El dia del reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa. La mare, amb la cara d’odi que porta d'ençà que va sentir el meu discurs per la televisió, m’espera a l’entrada, davant la porta, impedint que pugui entrar.



— Què fas aquí? — diu ella amb fàstic, sense mirar-me directament

— Vinc a cercar les meves coses, mare. —Intento rodejar-la, però una mà al meu pit m’ho impedeix.

— Això ja no és ca teva.

— Ni vull que ho sigui, t’ho asseguro, però vull recuperar el que pugui. —Ella m’empeny, fent-me retrocedir.

—He dit que no! Ets una desgràcia per la teva família, per la teva sang. Ja no sóc la teva mare, el pròxim pic que et vegi per la televisió esper que sigui la teva execució.

Ella em tanca la porta a la cara i jo espero, no sé a què, però espero. Espero fins que els guardes rere meu em portin a la furgoneta.



Després del que pareix una eternitat de trajecte arribem al camp. Em fan baixar, em posen grillons i apuntant-me amb una arma em fan fer cua, què delicats. Hi ha devers 20 persones rere meu, sóc el tercer.

Una llarga estona després, l’encarregat de la cua arriba i tot es posa en marxa.



Finalment em toca. L’home, un senyor baixet, calb, no es digna ni a mirar-me.

—Dominic Vilhem? — Diu l’home, llegint d’una llista.

— Sí.

—Condemnat per discurs d’odi, incitació a derrocar el règim, escàndol públic…— Es queda uns segons en silenci — Tot això, es deu al discurs que jove Vilhem va decidir redactar i llegir cap a la població quan se li va ser encomanada feina de fer una redacció sobre la seva estimada nació. És correcte?

— Sí. — L’home escriu un moment i fa una senya amb el cap al guarda, que ve i m'agafa del braç. Contra la meva voluntat, em posen una polsera vermella amb un nombre.

— Grau quatre, esvalotador. A partir d’ara seràs el 208.



Em fan passar per un control de metalls, em lleven la motxilla i la duen a una cinta.



—Se us tronaran les coses quan comenceu a mostrar millores. Gràcies! — Una veu femenina diu des d'un altaveu.



Ens separen per colors, hi ha devers cinc línies llargues.

L’encarregat, un senyor que jo ja conec, està al davant de tothom, i comença a parlar

— Si sou aquí, és perquè esteu perduts, embullats, inclús— Comença a caminar, fent voltes. — Però és diferent tenir dubtes que intentar atemptar contra la pau del règim, és inacceptable.



Hi ha un silenci sepulcral entre tots, no ens atrevim a parlar.



— Però sou adolescents, i el cap entén que esteu a una etapa de rebel·lió. Per això existeixen aquests camps, per ensenyar-vos la diferència entre el que és bo i és dolent. — Passa els ulls per tots fins a parar a jo, se li nota la sorpresa al rostre, però es recompon ràpidament. — us hem dividit per grups segons el vostre nivell. Els blaus són els dubtosos, no ho acaben d'entendre i són els menys perillosos. Els verds també tenen dubtes, però es mostren resistents a voler comprendre-ho i se'ls pot considerar agressius. Els grocs s’oposen i no participen amb les feines encomanades, però no comparteixen la seva opinió. Els vermells s’oposen públicament, i poden ser un perill per a la gent jove influenciable, però no han fet mals físics i, els negres, molt perillosos, han atemptat molts pics en contra del ministeri i contra la veritat.

S’atura de parlar uns instants, fins que assenyala un dels grocs.



— Tu, 087, per què ets aquí?

El noi, que tindria devers 16, com jo, es mostra insegur.



—Eh… Si es promou la veritat, però no es mostren altres punts de vista, com podem saber que la vostra és la veritat?

L’encarregat el mira, seriós. Hi ha murmuri, la noia rere meu pareix compartir la mateixa opinió.



— Veieu? Un de confós. Coses com aquestes us les explicarem aquí, més detalladament. Però recordeu. Als divuit, si no ho heu entès, el que us espera no és res més que ser un exemple de com no actuar. Però bé, no un llevo més temps, descanseu, que demà teniu la primera sessió.



I així se'n va, deixant-nos amb els guardes.



~

Ens han dut a cabanyes en grups de trenta, del mateix color. Dormim a lliteres de 5, jo enmig, i tot és molt depriment, molt obscur.



Ens han explicat les normes, que bàsicament són no fer renou, ni trull, ni menjar ni pràcticament respirar després de les 21:30. També ens han explicat l’horari, de dilluns a dissabte tindrem classes cada dues hores, que mentre haurem de fer feina i ajudar i que tenim un pati de 2 hores i mitja a les 16:00. Hi ha tres menjades, el berenar a les 9:00, el dinar a les 15:00 i el sopar a les 20:00. Els diumenges només tenim classes al matí i “optatives”, fer feina forçada tapant-la de falsa llibertat. M’he agafat la mecànica.



Quan estic a punt d’adormir-me, sento que em criden.



—Pst, 208! Jo a tu et conec. Ets el del discurs, oi? —Una noia de cabells roigs, la 072, de la llitera de devora, és la que em crida. Em giro per mirar-la i li faig que sí amb el cap —Escàndol públic, no? Ho vaig veure per la televisió, just després em van venir a cercar pel mateix, però jo vaig “compartir cartells denigrant al règim”, vaig deixar al cap fet un quadre.

—Crec que el vaig veure, li vares posar els cabells verds també, oi?

—Sí! Va ser una passada, però l’imbecil del meu amic em va delatar. Em dic Brenna, tu?

— Dominic, és un plaer.

— Igualment.

Abans que puguem continuar sonen les sirenes, indicant que és hora d’anar al llit. Ens diem adeu amb un moviment de cap.





Les classes són horroroses, un intent de manipulació penós. “El règim us estima”, “El règim vol el millor per vosaltres” mentida! Però no dic res, perquè es veu que pots canviar de color, i com més s’acosti al negre menys dret tens.



Després d’una classe d’història, els de les primeres cinc lliteres, malauradament les meves, ens encarreguen a posar el menjador per berenar. En teoria hauria de ser una feina fàcil, si no fos perquè som més de 1000 persones, estem dividits per cinc taules i som cinc per cada taula.

Quan vaig per la meitat veig com un company està discutint amb un guarda. Des d'ahir ho he vist molt, que els del meu color intenten fer-los canviar de pensar. Aquest com és diferent, tot pareix més acalorat. Abans que pugui passar del tema veig com el noi agafa un ganivet de la taula i l’amenaça dient que li clavarà si no el deixa lliure. Amb un moviment ràpid, el guarda li dispara a la cama.



El tret ressona i tots es giren. Em quedo de pedra. Clar, havia vist trets abans, durant les execucions, però mai ho havia vist de tan a prop. Corro a socórrer-lo mentre ell crida, entren dos guardes més i mentre un intenta clamar al primer, l’altre em fa ajudar-lo i acompanyar al noi a la infermeria. Com podem l’agafo de les cames i correm, fins a arribar-hi.



M’obliguen a quedar-me amb ell fins que es desperti, ja que “he demostrat un comportament digne de soldat”. Li han canviat el color, ara passarà a ser negre. Li han posat una bona dosi de somnífer, així que encara tardarà.



Mentre espero, l’escena recorre el meu cap. Mai havia vist tanta sang tant, i el fet que vagi tacat no ajuda. Ha fet por, i molta. No serien capaços de carregar-se’n un, davant dels altres, oi? I aquest pobre nin, varen dir que no en deixarien passar ni una. Em fixo bé en ell, tenia un tatuatge amb un símbol estrany al braç, però ja no hi és, li han llevat. Potser per això li ha disparat, potser el troben una amenaça.