Vint-i-quatre hores. Tenia tan sols vint-i-quatre hores per a acomiadar-se de tots els que coneixia, de les seues coses, de la seua vida. Una vegada va acabar “l’esdeveniment” vam caminar, en silenci. En unes hores no tornaria a veure el meu millor amic, potser mai més. Vaig decidir deixar de pensar en eixes coses. Durant el temps que ens quedara junts intentaria ser el més optimista possible, la més divertida i la millor amiga possible per a ell.

Una vegada vam arribar al sector sis, ens vam dirigir a sa casa. Aquesta caseta de fusta es trobava molt a prop de la meua “fortalesa”, com a Nate li agradava dir. Quan la vaig veure vaig intentar memoritzar tots els detalls possibles que mai no havia considerat rellevants en els més de quatre anys que feia que coneixia al xic que ara caminava silenciós al meu costat. Vaig observar com sa casa era ben bé molt més acollidora que la meua. Els seus taulells de roure sense pintar li donaven un toc rústic que sempre m’havia agradat. Em vaig fixar com la part frontal de la casa tenia un petit jardí on la seua mare plantava flors sovint, però que, a causa de la seua malaltia, ja no podia i era Nate qui en el seu lloc en plantava. De sobte, les finestres del segon pis, juntament amb el petit sostre que hi havia sobre la porta emmarcada al centre de la casa formaven una cara. Sempre m’havia semblat peculiar aquella casa, però mai no m’havia fixat prou per a pensar que era per això. Aleshores vaig veure com el canaló de la casa estava un poc desgastat, quasi oxidat i em vaig preguntar si potser no transportava bé l’aigua i aquell era el soroll que sentia quan plovia molt.

- Ellie, sé que potser és massa, però m’agradaria que estigueres allà quan li diga a la meua mare que he sigut reclutat. Ja saps, per a donar-li suport. Sempre li has caigut bé, t’adora. Ho suportarà millor si tu estàs present - va dir ell amb un to de veu que em va partir el cor.

Vaig assentir amb el cap a causa del nus que se m’havia format a la gola i Nate va obrir la porta. Vam passar a l’interior, com si aquella cara que formava l’exterior ens haguera menjat i em va inundar eixa olor característica de la casa dels Miller. Era com una barreja entre fusta i les galetes que preparava la senyora Miller, qui, malgrat la seua malaltia que li impedia moure’s amb normalitat, no va dubtar a acudir a rebre’ns. De seguida va notar que alguna cosa anava malament. Potser ho va notar per com estàvem de callats o potser ens havia escoltat. No sé com, però ella ja ho sabia i va abraçar al seu fill directament. Sense paraules. Tot és més senzill sense paraules. No hi ha emocions, o almenys no s’expressen directament amb la veu.

En aquella escena vaig poder observar com la vida s’aturava per un instant. La mare de Nate ens havia preparat galetes i llet calenta. Aquell moment podria haver sigut molt diferent si no fora per aquelles dues paraules:Nathan Miller. Podríem haver sigut a la taula de bedoll que hi havia a la cuina i ens hauríem passat la vesprada parlant de ximpleries que res no tindrien a veure amb allò que estàvem vivint. El plor silenciós de Mary, la mare de Nate, em va tornar de volta a la realitat. Vaig veure com el meu amic, qui sempre reia, era molt poc seriós i sempre feia bromes, ara plorava i s’enfonsava davant dels meus ulls. I el pitjor de tot és que jo no hi podia fer res. La senyora Miller em va mirar per un moment i en un gest amb la mà em va indicar que m’unira a ells dos.

Vint minuts després, era l’hora de recollir totes les pertinences de Nate. Ara ell havia d’empaquetar la seua vida en una motxilla. Vam travessar el passadís que comunicava tota la casa i vam arribar a l’última porta. La seua habitació. Quan entràrem quasi comence a plorar. Vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament. No. No podia ferli això. Ell ja tenia prou en deixar a la seua mare sola. No devia estar pensant en mi.

La seua habitació olorava justament com ell, una mescla de diferents fustes que mai no aconseguia desxifrar. La llum que es colava per la finestra ens va sorprendre atacant-nos directament als ulls. Vaig mirar a l’esquerra: el seu llit perfectament estirat. Encara me’n recorde quan era la seua mare qui se’l feia cada dia. Ràpidament, va ser ell qui se’l va començar a fer quan la malaltia de Mary es va fer més evident.

A la dreta es trobava el seu escriptori. Em vaig preguntar: tindria ell un diari? Com és que era el meu amic i no sabia això? Em vaig excusar amb mi mateixa pensant que era una cosa molt personal i que, per exemple, jo no li havia contat res del meu. Em vaig acostar a la petita estanteria amb llibres que es trobava a prop de l’escriptori. Vaig agafar el llibre que ell una vegada em va prestar: “Life Is Strange”. I tant que la vida era estranya, com el nom indicava. I injusta: si haguera pogut, m’hauria canviat per ell sense pensar-ho. Ell encara tenia a la seua mare i jo... Jo no tenia a ningú. No tinc res a perdre.

Vam començar a guardar roba en una motxilla gran que ell reservava per si de cas un dia ens n’anàvem d’acampada al sector catorze, el qual tenia un gran bosc on molta gent solia acampar, tractant d’ignorar, encara que fora per una sola nit, la realitat que ens aguaitava i amenaçava cada dia amb convertir la nostra vida en un malson. Una altra cosa que es quedà sense fer, i me’n penedisc per això.

Una vegada vam acabar, vam passar tota la vesprada junts i, quan va arribar la nit, me’n vaig anar a ma casa. Nate i la seua mare em van insistir que em quedara, que passara la nit amb ells, però m’hi vaig negar. Aquella podria ser la seua última nit junts i jo no anava a impedir-la. Demà aniria a acomiadar-me, és clar, però hi ha moments que pertanyen sols a la família. A més, no em veia capaç d’aguantar més si restava tota la nit amb ells en aquella casa que tanta melangia començava a provocar-me.

Després, a casa meua sí que em vaig permetre esfondrar-me. I així, en la intimitat de la meua fortalesa de pedra, em vaig adormir entre un mar de llàgrimes.

Durant aquella nit em vaig despertar moltes vegades. No podia dormir observant la casa que quedava enfront de la meua. Aquella petita cabana on habitaven les persones que més m’estimava del món. Del meu món, el qual començava a esfondrarse. Mai no te n’adones com estimes a algú fins que es planteja la possibilitat de perdre a eixa persona. Aleshores, de tant de pensar en Nate vaig recordar un fet: el seu aniversari era en dos mesos. Jo ja tenia el seu regal, un MP3 que vaig comprar a un home amb una barba molt poc cuidada i una dent daurada que deia que li encantava la música, però que ja no la podia gaudir. Vaig buscar les peces restants i amb unes piles que tenia a casa el vaig restaurar. Nate sempre deia que li encantaria anar a un concert, així que jo li vaig voler donar l’oportunitat d’experimentar-ne un cada dia, les vegades que ell volguera. A més, era el seu divuité aniversari i devia ser especial.

Com que ja no el podríem celebrar junts, vaig decidir que l’endemà li’l regalaria.

*****

Mai no tancava les cortines de la finestra de la meua habitació. M’agradava despertarme amb l’alba, aquell magnífic fenomen que sols els més matiners podien gaudir. No obstant això, aquell dia no em calgué: ja estava desperta. Vaig observar els tons apagats que inundaven el cel. La llum era tènue i fràgil, com si la ciutat dormira sota una boirina obscura que mai no la deixaria despertar.

Els reclutes havien d’estar ben prompte a l’escola militar, així que devia afanyar-me si em volia acomiadar. Em vaig alçar del llit, i tot seguit em vaig vestir amb la samarreta preferida de Nate: una roja amb dos llops. Ell deia que ens representaven, ja que un tenia els ulls marrons com ell i l’altre, blaus com jo. A més, deia que nosaltres formàvem la nostra pròpia manada de llops. Com era una samarreta curta i feia fred, me la vaig posar damunt d’una negra bàsica de màniga llarga. Em vaig posar uns texans negres i unes sabatilles Converse a joc amb la samarreta i, és clar, em vaig posar el mocador roig.

Vaig anar al bany i em vaig rentar la cara. Seguidament, em vaig fer una trossa al pèl, encara que aquesta mai recollia tots els meus cabells. Segurament el problema era jo, que soc un desastre, però va funcionar igualment. Finalment, vaig agafar l’MP3 i em vaig dirigir a casa dels Miller.

Una vegada vam estar tots tres reunits, ens vam dirigir al sector u, on l’escola militar, el lloc on Nate passaria la següent setmana, l’esperava. Convenientment, Nate li va preparar a Mary una cadira de rodes improvisada perquè la seua mare poguera acomiadar-se d’ell en condicions. Vam recórrer de nou aquell camí en silenci. No obstant això, totes les paraules que no es van dir en eixe precís instant van ser dites una vegada vam arribar a la nostra destinació final, que curiosament era el primer sector de tots. El començament de la fi. Van sonar paraules com t’estime o cuida’t, paraules que mai no expressarien totes les emocions que vivíem en aquell moment.

- Nate, sé que no és el teu aniversari, que encara falten dos mesos, però no sabem quant de temps estaràs fora i ja tinc el regal, i te’l vull donar. Vas dir que algun dia hauríem d’anar a un concert, encara que ja no hi ha, però vaig pensar que potser tu podries anar als teus propis concerts- li vaig dir, ennuegant-me amb les paraules, intentant evitar el nus que se’m va formar a la gola i entregant-li el petit reproductor de música. - L’he reparat jo mateixa. - Vaig dir amb un somriure mirant-li directament als ulls.

- Uau, moltes gràcies, Ellie! Jo... No sé què dir, açò supera enormement el mocador que et vaig regalar- va dir ell sense apartar els ulls del dispositiu.

- El mocador és el millor regal del món, no et preocupes – li deia mentre una llàgrima rodava galta avall.

Com a resposta, una abraçada.

- Doncs estrenem-ho, no? Sempre m’havia imaginat que el meu primer concert seria amb tu - va dir ell amb els ulls brillants, regalant-me eixe somriure tort tan seu.

Aleshores, vam seure en un banquet de pedra que parava prop de l’entrada de l’escola. Tot seguit ell va agafar un dels auriculars i me’l va donar, agafant el restant i posant-se'l a l’orella. Llavors va encendre el petit dispositiu i prémer el play a la primera cançó: “Everybody’s changing”, de Keane. Curiosa elecció, vaig pensar, ja que ara tot anava a canviar per a nosaltres també. Ens vam quedar mirant la transició que tenia lloc en eixe precís instant: l’alba ataronjada i enrogida per la radiació, amb una pinzellada de marró, passava al característic blau que regnava sobre el cel de la ciutat.

- Nathan - vaig dir una vegada la cançó va acabar, i també conscient que havia dit el seu nom sencer- torna, per favor.

I vaig pronunciar aquelles paraules sent plenament conscient que podien ser les últimes paraules que em sentiria dir.

-Tornaré, t’ho promet- va dir ell, assentint, conscient que no podia fer eixa promesa.