22/10/2109
Benvolgut diari,
Hui era el dia en què els reclutats partien. Em vaig apropar per si podia veure’l. I ho vaig aconseguir: pujada dalt d’una colina vaig contemplar tota l’escena. Estava... diferent: duia un uniforme militar d’un blau fosc, botes negres i una gorra, semblant als militars que una vegada van canviar-li la vida. Vaig veure’l partir amb la seua motxilla i també un fusell. Tots tenien un. No era exagerat que quasi cent persones anaren armades? De què devien defensar-se? Se sentia una remor entre la gent que de sobte va ser trencat per una veu. El militar que pareixia estar al comandament va començar a dir una sèrie de paraules que em van resultar incomprensibles a la distància. No obstant això, aquelles persones van començar a dividir-se en quatre grups. La pesada porta de ferro que comunicava l’exterior amb la ciutat va començar a obrir-se, revelant la realitat que envoltava les muralles. Llavors els reclutats van començar a marxar i vaig veure com el meu millor amic desapareixia en aquella mar de persones que tenien una sola cosa en comú: sobreviure.
*****
15/12/2110
Mary ha mort. La malaltia l’ha vençut. La majoria creu que la radiació encara ens afecta, però potser és l’aïllament en búnquers allò que ens ha fet vulnerables a qualsevol patogen. La qüestió és que ja res em lliga ací. Estic sola. I, de sobte, m’he adonat d’una cosa: som éssers efímers. Tractem de viure ignorant el fet que prompte o tard morirem. Vivim de manera que no és fins que tenim la mort present que de veritat no la reconeixem com a certa. Ens creiem intocables. Invencibles. Però, com podem considerar-nos com a tal si no podem véncer el temps?
Ha passat un any. Quatre-cents dènou dies. 603360 minuts. Incomptables segons. Ja fa molt de temps que Nate va ser reclutat. Què passa fora? Per què poca gent torna? Hui és el seu aniversari. No aguante més.
Em vaig quedar mirant aquell tros de paper i el que acabava d’escriure en ell. Feia temps que em pareixia ridícula la idea d’escriure en un diari. A la fi, ningú mai el llegiria. A més, sols em feia sentir pitjor. Potser era perquè em recordava que Nate no estava ací, o potser era perquè m’obligava a pensar en els meus sentiments. Però això s’havia acabat. Vaig eixir de la meua fortalesa i vaig mirar el cel. Altra vegada l’alba em rebia amb aquells característics colors que en altre moment de la història haurien sigut molt més vius.
Em vaig dirigir al sector u, tractant de no pensar en cap de les persones de la caseta d’enfront: no em perdonarien el que anava a fer. Però mai no trobaria respostes esperant que Nate tornara.
*****
Quan vaig arribar al centre militar l’alba encara no havia donat pas al mar blau que cada matí s’apoderava del cel. Vaig parlar amb un xic alt, uniformat i, davant la seua sorpresa, vaig omplir un formulari on acceptava presentar-me com a voluntària al reclutament. Així doncs, una setmana després estava llesta per a afrontar l’exterior. O això deia l’exèrcit.
Tot va ocórrer com vaig observar dies enrere. Ens van donar armes i ens van dividir en quatre grups. El meu, destinat al nord, es va col·locar davant de la resta, el primer. Aleshores la porta de l’infern es va obrir i va deixar al descobert el paisatge més bonic que mai no havia vist. Tot va cobrar vida: el cel blau amb pinzellades taronja s’estenia cap a l’horitzó d’una manera que les muralles no deixaven veure. Infinita. La natura, d’un verd intens, s’apoderava del paisatge, contrastant amb el formigó gris que regnava sota la ciutat.
- És preciós, veritat? - es va colar en els meus pensaments una xica amb els ulls tan verds com la imatge que estava presenciant. - Soc Andie.
- Hola, soc Ellie. – Vaig respondre breument, sense llevar la vista d’enfront.
- Tu deus ser la voluntària del reclutament, veritat? - Va dir ella de sobte.
- Què? Com saps...? - Vaig girar el cap.
- Tothom ho sap – em va interrompre. – Les notícies ací volen, i la gent està molt avorrida. – Esbufegà i va girar els ulls, fastiguejada.
Quan vaig obrir la boca per a respondre alguna cosa, el militar al cap ens va ordenar que partírem. Llavors vaig veure com la pèl-roja del meu costat, Andie, em va fer un salut militar i es va posar en marxa.
Després d'hores caminant, vam visualitzar indicis de civilització: Marysville. No estava segura què podíem trobar ací, però sabia que devíem continuar. El sol estava caient quan vam travessar els primers carrers de la ciutat, i el silenci era tan dens que cada pas ressonava i es perdia en un ressò infinit. Vaig observar com en aquest lloc, que abans devia estar replet de gent, no es veia ni una ànima. I els edificis, en altre temps alts i imponents, jeien en runes, conquerits pel verd que tant m’havia sorprés hores abans. Feia la sensació que el temps s’havia aturat en el moment de la catàstrofe.
Vam continuar el recorregut, decidits a trobar qualsevol recurs que poguera ser útil. Registrarem botigues de roba, cafeteries, supermercats... Passada una hora, vam acordar que el millor seria separar-nos per a cobrir més terreny i vam quedar en reunir-nos al capvespre.
El que cap de nosaltres esperava, no obstant això, era topar-nos amb el que semblava un campament abandonat, un refugi improvisat deixat enrere enmig del no-res. L'aire estava carregat de silenci i, per un moment, em va envair la sensació que no estàvem sols. Era una posició estranya per a un campament: per què estava en mig de la ciutat, tan exposat? Semblava que els seus propietaris el van deixar feia temps i ens vam afanyar a saquejar-lo. Un campament així podia tindre recursos molt útils. Llavors vaig trobar un petit reproductor de música MP3 dins d’una motxilla. Vaig notar com el pols se m’accelerava. Podia ser...? La probabilitat era remota, però possible. Andie, davant la meua indecisió, s'apropà i digué:
-Oh, un MP3! Saps quin tresor has trobat?! - va dir ella entusiasmada - És impossible trobar aparells com aquests a la ciutat!
Li vaig mirar la cara, meravellada, i les seues paraules van ressonar dins del meu cap:quasi impossible. Em vaig armar de valor i vaig girar el dispositiu de color negre. A la part del darrere es podia llegir, malgrat les lletres desgastades, Sony Walkman NWZ-B183F. Em vaig quedar bocabadada. Tot encaixava.
- Espera, deixa’m veure el model. Alguns MP3 podien guardar gravacions de veu – va afegir Andie, davant la meua sorpresa. - Bingo! Té cinc gravacions. Vols...?
Però jo ja li havia arrencat el dispositiu de les mans. Em vaig allunyar i vaig seure en una estructura empedrada que en altra vida havia sigut una font. Em vaig posar els auriculars i vaig escoltar els cinc missatges enregistrats que l’autor havia deixat.
(Gravació 1)Açò... açò té una gravadora de veu! Ha! Qui ho diria? Potser em convertisc en cantant, eh? (Va sonar un riure nerviós).
Vaig notar com els ulls se m'humitejaven i, davant d’un sorollet quasi imperceptible que va eixir des del fons de la meua gola, em vaig tapar la boca. Era ell. Era Nate.
(Gravació 2)M’estic adonant que... no sé quan tornaré, si és que torne, i... l'única cosa que puc fer és contar-te les meues històries, com un diari, Ellie (Se sent una veu al fons) “Eh, Miller. Què estàs fent? No tenim temps per a ximpleries” “Eh, res... només fent un poc de... d'inventari” (Fa una pausa). Així que quan torne escoltarem tot açò els dos junts. Promés.
(Gravació 3)Ey, Ellie... tant de bo pogueres veure açò. T'encantaria... La vegetació s'ha apoderat de tot. Saps eixos llibres de fantasia amb arbres gegants i plantes enrotllades? Perquè és més o menys així, però... real. És impressionant... i un poc aterridor alhora. (Riu suaument) Em sent com en un altre món. Tot està... viu. Com si la naturalesa haguera reclamat el seu lloc. És... al·lucinant.
(Gravació 4)Acabe de trobar una gosseta. Té un collaret... però no sembla tindre amo. No sé si hauria... bé, no crec que em faça mal. Serem grans amics, eh Lily? (S’escolta un lladruc i un lleuger riure) Sí, jo també ho crec! (La gossa torna a lladrar).
(Gravació 5)(Sons de forcejaments, lladrucs forts, grunyits i un colp) "No! Solta! Maleïda siga! Compte, Lily! Nooo! (Se sent un tret, seguit del gemec del gos) Què...!? Aguanta! No t'apropes! No...
I la gravació finalitza abruptament. Semblava que el campament on estava Nate havia sigut atacat, però no hi havia rastre de cap cadàver. Aleshores, on estava? Vaig mirar al sòl. Els carrers estaven tan bruts que a penes es podien veure les pedres que distingien la vorera de la carretera. Però vaig poder visualitzar unes petjades. No sé quin sentiment em va envair en aquell moment, però sabia que havia de seguir-les. No obstant això, era molt tard i havíem de fer nit. Llavors vam aprofitar el campament dels nostres antecessors i vam encendre un foc per a escalfar-nos i preparar alguna cosa de sopar. Estava obrint una llauna que contenia un brou de tomaca quan Andie va seure al meu costat.
- No parles molt, veritat? - va dir ella mentre obria una altra llauna.
- I tu no calles mai – vaig respondre irònica.
- Coneixies al propietari de l’MP3? – tenia els ulls brillants de curiositat.
I no sé per què, em vaig trobar explicant-li la meua història a aquella desconeguda. Li vaig narrar què va passar amb els meus pares, com ens vam conéixer Nate i jo, la recent mort de Mary... i ella em va dir com el seu pare va morir a causa d’una malaltia, i com arran d’això volia ser metge. Curar a la gent. Donar el tracte que el seu progenitor no va rebre.
- La vida és cruel – vaig afirmar, mirant com l’horitzó blau donava pas a una explosió de colors taronges.
- Sí, potser – va respondre ella amb els seus ulls mirant la mateixa direcció. - Però això no fa que valga menys viure-la.
- Ho trobe a faltar, saps? - vaig dir amb la mirada ara fixada al sòl.
- Ja, però això és bo. Significa que l’estimaves. I això... això és un regal, creu-me – va dir ella amb un mig sospir.
- On t’has fet tan sàvia? - vaig dir amb mitja rialla, intentant alleugerir l’ambient.
- És el que té la solitud – va dir ella en un intent de somriure. Llavors vaig rodejar-la amb un braç i, en una espècie d’abraçada ens vam quedar mirant el foc que a poc a poc es convertia en cendra.
L'endemà, vaig decidir seguir el rastre, però només van poder acompanyar-me Andie i tres voluntaris. El camí de sang i petjades ens va conduir al poble fantasmagòric de Sedro-Woolley, on va desaparéixer. Enmig de la frustració, vaig escoltar els gemecs d'un gos. Procedien d'una casa que també havia patit els atacs del temps. En acostar-nos, vam veure un golden retriever ferit en posició defensiva. En el seu collaret, vaig reconéixer una polsera trenada roja i blava: la de Nate, el meu amic. Vaig saber, llavors, que el gos era Lily i li vaig mostrar el meu mocador roig, esperant que reconeguera l'olor. Va funcionar i, després de donar-li aigua, menjar i curar-li la ferida, vam continuar la recerca.
Vam trobar de nou el rastre que ens va portar a un altre lloc on també semblava que s’hagués perdut en el temps. Un rètol inclinat i oxidat ens va donar la benvinguda. Malgrat les lletres descolorides i rosegades pel temps, es podia llegir “Benvinguts a Bellingham”. De seguida ens va inundar una aroma salada. Vaig girar instintivament el cap vers l'esquerra i vaig visualitzar una massa blava quilomètrica que s'estenia cap a l'horitzó. Si la immensitat del cel m'havia sorprés dies enrere, no era comparable amb la de la mar. Lily va parar en sec i li semblà captar una olor forta, i amb aquesta sensació va eixir disparada. Nosaltres la vam seguir corrent i vam arribar fins al port de la ciutat. Centenars de vaixells desgastats i corroïts esperaven, sense sort, que algú tornara a navegar gloriosament sobre ells com en temps passats. No obstant això, al final del cementeri nàutic vaig albirar un magatzem, també abandonat a la sort del temps. Lily ens va dirigir fins allí i vaig saber que era on estava Nate.
*****
Benvolgut diari,
Nate ha mort.
Vaig tancar el petit llibre que tant dolor albergava en paraules. Tot havia passat massa ràpid: era presoner i estava lligat a una cadira, immòbil. Vaig tractar d’alliberar-lo, però els guàrdies em van enxampar. Una ràfega de bales va amenaçar en atacar-nos i vam tractar d’escapar, però era massa tard. La seua vida es va esvair davant els meus ulls, com si el temps s’aturara. Ell havia mort, però jo també. L'única diferència és que jo encara respirava. Vaig mirar al cel. El capvespre apuntava entre els núvols, amenaçant de tenyir-ho tot de roig.
Em vaig alçar de la roca vermellosa sobre la qual m'havia assegut i un dolor punxant em va travessar el costat. Vaig esbufegar, pressionant la ferida amb la mà, notant la calor enganxifosa de la sang que tacava la tela de la samarreta. No podia quedar-me allà. No ara. Amb passes vacil·lants, vaig partir cap al sud, direcció Seattle. Cada moviment era una punxada, un record viu del que acabava d’ocórrer. Vaig sentir a Andie cridant-me perquè tornara, però no podia. Només volia tornar al lloc on va començar tot. On vaig conéixer Nate.
*****
Tres dies més tard vaig tornar a caminar pels carrers freds i ombrívols del sector sis. M'era impossible no recordar totes les vegades que Nate i jo vam recórrer aquest lloc tractant d'evadir-nos de la realitat. Totes les carreres, bromes i jocs que cada vegada anaven quedant més enrere.
Sense adonar-me’n, havia arribat davant del munt de pedres que formaven ma casa. Em vaig girar i vaig observar la cabanya de fusta de davant. Curiós com una casa que sempre havia albergat més vida que la meua estava ara destinada a romandre inerta.
Començava a ploure quan vaig decidir asseure'm en els escalons de l'anomenada fortalesa perquè, malgrat banyar-me, volia sentir la pluja en la cara. Volia sentir una cosa real. A Nate li encantava, deia que era raríssim que donàrem per fet una cosa tan extraordinària com que caigueren gotes del cel. No obstant, la pluja no sols era això. També servia per a amagar els sentiments. I així, asseguda sota aquell magnífic fenomen, vaig deixar que sobre la meua cara fluïren dues pluges distintes, una de la qual emanava dels meus ulls.
No va ser fins que vaig veure la cara d’Andie acostant-se que em vaig tancar en la meua fortalesa de pedra. Què anava a fer si no? Ho vaig fer pensant que, darrere d'eixes parets desgastades i humides em protegia del món exterior. Però l'única cosa que feia era tancar-me en mi mateixa.
Em vaig mirar a l'espill i no vaig reconéixer aquella xiqueta de dèsset anys. Sols vaig veure una cara cansada, exhausta pel dolor. Perque la vida és... la vida pot ser veritablement cruel.
|
