Una veu em desperta, la dolça veu d'Ària. Tant de bo sempre em despertara eixa veu. M'alce ràpidament i sense fer soroll eixim del xicotet quart de fusta. No portem cap objecte, només som nosaltres. El nostre pla és escapar-nos sense que ningú ens veja, ja que si ens veuen estaríem perduts. L'eixida davantera seria molt arriscada, així que hem decidit eixir per darrere quan tinguem oportunitat de fer-ho. Eixa porta posteriors'obri quan entra el carro del menjar, no sol estar molt vigilada i a més tenim un pla.

Ens amaguem darrere d'uns arbustos, la porta està bastant próxima. Esperem durant una estona fins que per fi s'obri, l'home que porta el menjar entra amb el seu carro, un fort soroll comença i no para de sonar, este prové de la nostra cabanya. Els soldats que estaven vigilant la porta ixen corrent cap al soroll per a callar-lo, nosaltres aprofitem el moment per a fugir. Correm i correm sense mirar arrere. Com més ens allunyem més por tinc i més preguntes em faig, i si venen per nosaltres, i si maten les persones que ens han ajudat a eixir, i si...

Hem estat corrent durant mitja hora, segons Ària és suficient, ja estem fora de perill, no obstant això, ara em sent més feble que abans. Passem de trotar a caminar. El bosc en el qual estem és frondós i fred. Es respira pau, però la calma m'inquieta i em posa a la defensiva.

Portem caminant durant tot el dia i el sol s'està ponent. Ària, ara la meua companya de vida, em recomana continuar caminant i no acampar enmig de la foscor. Em diu que prop d'ací viu un vell amic que ens deixarà quedar-nos esta nit a dormir. Com no tinc cap idea millor li faig cas. Ja hem arribat, ella toca la porta i ix un home molt major quasi tant com la seua casa de fusta. L'estada és acollidora i il·luminada pel foc de la ximenera. Sopem i ens fiquem al llit.

Estic en el llit, no em puc adormir. Els meus pensaments no em deixen i la inquietud tampoc. L'home ha sigut molt amable amb nosaltres, però ja no confie en les persones si no les conec. Estic preocupat i vull tornar amb la meua família, però no puc, ara mateix m'estan buscant, soc un fugitiu. Si torne a la meua casa em trobarien i posaria en perill la meua família, és a dir,les persones que més vull.

Tot el que em preocupa li ho explique a Ària, tot absolutament tot. Crec que és l'única persona amb la qual parlaria de tot perquè em transmet una confiança que mai ningú m'havia donat. Em sorprén gratament la seua resposta, em diu que viurem junts fins que el perill passe, i després crearem la nostra família. M'encanta estar amb ella i per això m’agrada la seua idea.

...

Ja han passat deu anys des que fugim d'eixe horrible lloc, ara estem vivint en Widends un poble xicotet apartat de la societat on de moment estem fora de perill. Però hem passat per un molts llocs i hem viscut moltes aventures increïbles que no m'agradaria repetir. També estem creant la família dels nostres somnis, ja tenim dos fills i Ària està embarassada esperant una xiqueta a la qual anomenarem Audrey, el significat d’aquest nom és “força noble”, li volem posar aquest perquè siga tan forta i amable com la seua mare.

Des que vaig tancar la pesada porta i vaig baixar les escales tinc l'objectiu de tornar a veure a la meua mare i al meu germà. I això faré. Ària i els meus fills ja ho saben, no volen que em vaja, però he de fer-ho. Els dic que tornaré i me’nvaig.

Porte recorregut quasi tot el trajecte. Ja he entrat al poble. Puge per l'àmplia escala de la meua casa de pedra, no em sent pesat si no enèrgic i melancòlic per tots els moments que m'hauré perdut. Estic davant de la porta, trac l'amulet, el regal del meu germà, amb l'esperança que tot continue igual. Toque i m'obri la porta un home jove, el meu germà, ha canviat molt i jo també he canviat perquè tarda un poc a adonar-se de qui soc. M'abraça, plora i plore, no ho he pogut contindre. La meua mare passa de llarg i retrocedix, en veure'm tira al sòl el munt de roba que anava a llavar, cau a terra i comença a plorar. M'acoste i l'abrace, enyorava molt fer-ho. Ens expliquem tot amb eufòria.

Els dic que he de marxar-me i ho entenen perquè tinc una família a la qual he de cuidar, però abans de fer-ho li retorne l'amulet al meu germà i li dic que ja no em fa falta que és millor que se’l quede ell, ell em respon que mai he necessitat eixe joguet perquè el meu nom ja deia la sort que tinc, Ishaan que significa afortunat. M'acomiade molt bé d'ells, no com l'altra vegada i isc.

Sé que segurament no els tornaré a veure, però d'altra banda sé que estan bé i poden viure sense mi.