Uns quants soldats han tocat la xicoteta porta de la habitació, ens han dit que havíem de desallotjar-la immediatament i deixar dins totes les nostres coses. Tots han començat a arreglar-se abans d'eixir i als deu minuts tots estàvem fora. Ens van ficar en vagons de mercaderia. Mai més vaig tornar a saber de la meua motxilla i els objectes interns. Supose que després d'eixir van ser posats en la foguera perquè durant el trajecte l'olor de cendres era intens.

El trajecte amb tren no va ser d'allò més agradable, érem 25 persones aproximadament, totes gitades. Tampoc hi havia massa llum i l'única que hi havia era d'una minúscula finestra de dalt a l'esquerra.

El viatge va durar més o menys una hora, la major part d'eixe temps vaig estar observant els altres. Tots semblaven espantats i a conseqüència d’això s'inventaven tot tipus de coses per a tranquil·litzar-se, tots els allí presents sabien que eren falses, però molts d'ells preferien pensar que no.

I per fi o per desgràcia per a uns altres, el tren para. Eixim d'un en un i amb cura. Els comandants ens diuen que si no som valents i els traïm vindran per nosaltres i no veurem mai més la llum del sol. Nostra primera prova per a veure si som dignes de confiança i estem dotats de força, començarà en breu. Un dels soldats, el més corpulent, està revisant tots els vagons per a comprovar que tots els hem desallotjat, però quan entra en el vagó que jo em trobava tarda més temps a eixir que en l'altres. Se sent un tret, totes les nostres cares canvien d'expressió, en l'ambient es palpa preocupació. El soldat corpulent ix juntament amb un cos inert, ràpidament el reconec, és Ben, el jove de la meua habitació. El que ho porta ens diu que Ben ha sigut covard i no ha pogut eixir del tren, diu que li ha fet un favor, abans o després haguera experimentat eixe dolor.

Això em dona per a reflexionar, però em tem que m'he de concentrar per a fer la primera prova i no acabar com ell.

Acabem d'arribar al recinte on en breu molts moriran. Distingiscuna dona entre la multitud. Unes portes s'obrin de bat a bat i quatre bèsties semblants a lleons ens ataquen. Molts moren d'una mossegada de les bèsties. Ja som menys. Busque una cosa punxant que em puga servir, un tros de cadena és l'única cosa que trobe. Quan vaig a lluitar amb l'animal, la dona m'aparta del mitjà i es carrega d'una al lleó, de l'espenta caic a terra i em quede inconscient.

Quan desperte el combat ha acabat, totes les bèsties han mort. Jo estic viu, per sort. De les 101 persones que érem ara arribe a comptar que en quedem unes 45. Pense que gràcies a la dona ara estic viu, però també pense que ja no aguante més ací, m'escaparé.

És l'hora de menjar, estem en un gran menjador. Tant reclutats com soldats estem menjant. Estic ideant un pla per a anar-me'n, però necessite a algú per a fer-ho, la dona ve al meu cap, he de parlar amb ella.

La veig al lluny, està sola ala taula. Decidisc agafar el meu plat i anar amb ella. Em sec al seu costat. Vull escapar-me d'ací amb tu, li dic. Ella em mira i em diu que soc massa feble, ens descobriran. Ara que la veig de prop és una dona dolça i agradable, és preciosa. Ella no deixa de mirar-me, pot ser que estiga pensant el mateix que jo d’ella. Després d'una llarga conversa la convenço i demà abans que isca el sol estarem fora i serem lliures.

Després del menjar ens han dit que havíem de quedar-nos a les habitacions descansant i esperant l'endemà, un dia més intens que el de hui. Estic convençut que demà no estaré ja ací. La dona està a la meua habitació, el seu nom és Ària, este significa “lleó” en hebreu i a més representa una dona valenta i audaç. El seu nom descriu a la perfecció la seua personalitat i caràcter. Amb ella em sent fort i protegit.

Espere al costat d'ella el moment oportú per a anar-nos-en, els minuts se'm fan eterns perquè no aguante ni un moment més ací.

Recordela meua família, em necessiten. I jo necessite una.