Una vegada arribe a la porta, pense en obrir-la, però em tremolen les mans. Podria ser l'última vegada que veig a la meua família. En la meua ment passen records, records bonics que mai oblidaré. Encara em recorde quan la meua mare i jo passejàvem pel camp al capvespre, o aquella vegada que al costat del meu germà xicotet ens quedàvem jugant fins a tan tard que la foscor del cel cobria els nostres xicotets rostres, un altre record i un altre més passa per la meua ment. En estos moments em trobe trist amb ganes de plorar i rendir-me, però recorde que la meua família em necessita i que jo també la necessite a ella.
M'arme de valor i òbric la pesada porta. Una vegada estic dins em trobe a la meua única família, la meua mare i el meu germà. Tots dos estan plorant, s'han assabentat que m'han reclutat. Quan em veuen s'acosten a mi i m'abracen, a mi m'ix una llàgrima.
Des de sempre he tingut la responsabilitat de protegir a la meuafamília, ja que vaig créixer sense una figura paterna. Quan pense que la meua mare i el meu germà hauran de viure sense mi una temporada o fins i tot per sempre, m'aterrix. El mer fet de morir és esgarrifós però el de saber que, si muic la meuafamília ho passarà malament em dona forces per a afrontar a qualsevol desafiament i seguir amb vida.
Em separe d'ells fent-los creure que estic bé i que soc fort, però en realitat m'agradaria plorar i expressar els meus sentiments, no obstant això, perquè no vegen la meua debilitat reprimisc tot el que sent. Tot seguit decidisc ficar a la meua motxilla tot el necessari per a l'aventura que he de viure. Una vegada ho he ficat tot: roba, una mica de menjar, algun bé preuat i material que podria necessitar, em decidisc a eixir per la porta. Quan estic a punt de tancar-la el meu germà s'acosta corrent i em dona una de les seues figuretes amb les quals juga, em diu que em servirà d'amulet i que sempre que la mire recorde que em donen suport i que estan desitjant tornar a veure'm. És un guerrer, està molt ben fet, té molts detalls i es poden apreciar totes les seues armes i vestimentes. No li responc i isc sense acomiadar-me. En estos moments pense que sí que hauria d'haver-ho fet, però ja és massa tard, el sol es posarà prompte i jo he d'arribar al recinte on tots els reclutats dormirem esta nit i l'endemà ens portaran a cadascun a un lloc diferent on haurem de lluitar pel nostre país.
Porte caminant durant hores, ja em falta menys per a arribar. He pensat en escapar-me, fugir, però això seria mortal, quan s'assabentaren anirien per mi i no eixiria amb vida. He pensat de tot, però tots els plans em semblen molt arriscats.
Quasi he arribat, ja veig des de lluny el lloc on passaré la meua última nit tranquil·la. Estic nerviós. Em pose en la cua. És el meu torn, ja no tinc escapatòria. Em porten fins a una habitació repleta de lliteres, gent i pertinences. Em fique al llit no tinc ganes de parlar amb ningú tampoc ningú sembla tindre-les. M'intente dormir, els records no em deixen i el fet de saber que serà del meu futur tampoc.
Els meus ulls s'obrin, i continue estant en este habitàcul. Voldria estar en qualsevol altra part menys en aquest lloc. Tracde lamotxilla el xicotet amulet, el mire, el toque, note alguna cosa en la meua gola, una sensació d'impotència m'envaïx el cos.
Un raig de sol entra per la finestra, alguns dels meus companys ja estan desperts. Em dirigisc al bany el qual està ara buit. Mentres vaig escolte converses. Un home alt i robust, el qual es diu Nick, parla tan fort que m'assabente de la seua conversa, Nick està parlant amb Ben, un jove aflebit, estos parlen que el comandant ha triat a cent homes per a la missió i a una dona, tots dos estan criticant al comandant perquè diuen que les dones són febles i no tenen força. Eixe comentari m'ofén, però em sembla estrany que l'hagen reclutada, mai davanthavia sentit que reclutaren dones. Una mar de preguntes m'inunda.
