

Ignoro les seves beneiteries, l’ajudo a moure's fins on són la Brenna i el Dàrius. Quan ell seu, el Dàrius mira la Brenna esbalaït, s’aixeca i se'n va.



La miro sense entendre; l’Orson em contesta.



—No tinc gaire bona reputació per aquí, vaig tenir una “petita” discussió amb algú important i la majoria m’odia.

—Ell ho va fer bé — Interromp la Brenna —Però aquella gent tenia moltes influències i tothom els va creure.



—Ah, ja us coneixíeu? — Dic jo mentre miro l’Orson

—Sí, jo vaig arribar dos anys després d’ella.



Ells es posen a parlar de la mina, que sempre està fosc i que hi ha llocs on no deixen anar a la gent. Jo dissocio completament.



Em tombo sobre l'herba i miro al cel. Em venen records de casa, de com vaig arribar després del discurs.

Tot estava en silenci, com si no hi hagués ningú. Quan vaig entrar a la cuina, la mare estava fent voltes a la taula, em mirava decebuda, amb ràbia, no pareixia ma mare. Estava dient alguna cosa, la repetia tot el temps.

A la sala d’estar, hi havia el pare. Em va pegar una bona pallissa, fins i tot amb un bol de vidre que es va trencar i se'm va clavar a la pell. Ma mare em mirava des de la porta amb oi mentre es posaven a discutir què fer amb jo. –El pare em volia matar i la mare intentava convèncer-lo de, simplement, desheretar-me i repudiar-me–. Vaig aprofitar per anar a la meva habitació i tancar-me allà. Estava destrossada.

Una estona després van venir els guardes per dur-me a interrogar. El darrer que recordo és a mon pare demanant quan seria l’execució i a ma mare demanant com llevar-me de l’arbre genealògic.



Torno a la realitat, tots dos s’han tombat com jo i miren el cel.



L’Orson s’adona que he tornat a la vida i es gira per mirar-me.



—Ei.



—Ei.— Em giro per mirar-lo millor.

—En què pensaves?

—Amb els meus pares.



—Ah, els enyores?

—Gens ni mica.



Tots dos riuen.



—Com és la capital?— Demana la Brenna

—Doncs… És molt blava, hi predomina aquest color. No hi ha gairebé arbres, als parcs només hi ha herbes. Tampoc hi ha gaires animals, només se'ls poden permetre la gent bona.— Dic jo. No em fa especial gràcia parlar-hi, però ells mai hi han estat.



—Gent bona?— Demana l’Orson

—Eh, s’empra per referir-se als fidels, els qui hi han estat des de l’inici

—Ah, als rics.



Em quedo callat, em sento molt fora de lloc aquí, no n’hi ha gaires com jo.



Aleshores, just abans de començar mecànica, sonen unes sirenes molt estranyes. La Brenna i l’Orson es miren, preocupats.



—Què està passant? — Demano jo, confós. Veig sortir un munt de guardes des del departament central i ens manen a tots a posar-nos enfront del menjador.

L’encarregat, destaca entre tots. Du el mateix equipament que els altres, però va tot de negre amb una banda roja al braç.



—Hola a tots. Avui, desgraciadament, ha ocorregut un acte intolerable.



Rere seu, tres al·lots de negre fermats de mans i peus són col·locats pels guardes de genolls. Tots tres tenen el pèl-roig. Miro a la Brenna, està espantada i li tremola la mà.



—Els 591, el 245 i el 070 han estat descoberts intentant escapar. — Hi ha gent que se sorprèn, l’ambient es tensa.



—Això no és només una falta de respecte al règim, sinó cap a tots, perquè nosaltres estem fent un sacrifici molt gran i us estem donant una altra oportunitat. — Ell es gira, fa que sí amb el cap als guardes i, en un segon, es senten tres trets.



La Brenna es gira per no veure-ho, l’Orson, sense voler, m’agafa la mà. Jo em quedo de pedra. Tots.



La sang dels tres nois es connecta fent un gran bassiot que s’acosta cap a nosaltres. Tres trets al cap, és impossible que siguin vius.



—Hem estat revisant dates —Comença a dir el cap —I hem vist que com més temps queden, més volen marxar.



Passa els seus ulls foscos per tothom, es queda un moment mirant la Brenna.



—Durant les següents setmanes anirem eliminant a tots els que faci més de tres anys que són aquí. No hi haurà cap excepció. Avui es cancel·la l'optativa, aneu ja a les habitacions.



Tots comencen a marxar, ningú diu res. Dins les habitacions, al meu llit, miro a la Brenna. Està d'esquena, sols sé que respira.



Fent el mínim renou que puc, boto a la seva llitera.



—Brenna. — Li acaricio el braç. —Vols parlar? Ha estat un dia complicat.



Es gira, té el rostre pàl·lid.



— Em mataran, Dominic. Fa quasi quatre anys que soc aquí, acabaré com ells, no sé ni si els meus pares segueixen vius…

L’abraço fort, molt. No sé ni què dir, no sé ni què fer.



—Brenna.



—Què? — Diu mentre intenta aturar de plorar.



—Ens hem d’escapar.